Si mires la tele, les notícies al voltant del Saló Internacional del Còmic de Barcelona que s’ha inaugurat aquest dijous solen ser un paio vestit de Mortadel·lo, un altre d’Spiderman i amb sort una nota de premsa que diu que aquest any ve Frank Miller, llegida com si es tractés d’una comunicació des d’Urà.
A Espanya amb les vinyetes li passa això, que no se n’assabenta, però la realitat és una altra i és més diversa: al Saló del Còmic també hi ha còmics. I n’hi ha de molt bons. L’ocasió és òptima per recollir alguns títols discrets que a vegades corren el risc de quedar sepultats entre el soroll.
La favorita és la presentació a casa nostra de Matthias Lehmann, un parisenc d’ascendència franco-brasilera que aterra amb bon peu explicant-nos la història de Constance, una nena de deu anys que viu reclosa amb els seus avis en un casalot on anys abans hi va morir una altra nena. Aïllada del món exterior i sotmesa a una disciplina fèrria que inclou el càstig corporal, Constance anirà espavilant-se compassada per la natura, i en aquest despertar se li aniran aclarint una sèrie d’incògnites no només hormonals sinó relacionades amb el seu arbre genealògic.
No és convenient revelar més detalls d’una trama que barreja el relat gòtic amb la crònica negra i que sap anar molt més enllà de la intriga dramàtica per tractar assumptes com la identitat sexual, el mercadeig de la infància i la monstruositat humana. Una història híbrida curiosa i ben lligada on Lehmann, especialista en linogravat, emula els resultats d’aquesta tècnica en un sòlid dibuix a plomí, entre la fusta i el metall, idoni per la finalitat d’una obra tan sinistra com edificant.
Sirio, del colombià Lima Martín López Lam, és una espècie de thriller sord i tectònic on una parella de vacances viu una crisi irreversible. Escrit des de la barrera però amb l’esperit posat en l’ull de l’huracà, l’habilitat de López Lam rau en condensar els estris de la sèrie negra de tota la vida, silenciats, en un relat impressionista que funciona en el contrapunt: dens per fora i evanescent en el seu interior.
Tradició vestida d’avantguarda, tota una astúcia, desplegament gràfic i gust pels signes per a un còmic tèrbol i caldós amb tints de hard boiled emocional que és convenient llegir a la fresca i sota l’empara de la temporada baixa.
Los cuebtos de Din Don recupera les historietes infantils que l’autor de Superlópez va dibuixar durant els anys seixanta per la revista Din Don a la Cuba “alliberada”, on llavors vivia exiliat. La Ventafocs, Caputxeta Vermella, adaptacions molt elementals de Jonathan Swift, Andersen o el doctor Seuss es reuneixen en aquest àlbum per a col·leccionistes on al dibuix humil i tou de Jan, encara molt afectat per la seva primera vocació com a animador, pot veure-se-li la prehistòria.
Són pàgines que avui s’han de degustar sota criteri arqueològic, rescatades de les remotes publicacions originals i reproduïdes aquí després d’un laboriós i superb treball de restauració. L’edició d’aquest material té caràcter de gesta i és sens dubte un luxe per a un país on el còmic viu desatès. Un petit tresor recobrat que servirà per completar la figura d’un dels artistes més estimats de la historieta espanyola
Alícia Sussex, del dibuixant i escultor vienès Mahler, s’inspira en el clàssic de Lewis Carroll i en l’obra al·lusiva que va practicar l’austríac HC Artmann. A les seves pàgines el personatge d’Alicia es pregunta per a què serveixen els llibres que no tenen il·lustracions ni jocs, i s’ho pregunta bé perquè com tothom sap no serveixen per a res.
Però no obstant això no deixa de citar-los: Nietzsche, Melville, Camus, Cioran, De l’inconvenient d’haver nascut, Contra la joventut, L’absurd de viure, Figures vacil·lants… Les mencions, al natural o encriptades, s’encadenen amb jeroglífics i ensenyaments com que primer s’és autèntic i després es va a l’escola, que als set anys ja està tot dit o que el signe que confirma que s’ha comprès tot és plorar sense motiu.
Mahler és un d’aquells autors d’alè sintètic però ho és només en aparença, perquè el que li va és marejar el significant perquè el significat broti més puixant, amb més empenta i més conya. Un llibre, per tant, que tot i que fa una mica el ximple és de gran importància.
Hotel California, de Nine Antico, no és el que sembla però perquè és millor. Es presenta com un còmic sobre el fenomen groupie però no es rendeix al morbo del sexe i les drogues i per contra posa en joc certa resistència. Es tracta d’un còmic que expressa amb molta exactitud la floració de l’amor romàntic, platònic i inquisitiu, el projecta en els ídols juvenils i el sacralitza en el naixement del fenomen fan. Ronden les seves pàgines Elvis, els Beatles, Phil Spector i els seus Ronettes, Zappa, Brian Wilson o el Rei Lagarto.
El llibre coqueteja amb la seqüenciació d’època i és d’un dibuix primerenc, anti espectacular, sense influències clares i molt intencionat en el tret informe. No entra pels ulls si no t’atures a escoltar-lo, però quan comences flueix com la seda, resulta molt necessari per al que està explicant i la seva història, melodiosa i sentimental, deixa un pòsit inesperat de seducció.
Lose, del canadenc Michael Deforge, ve amb les referències molt a la vista i són les mateixes que es van fer forts i avui ja estan diluïdes en el sistema sanguini de tots els autors nascuts a finals dels 80: l’ombra de Dave Cooper, la de Chris Ware o la de Charles Burns emergeixen gairebé com a mecanismes subconscients. A elles s’hi suma certa gosadia contracultural juvenil i un entonat de conte babau o de dibuix animat –Deforge ha treballat a Hora d’Aventures–, i en el total cristal·litza una tendència que portava anys gestant-se.
Deforge es recrea en instants i circumstàncies derivades gairebé sempre del desamor, és hieràtic i autocompassiu, té tirada per les arborescències, fantasia morfologies, biologies i patrons imaginaris i es retreu sovint l’aflicció però alhora la fomenta en els seus insistències gràfiques. Ingredients i estris que l’ajuden a fixar històries de desemparament adolescent formulades amb un tarannà proper a l’horror veneri.
Després els seus quaderns russos i ucraïnesos, el veterà Igort ens ofereix ara un recorregut pel món flotant a partir de la seva experiència, durant els anys 90, com a dibuixant in situ per al mercat del còmic japonès. El relat d’aquell parèntesi professional, els seus passejos per temples mil·lenaris i les nits sense dormir tumbat sobre el tauler de dibuix per complir amb una indústria severa i rigorosa, són l’embasta per desentranyar els codis que regeixen aquella cultura enigmàtica i fascinant on sovint les preguntes s’han d’entendre com respostes.
Quaderns japonesos és una mena de llibre de viatges o quadern de camp temperat pel temps on s’hi citen gegants com Tanizaki, Mishima, Tezuka, Abe Sada, Mizuki, Miyazaki o Seijun Suzuki. D’acord amb aquests noms el tour pot sonar obvi per a l’iniciat, però la netedat d’Igort i la seva excel·lència com cicerone es conjuguen per transmetre’ns el seu entusiasme amb força inusitada. Ningú que estimi el dibuix i l’entengui com el que és, el sistema més precís, al costat del ball, per a la representació de l’activitat psíquica, pot deixar de llegir aquest llibre.
Per acabar amb magnificència, pugem a l’onada del mainstream i celebrem la recuperació d’un clàssic bulliciós i alegre fins a dir prou. Es reedita el primer volum (seran 19) de Ranma ½, la sèrie escrita i dibuixada entre 1987 i 1996 per la cap de les comèdies romàntiques Rumiko Takahashi. Per si fos necessari fer memòria: el jove lluitador Ranma Saotome va caure un dia en un llac maleït i des de llavors quan es mulla es converteix en noia, una condició que es veu revertida quan entri en contacte amb aigua calenta.
Promès pel seu pare (que al seu torn quan es mulla es transforma en ós panda) amb Akane, la llançada filla del sensei i progenitor d’altres dues noies, Sou Tendo, i envoltats tots d’una tropa de secundaris inoblidables que han de resoldre a bufetades els seus afers amorosos, Ranma ½ té totes les virtuts que expliquen el fenomen mundial del bon manga adolescent: és picant, diàfan en contingut i ritme, de l’extravagància en fa mundanitat i en els seus arquetips explica moltes més coses de les que compta. Takahashi, que va treure bon partit de la tutela de Kazuo Koike (l’autor d’El llop solitari i el seu cadell), dibuixa sense donar-se importància i ho fa com els àngels, té un talent prodigiós per expressar-se amb el traç, que és el so de la línia, i els seus embolics són una celebració constant del disbarat que fa de la lectura un goig pràcticament corporal.
I fins aquí. Les novetats estaran a la vista, això són només algunes propostes acantonades d’entre dotzenes possibles que des d’ahir fins diumenge poden trobar-se en l’edició que fa 34 del Saló del Còmic de Barcelona, on tampoc cal oblidar visitar les exposicions, aturar-se en la zona sempre estimulant i lliure dels fanzines (les vestals dels còmics) i pispar el que es pugui en els estands de més de tres mòduls.
