Qui salvarà la xarxa? Aquesta era la pregunta que es formulava Solana Larsen, periodista i activista pels drets a internet, en un article recent. De les primaveres àrabs i Occupy Wall Street a les filtracions d’Edward Snowden, entusiastes de l’univers digital com Larsen han constatat que allò que podia servir de palanca per al canvi social i una major democratització de les institucions també podia ser utilitzat com a arma de control exhaustiu de la ciutadania. La privacitat a internet és un dels grans debats d’aquest segle, i també ho hauria de ser en unes escoles que pengen vídeos a Youtube i envien correus amb informació personal a les famílies. És per això que el CCCB la va convidar a les jornades Univers Internet, pensades per a docents interessats en els drets a internet.
¿De qui s’ha de salvar la xarxa? ¿O de què?
D’interessos econòmics i polítics. Però no només s’ha de protegir, sinó crear una visió de futur. La xarxa ha crescut en popularitat, s’ha anat desenvolupant sense una idea clara de què volem que sigui. La gent s’hi ha anat movent com peixos dins l’aigua, però sense pensar quina xarxa volem ni com la protegirem.
¿El fet que internet s’hagi expandit de forma desregulada ha generat relacions de poder i control?
La llibertat crea tensions, té moltes coses positives, però s’hi creen dinàmiques de control o fins i tot de criminalitat. És difícil conviure sense regles. El que hem d’aconseguir és regular una estructura que ens serveixi a tots, però que garanteixi llibertat. El que està clar és que una zona sense llei no protegeix la majoria.
S’ha parlat d’elaborar una Constitució per a la xarxa.
Seria un primer pas. És una idea que inspira molta gent, perquè s’assembla al que tenim al món real. És sorprenent que no haguem pres decisions per a protegir-nos de segons quines companyies i Governs a internet. Com hem arribat fins aquí?
Però cada Estat sí que té les seves lleis. ¿No n’hi ha prou?
És que no podem tenir lleis com a tal que ens convinguin a tots. Però a nivell mundial podríem tenir uns principis, més o menys com els Drets Humans, que cada país després interpreti… I que es pugui modificar. Igual com abans no es parlava de privacitat perquè no ens pensàvem que seria un problema, en el futur hi haurà nous reptes. Dins aquests principis hi hauria la llibertat d’expressió, el dret a l’accés a internet, el dret a poder crear dins la xarxa…
¿Els centres educatius haurien de tenir això en compte?
Un espai tan lliure i obert necessita educació. No usuaris, sinó ciutadans. És absurd que utilitzem una cosa que no sabem com funciona ni quins interessos la mouen. Sol·licitem serveis gratuïts sense saber que els qui ens els proporcionen guanyen diners amb les nostres dades. Amb què els paguem, si no?
¿Ensenyar això és feina dels mestres?
És feina dels mestres formar ciutadans crítics, també a la xarxa. Una escola ensenya els seus alumnes a ser ciutadans d’un país: la cultura, la història, la democràcia… Doncs necessitem el mateix per a la web, que no deixa de ser un fòrum global on tots hi tenim responsabilitats, on tots ens hi comuniquem. Hem d’entendre que som part de la web igual com som part d’un país.
En la seva relació amb internet i les xarxes socials, hi ha mestres molt entusiastes, que creuen que és un món d’oportunitats, i d’altres que són més apocalíptics, i només ho veuen com un terreny ple de riscos. Què li sembla?
S’ha de ser una mica apocalíptic, perquè en privacitat els problemes són seriosos i molts joves no saben les conseqüències de les seves accions. Però siguem optimistes: es pot controlar. La gent ha perdut el sentit del control, ha assumit que per viure al segle XXI cal acceptar la cessió de dades personals… I això em fa pena. Podem prendre el control de les nostres dades fins a cert punt. Tenim dret a escollir altres serveis, a no fer servir Facebook, o a fer-lo servir només per a determinades coses.
¿Però com li diu un professor al seu alumne que no es faci un compte a Google? Allà hi té YouTube, Gmail…
No en tinc ni idea… No hi ha respostes simples. Jo tinc un compte de Google també. Però almenys han d’aprendre què significa, entendre que tot el que escriuen quedarà allà per sempre. Són discussions que hem de tenir amb els joves. I, sobretot, inspirar-los a crear alternatives. Diuen que el llenguatge de programació informàtica serà el llatí del futur. Doncs bé, aprendre a programar els ajudarà també a entendre la seva capacitat d’acció dins la xarxa.
Una de les conseqüències més funestes de l’eclosió d’internet per molts mestres és el sorgiment del ciberassetjament. ¿Per què la xarxa empitjora el bullying?
Perquè la gent pensa que s’hi pot amagar. Que pot dir les coses sense que tinguin conseqüències. Però la meva esperança és que això canvïi a mesura que entenem que internet no és un món a part. Molts fòrums oberts estan desenvolupant mecanismes perquè els usuaris s’autorregulin. Amb algoritmes. Potser és aquest el camí.
Una altra precupació: com gestionar els grans volums d’informació. ¿Que hi hagi tanta quantitat de coneixement és positiu?
Sí, és clar. Els mestres han d’ensenyar els alumnes a ser crítics, a entendre d’on ve la informació, el seu impacte… I buscar fonts fiables. Qualsevol diari té una agenda política i econòmica concreta, dins i fora del món digital. La web ha ajudat al debat públic. Sobretot és clau en països on no hi ha llibertat d’expressió. En països democràtics ja tenim més d’un diari, però en la majoria de països no.
En països en vies de desenvolupament es parla de l’arribada d’internet com la solució a molts dels seus mals. ¿Fins a quin punt és així?
És així en certa manera. Internet ajuda. Amb un mòbil no et treuràs una carrera, ni escriuràs un assaig o programaràs software… Però sí que d’entrada pots buscar coses senzilles: què li passa a la meva filla que té tos, quin temps farà la setmana que ve… Canvia la vida sobretot en la percepció d’un mateix respecte del món. L’altre dia parlava amb un noi del Sudan que havia estat en unes protestes per la llibertat d’expressió, i em deia: “Ara tenim Facebook, sabem com viu la gent, que a la resta de països hi ha drets que nosaltres no tenim. És una finestra al món, saber com viuen altres persones, tenir-ho a prop teu. Canvia les expectatives de les persones i la percepció dels drets. Internet canvia com un se sent ciutadà i part del món.
