Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El Ministeri d’Educació posarà en marxa l’1 de novembre el telèfon contra l’assetjament escolar (900.018.018), la seva “mesura estrella” per atendre els menors que pateixen la violència d’altres companys i companyes. Va ser la més anunciada en la presentació al gener de l’esborrany del Pla Estatal de Convivència Escolar del Govern central, que inclou una bateria àmplia de fins a 70 mesures poc concretades.
D’elles se’n destacaven 16, de les quals ja n’existien quatre: la web sobre convivència escolar, el Pla Director per a la Convivència i Millora de la Seguretat en els Centres Educatius i els seus Entorns, el conveni amb l’Agència Espanyola de Protecció de Dades per formar en xarxes socials i el registre de delinqüents sexuals. De les restants, només dos s’han fet realitat: el telèfon i l’emissió d’un segell de Correus específic per a “conscienciar en la lluita contra l’assetjament escolar”.
L’altra desena, el gruix del pla, estan estancades: un protocol i un registre a nivell espanyol de convivència, una guia per a famílies, la reactivació de l’Observatori Estatal de la Convivència Escolar, un manual de suport a les víctimes, una xarxa d’escoles “tolerància zero”, un Congrés Estatal… El Ministeri d’Educació s’escuda per explicar la demora en què “un Govern en funcions té competències molt limitades” i assegura que els agradaria que les mesures comencessin a caminar “amb la major velocitat possible”.
Mentrestant, els centres escolars continuen enfrontant-se dia a dia a casos d’assetjament escolar amb les eines de què disposen. D’una banda, guies i protocols autonòmics específics, com és el cas de Catalunya, contra la violència a les aules. Algunes comunitats autònomes compten amb directrius més concretes i desenvolupades: per exemple, la Junta d’Andalusia posa en mans del director o directora la possibilitat d’informar altres instàncies externes al centre “si ho estima oportú” i “en funció de la valoració inicial”. Això inclou la inspecció educativa, i també la justícia.
Aquests protocols autonòmics es complementen amb els plans de convivència propis de cada centre escolar, la implementació dels quals és obligatòria. Aquests documents de règim interior serveixen per orientar davant conflictes a les aules de tipologies molt variades. “Són plans molt normatius, en general, amb coses bàsiques -típic tràmit d’avisar el tutor i després l’equip directiu- però amb poques pautes educatives”, explica Carlos Andreu, orientador itinerant en diverses escoles públiques de la Comunitat de Madrid.
Per iniciativa pròpia, alguns centres compten amb una guia del professor. “És bastant clarificadora sobre el que cal evitar: treure importància als fets, trencar la confidencialitat, citar els assetjadors i la víctima i contraposar les seves versions… Aquests són errors grossos”, diu José Manuel (nom fictici), professor de Llengua i Literatura de Madrid en un institut que compta amb una guia d’aquest tipus.
Les agressions, recorden els experts, són “la punta de l’iceberg” de la fustigació a l’escola per part de persones que a priori són iguals. És fàcil veure els símptomes abans que es produeixin? Com actuen els docents? Els companys i companyes que són testimonis ho comuniquen? I com intermèdia l’equip directiu amb les famílies? Parlem amb orientadors i docents que han viscut el problema en les seves aules.
Els tres docents entrevistats asseguren que mai han rebut formació contra l’assetjament escolar als seus centres escolars. “Mai ens han dit: us formarem per aprendre a detectar i tractar casos d’assetjament”, admet Ana Ojea, professora Cultura Audiovisual a un institut de Vigo.
Tant ella com el docent de Llengua a Madrid asseguren que, tot i la manca de preparació, hi ha professionals més sensibilitzats que altres. “Hi ha gent que entra a classe i està cega, o es fa la cega. Si, per exemple, vas per un passadís i escoltes ‘marieta “tens dues opcions: passar de llarg com si res o aturar-te a veure què passa”, exemplifica mira.
“Tallar” la conducta irrespectuosa
La primera “clau” és “tallar aquestes conductes en públic”, coincideixen els tres professors entrevistats. I després parlar amb les parts, per separat. Mai ajuntar-los. “De la víctima som els confidents, moltes vegades no ho expliquen a casa”, diu Ana Ojea, que assegura que sempre pregunta als nois i les noies si volen “parlar amb el tutor, intentar resoldre-ho junts”. Ojea pensa quan parla dels estudiants LGTB assetjats.
“Als assetjadors cal intentar fer-los conscients del mal que fan”, completa José Manuel, que prefereix comunicar-ho sempre a l’equip directiu “garantint la confidencialitat, per descomptat”. “Però que ho sàpiguen”, remata.
El problema, matisa, “és que en ocasions l’assetjament es produeix fora d’hores lectives: en els descansos, al pati, a l’anada o la tornada al centre… L’assetjador va amb compte de que no l’enxampin fent el que fa”. I amb el ciberassetjament, asseguren els docents, es complica encara molt més la detecció.
El més visible, com en altres tipus de violència, és sempre l’agressió. “És quan ho veus, quan es produeix, però abans pot haver-hi un assetjament sostingut”, explica Inés Andrés, professora de Llengua en un centre de Burgos. “Després de tants anys he vist de tot, conflictes greus en ocasions i sobretot un assetjament silenciós de baixa intensitat i diari. Passa cada dia a tot arreu”, apunta José Manuel.
Justifiquen llavors els companys i companyes que no identifiquen els casos a temps? “Crec que no hi ha mala voluntat, sinó una càrrega de treball que t’obliga a estar pendent de moltes coses alhora”, defensa José Manuel. Carlos Andrés sosté el mateix argument: “Sense hores de tutoria i amb tants alumnes i hores lectives, quan parles amb els nois i noies?”.
La clau: la reacció del grup d’iguals
Per això és fonamental la “reacció del grup”. “D’això depèn l’èxit o el fracàs de l’assetjador. El grup ha de treballar per paralitzar l’assetjador, que es rendirà si ningú li riu les gràcies, si l’aïllen. Al final el que busca és èxit social”, argumenta José Manuel. “Els que ho veuen -explica Ojea- callen per por de passar a ser l’objectiu. I en els casos de LGTBfòbia a més s’hi suma la por de ser acusats del mateix”.
En alguns centres -de moment bastant pocs- es treballa amb alumnes mediadors perquè siguin els iguals els que intentin ajudar a resoldre el conflicte. “Això afavoreix que s’acabin les actituds de passivitat, tenir altres models a l’aula”, afirma l’orientador Carlos Andrés.
Com comunicar-ho a les famílies
Quan el problema passa a instàncies superiors, és a dir, al coneixement dels caps d’estudis, direcció i orientació, sol procedir-se a reunir-se amb les famílies de la víctima i de l’assetjador. “Amb els primers cal tenir especial cura. Mai s’ha de restar importància al que està passant ni donar a entendre que són coses de nens. El millor és fer-los saber que hi estem treballant, que ens estem ocupant. Senten molta impotència i la sensació que han perdut la capacitat de protegir els seus fills”, explica Andrés.
L’orientador admet que, en el cas de les famílies dels assetjadors, l’actuació és més complexa. “Darrere d’un assetjador normalment hi ha disfuncions i els costa acceptar que, en certa manera, el seu fill o filla no és qui ells creuen”. En ocasions, afegeix José Manuel, “els pares i les mares justifiquen i donen suport així aquestes conductes”.
La sanció: expulsar serveix d’alguna cosa?
Després de les interlocucions oportunes, cal prendre decisions, habitualment marcades pel pla de convivència del centre escolar. La més comuna i utilitzada és l’expulsió per uns dies, o definitivament en casos molt greus, de l’escola o institut.
“Hi ha centres en què s’expulsa molt i en altres gens o molt poc. En el meu, per exemple, tenen la teoria que expulsar és contraproduent i a mi em sembla que no se’ls pot justificar tot ni de desreponsabilizar els assetjadors de les seves accions. Se senten impunes”, sentencia José Manuel. En el seu institut, però, les expulsions s’acompanyen d’unes tasques obligatòries perquè no es quedin a casa sense fer res, però això no passa a tot arreu.
Per a Carlos Andrés, molts centres tenen com a costum “sancionar d’entrada”. “Tot està supernormativitzat i notificat, però ens quedem aquí, no hi ha una intervenció educativa”, critica. Ana Ojea ho comparteix i va fins i tot més enllà: “Si els expulses un parell de dies fins i tot se’l poden arribar a prendre com un premi i presumeixen que s’han passat dos dies a casa gratant-se la panxa. Si no va acompanyat de mesures educatives enfocades a treballar i reflexionar sobre el que han fet no serveix de res”.
Aquest és un article publicat a eldiario.es
