“Quan els estudiants fan preguntes sobre qui són i cap a on van, és a través de les històries de vida de la gent gran que poden trobar el sentit de la seva cultura i d’ells mateixos per continuar vivint com un inuit en el present”. Betsy Annahatak, consellera d’Educació de Kangirsuk, Quebec, Canadà (1994).
Un projecte educatiu a l’Àrtic
El 19 de març de 2017, la professora canadenca Maggie MacDonnell rebia a Dubai el Global Teacher Prize, el conegut com el “Nobel dels professors”, pel seu projecte educatiu dut a terme a la població inuit de Salluit, situada al territori de Nunavik (Quebec, Canadà) i de tot just 1.300 habitants.
Aquest projecte s’ha centrat bàsicament en el desenvolupament d’una sèrie de programes socials. D’una banda, MacDonnell va instaurar un gimnàs amb l’objectiu que els estudiants aprofitessin l’exercici físic per dur un estil de vida més saludable. És a dir, intentant alleujar el seu estrès, ajudant els joves a enfortir-se físicament i mentalment. També va establir un programa d’habilitats i lideratge entre les nenes, ja que els embarassos entre les adolescents són molt comuns, hi ha alts nivells d’abús sexual i els rols de gènere, sovint, carreguen a les nenes amb la majoria de deures domèstics.
A més, MacDonnell va crear una associació amb l’escola bressol on els seus estudiants treballen a les aules amb professionals experimentats. D’aquesta manera, obtenen valuoses aportacions dels seus mentors i milloren la seva comprensió de l’educació de la primera infància. També s’estan impartint classes de mecànica per a bicicletes i s’ha creat una cuina comunitària i un programa de nutrició a l’escola on els estudiants preparen entrepans saludables per als seus companys.
I encara que algunes comunitats inuit de l’Àrtic fa ja alguns anys que realitzen estratègies educatives molt similars, la novetat en aquest cas és que aquest projecte està dirigit per una qablunaaq. Qablunaaq és un terme que literalment significa «grans celles» i fa referència als “homes blancs” o als no inuit.
El poble inuit: de l’Edat de Pedra a l’Era Espacial
Els inuits habiten un territori vast que s’estén al llarg de gairebé 8.200 quilòmetres de longitud, des de Kalaallit Nunaat (Groenlàndia), les regions àrtiques d’Alaska i el Canadà fins a la península de Txukotka (Rússia). Actualment són uns 160.000 repartits en 19 grups amb diferències culturals importants.
Tot i que els primers contactes amb els europeus es van iniciar a partir del segle XVI, no va ser fins molt més tard que la majoria de grups inuits van iniciar un procés d’aculturació que es va aguditzar i es va estendre en línies generals fa poc més de mig segle, quan van decidir reagrupar-se en ciutats amb l’objectiu de millorar la sanitat i l’educació de la població nativa.
No obstant això, no es van tenir en compte els efectes col·laterals derivats d’aquesta política proteccionista i postcolonial que va derivar en una greu pèrdua de la identitat cultural que es va veure reflectida en tres dels principals problemes que actualment pateix aquest poble: alcoholisme, assassinat i suïcidi. L’adopció d’alguns elements externs que van provocar l’occidentalització de la població inuit a l’Àrtic es va produir en circumstàncies, moments i situacions diferents, sempre condicionades per les polítiques dutes a terme pels diferents governs.
A partir dels anys 70 els inuits van començar a organitzar-se políticament. La creació dels nous territoris nadius, els èxits en matèria de drets indígenes i un intent de recuperar i revitalitzar una tradició en molts casos perduda, van marcar alguns dels fets històrics més importants d’aquest poble en les últimes dècades. Actualment, moltes comunitats inuits estan intentant buscar una harmonia entre el món modern i el món tradicional, esperant que aquest sigui el motor del seu desenvolupament cultural, tant en el present com en el futur. I en aquest sentit, l’educació s’ha convertit en l’instrument que ha de proporcionar aquest equilibri sociocultural d’un poble que es desfà com el gel que necessita.
Gènesi del problema educatiu inuit
En línies generals, en les regions on habiten els inuits, les primeres escoles van ser creades entre els segles XVIII i XIX, després de l’arribada dels primers missioners, convençuts que l’educació i el coneixement religiós facilitarien la cristianització. A més, aquestes «missions» religioses anaven acompanyades d’una millora en els serveis sanitaris que van permetre disminuir els alts índexs de mortalitat i la creació d’un alfabet inexistent fins aleshores, fet que va facilitar l’intercanvi de coneixements i la possibilitat de posar per escrit els relats ancestrals inuit.
A mitjans del segle passat, aquesta forma d’educació va passar en la majoria dels casos a dependre del govern, com a part de la seva política d’assentaments i, per tant, es van crear escoles locals o residencials en què es va implementar una estratègia d'”assimilació a través de l’educació”. El sistema educatiu es va encaminar cap a la producció de l’anomenat «Homo arcticus» modern, en el qual no s’era ni blanc ni inuit i on s’aprenia l’idioma oficial del territori (anglès, francès, rus o danès, segons els casos).
El 1950 un grup de nens inuit groenlandesos van ser separats de les seves famílies i portats a Dinamarca per ser educats com danesos. Lluny de servir com a model pel canvi cultural a Groenlàndia, els nens van acabar formant un petit grup, desarrelats i marginats en la perifèria de la seva pròpia societat. Alguns es van convertir en alcohòlics i van morir joves. El 2010, les autoritats groenlandeses van demanar una disculpa formal del Govern danès: encara segueixen esperant-la.
A principis dels anys 70, moltes de les escoles residencials van ser substituïdes amb l’establiment d’un sistema d’educació públic encaminat a transmetre en la seva totalitat els valors de “l’home blanc” per augmentar així l’índex d’escolaritat entre els nadius. Per exemple, al Canadà, les estadístiques disponibles indiquen que el nombre de nens inuit que assistien a l’escola va augmentar de 380 el 1955 a 4.375 el 1975. D’aquesta manera, la desintegració del teixit social en el qual l’escola i el govern van ser els seus principals responsables es va veure recolzada per les famílies inuits que es van convertir en còmplices de no preocupar prou pel futur dels seus fills.
A partir de finals dels anys 70 i amb la creació dels territoris autonòmics inuit (Kalaallit Nunaat, 1979; Nunavut, 1999 i Nunatsiavut, 2005), es van començar a produir una sèrie de canvis en el sistema educatiu, buscant reforçar la transmissió de les llengües natives i els valors inuit, però conciliant-les amb les demandes de la societat moderna. És a dir, del que es tractava era de donar suport a l’aprenentatge i iniciatives dels alumnes per aprendre les dues cultures, mantenint les arrels tradicionals, però adaptant-se al món modern. Però aquesta reforma educativa va fracassar, ja que seguia un model occidental que no satisfeia les necessitats pròpies de la societat inuit.
Inuit qaujimajatuqangit: “Els sabers sempre pertinents”
“S’ha de convèncer la gent que hem de millorar l’educació, en tots els nivells, si volem avançar en la societat”. Nivi Olsen, ministra d’Educació de Groenlàndia.
Actualment el sistema educatiu inuit ha de fer front a una sèrie de problemes com són: la manca de suport per a l’aprenentatge, una formació del personal molt deficient i situacions de conflicte i estrès generades per l’educació escolar a les famílies que posen en dubte la rellevància de determinades matèries en relació a les oportunitats reals. Sens dubte, aquest ha estat el resultat d’una implementació errònia i d’una falta de coherència i consistència a tots els nivells.
I tot això, sense oblidar, per descomptat, que hi ha molts temors sobre la desaparició de la llengua i cultura natives i del coneixement del medi ambient i les habilitats necessàries per viure a l’Àrtic. A més, les famílies no sempre proporcionen el millor suport per al sistema escolar, ja que els pares s’han oblidat de la seva responsabilitat d’educar els seus fills i els nens no estan prou disciplinats per rebre una educació formal. I si a això li afegim la sensació d’aïllament, els desplaçaments a altres poblacions, de vegades molt distants, per continuar amb els estudis superiors, la pèrdua d’un vincle amb la seva manera tradicional de vida i l’absència de perspectives professionals, el resultat ha estat un important índex d’absentisme i abandonament escolar.
Els inuits segueixen esperançats amb el fet que algun dia arribin programes, recursos i materials didàctics més eficaços per ajudar els estudiants a quedar-se a l’escola, i critiquen el sistema actual que segueix perpetuant els “programes d’assimilació” que acceleren l’erosió de la identitat cultural inuit. Així doncs, la solució implica implementar una educació totalment bilingüe, segons els casos, construïda sobre els valors inuit i més favorable a la transmissió de coneixements. I, a més, s’ha de consolidar l’ensenyament primari com a base d’una estratègia educativa que faciliti el trànsit cap a una educació superior que permeti a una joventut inquieta sortir de la crisi social i moral en què ha caigut.
Un merescut reconeixement
Maggie MacDonnell, tot i ser qablunaaq, ha sabut fer front als principals problemes dels adolescents inuit i que són comuns a Salluit (alcoholisme, abusos sexuals, embarassos juvenils, consum de drogues, violència de gènere, suïcidis, etc.). I per això ha buscat un enfocament educatiu que els motiva i que els fa partícips d’una sèrie de projectes socials al marge de les activitats pròpies de les aules. D’aquesta manera, els seus alumnes potser podran seguir sentint-se éssers humans, és a dir, inuit.
