Opinió

“La meva escola és formidable perquè no fem reunions”: on queden els processos participatius?

En una conversa recent amb mestres de Primària algú va dir: “La meva escola és formidable perquè gairebé no es fan reunions!” ¿Què li ha passat a la democràcia, al sentit original de la participació, al desig en la construcció del que és públic, perquè ens avorreixin les reunions? No seré tan cínic com per deixar només a la boca d’aquell col·lega el que a mi mateix m’ha passat quan he viscut amb resignació moltes de les convocatòries de reunió de Consell de Departament. La qüestió, per tant, més enllà de les actituds de cadascú, és si els procediments dels que ens dotem en els processos participatius responen realment a la construcció d’un projecte públic o simplement sostenen formalment el que és purament formal: una democràcia de consum, una cosa ja construïda perquè no sigui necessari somiar-la de nou.

Em sembla impossible pensar, enriquir, millorar l’escola pública, fer més pública l’escola pública, si no ens dotem de processos de discussió i presa de decisions en què la pluralitat real de la vida social se senti reconeguda, i els significats diversos amb què els dotem de sentit a les nostres pràctiques no puguin ser coneguts i contrastats. Som subjectes polítics, subjectes subjectats, però subjectes, amb capacitat per a la construcció del projecte públic d’educació. Quan es redueix, es nega, o es perverteix el sentit original de la nostra participació, se’ns trasllada a la condició d’objecte, se’ns impedeix saber-nos, sentir-nos subjectes. Em sembla que el 15-M va ser una clara manifestació de la indignació pel procés progressiu de reduccionisme de la nostra capacitat de ser subjecte, de la nostra capacitat de poder i voler protagonitzar la política, tots els sentits quotidians de la política.

Vostès em disculparan aquest rotllo, però no puc entendre l’escola, l’escola que és de tots i totes, i que està feta per a totes i tots, no puc entendre aquest espai públic comú, dialògic i plural, sense la voluntat de participació activa i conscient de tots i totes. Per això no seria mala idea que als que l’assumpte ens preocupa fessim una cop d’ull –bé, una ullada en profunditat–, als mecanismes i dispositius que poc a poc perverteixen i dificulten la política viva, la política de la participació real a l’escola.

Apunto algunes qüestions, que podran estar presents en aquesta anàlisi. La primera, la institucionalització burocratizant de la pràctica. Recordo aquella escola que feia assemblees amb els xavals els divendres a la tarda, i deia que practicava la pedagogia Freinet, mentre la buidava de significat. La segona, la tecnologització de l’experiència educativa: un dia li vaig demanar a un col·lega de la Facultat les seves hores de la tarda per fer una sortida a la ciutat amb els meus alumnes, i em va dir que me les cediria encantat, però li resultava molt difícil perquè li trencava la seva programació que des de l’inici de curs complia rigorosament. La tercera, la professionalització del peritatge. Mai oblidaré la transformació d’aquell despatx en el qual originalment es reunia un equip de mestres en format de direcció col·legiada de l’escola, i va acabar en desert solitari d’un barbut que va aportar les seves titulacions i diplomes per optar a la nova direcció de l’escola. Cadascú pot prosseguir el seu particular llistat. Jo apuntaré una última qüestió: el sentit de la política i la participació. La política com a eix de les transformacions socials o la política com a negació d’aquestes transformacions, quedant en un pla purament instrumental i tècnic. Si quan vaig a la reunió del Claustre ja sé que res canviarà, perquè tot discorre a l’interior d’un camp de joc marcat per avançat, és molt difícil il·lusionar-se pel que encara es desconeix, pel que encara pot ser possible.

És clar que l’assumpte problemàtic de la democràcia real i la participació activa no està només dins de l’escola. També caldrà llegir-lo en altres plans o espais institucionals. Si les lleis educatives es fan al marge de l’opinió, l’experiència, i el saber dels mestres i les mestres, dels pares i les mares, dels nens i les nenes, no em diguin després que esperen d’aquests sectors de la societat civil una il·lusionada participació en la implementació i desenvolupament d’aquestes lleis. Una mica d’això crec que s’està recordant en l’anomenada Subcomissió per al Pacte Educatiu. A veure si es fa possible…