La literatura infantil té una mica de morbós, de prohibit. Assumim el mantra que tot té la seva edat, i que hi ha certes lectures que han de quedar-se per sempre en un racó nostàlgic de la nostra memòria adulta. Fa temps que vam matar l’última fada del país de Mai Més i l’Emperadriu Infantil, i que vam fer miques el nostre regne de Fantasia. I així ha de continuar, tot deixant espai a les noves generacions perquè juguin amb els nens perduts i tornin a omplir l’illa de pols de fades.
Tornar a aquests títols només té excusa si volem transmetre el llegat als més menuts o recordar-los amb afecte. O això és el que creuen alguns. Harry Potter va arribar a les llibreries fa 20 anys i va posar cap per avall el concepte de literatura infantil i juvenil, tot convertint el primer llibre en un plaer culpable tant per als nens com per als adults. Aquells que es van fer amb un exemplar el 1997, avui celebren l’existència d’aquest oasi màgic amb les mateixes ganes que fa dues dècades. O fins i tot més.
Durant aquesta setmana s’han succeït els homenatges, sobretot per part dels que van créixer amb en Harry, en Ron i l’Hermíone i ara s’apropen o depassen la trentena. L’escola de bruixeria més famosa del món es manté intacta perquè els lectors encara no han deixat de creure en la màgia. I això no sempre és ben rebut.
Els adults de l’anomenada generació millennial van ser els que van somiar amb rebre una carta de Hogwarts i amb sobrevolar el món muggle a lloms d’un Hipògrif. Hi haurà qui el devia llegir i no el va aguantar, però hauria d’haver passat la seva infància fora de la Via Làctia si mai hagués sentit parlar de l’Innombrable. La Generació Potter, coetània però no necessàriament inherent a la Millennial, duu la saga de JK Rowling un pas més enllà del fenomen fan.
“Em van regalar un pijama de Gryffindor pel meu 27 aniversari”, recull un article de The Guardian, en què es referencien testimonis dels seguidors de Harry Potter en el seu vintè aniversari. El Mundo també dedica el seu especial a aquests potterians, que no consideren incompatible pentinar ja algunes canes amb celebrar al seu ídol de la infància. A cada ostentació de friquisme, a cada desfilada de persones disfressades del seu mag favorit, el segueix el consegüent dit acusador sobre l’infantilisme dels millennials.
El de Harry Potter ha estat un fenomen insòlit, i com a tal ha despertat tot tipus de passions. Molta gent no comprèn que aquesta saga orientada al públic juvenil sigui reivindicada encara pels seus lectors primigenis i pensen que això és sinònim d’un dèficit cultural. “La infantilització dels adults lliga bé amb un món empobrit culturalment. Altrament, Harry Potter no podria ser un ídol de les multituds”, va escriure Juan Soto Ivars en una columna titulada Els adults estan tornant nens de nou.
Els que segueixen aquesta línia argumenten que això respon a un triomf del capitalisme, que incita a un “consum emocional” i a exigir el nostre dret a “rescatar el nen que tots portem dins”. Han existit altres sagues poderoses com Les cròniques de Narnia, de CS Lewis, o Els cinc, d’Enid Blyton, que no van poder mercantilitzar la seva obra d’aquesta manera. ¿Per què Harry Potter ha sobreviscut a la transició a la vida adulta?
Política a través de les ulleres Potter
Per començar a analitzar el fenomen com es mereix, cal admetre que la saga de JK Rowling transcendeix la moralitat blanca i fàcil de molta literatura juvenil. Els missatges de Harry Potter han servit com a símil polític i filosòfic, per analitzar els auges nacionalistes o enaltir valors com la igualtat de gènere i de raça, la tolerància i el bé comú. Mirar constantment el món a través de les ‘ulleres Potter’ no és només una conseqüència dels fans, sinó una estratègia ideada per la seva pròpia autora.
A diferència de CS Lewis o, en el cas espanyol, Laura Gallego, JK Rowling va permetre que els seus lectors estiressin la fantasia màgica tant com volguessin. No només amb les seves versions cinematogràfiques, sinó amb fòrums que van acabar convertint-se en pàgines oficials d’informació i debat sobre aquest món alternatiu. S’ha lucrat amb això? No s’arriba a tenir més diners que la reina d’Anglaterra per casualitat. Ha aconseguit també generar una comunitat més enllà del club de lectura i els amants del cosplay? No n’hi ha cap dubte.
El truc d’analitzar l’actualitat política i social a través dels seus llibres és infal·lible. D’aquí les comparatives de Trump amb Voldemort, la defensa a una Hermione negra o la sortida de l’armari de Dumbledore. “Rowling ha seguit actualitzant el món que ella va crear per assegurar-se que encaixa amb com la generació de Harry Potter veu la seva pròpia lluita política”, escriuen a la web Spectator.
Per molt innocent que ho considerem, això passa perquè ja hi havia una base de grans lliçons en el manuscrit de 1997. L’autora va voler tenyir de pocions i feixos de colors que surten de varetes les guerres que s’han lliurat a la vida real i els problemes socials que a poc a poc cal inculcar als nens. Sobretot als afortunats que poden habitar en la seva bombolla fins ben entrada la maduresa.
L’univers de JK Rowling és una contínua defensa de la diversitat de criatures i els seus protagonistes advoquen per temes com l’abolició de l’esclavitud –en el cas dels elfs domèstics–, la defensa dels més febles –contra l’exterminació dels muggles– i la lluita contra l’autoritarisme de Voldemort. La major part d’aquests missatges no calen en la infància, sinó durant les revisions que fan els adults d’una de les seves sagues favorites. Per això no fa vergonya confessar-se fan de Harry Potter als trenta, potser fins i tot més que als onze.
Fer-ho no vol dir donar un cop de porta a l’alta cultura ni utilitzar els set toms com si fossin els manaments de la vida quotidiana. Sinó reconèixer que, fa vint anys, una jove escriptora va aconseguir una cosa una mica complexa i admirable: dotar de rellevància moral i històrica un llibre que cauria a les mans de les ments del futur.
