Ainhoa Carbonell, de 33 anys, va haver de senir-s’ho dir mil vegades: “És que no n’has tingut prou amb estudiar fins al Batxillerat? Si vas a la universitat després no voldràs casar-te amb un gitano…”. I ella, internament, es responia: “Doncs que vagin tots els gitanos a la universitat en comptes de deixar d’anar-hi jo…”. Diplomada en Treball Social, amb un títol d’Intervenció Social amb la Comunitat Gitana per la Universitat Pública de Navarra –obtingut amb matrícula d’honor–, compagina la seva feina com a tècnica d’orientació i intervenció social en programes de recerca de feina per a joves gitanos a la Fundació Gentis de Tarragona amb el seu lloc com a regidora de Serveis Socials, Cultura, Activitats Lúdiques i Joventut a l’Ajuntament de Vallmoll (Tarragona), a més de col·laborar amb l’associació Aire Nou Caló.
Jelen (María Jerusalén Amador), de 27 anys, va estar a punt de no matricular-se en Dret a la Universitat Pompeu Fabra perquè, per sorteig, li va tocar torn de tarda, el que li impedia conjugar les classes amb el culte. Se’n va anar sense omplir l’imprès i va tornar l’endemà, animada pels seus pares, pastors evangèlics. El 2016 aconseguia el premi Joves Sociòlegs de l’Institut d’Estudis Catalans per la seva investigació L’església evangèlica Filadelfia i la dona gitana. Dones gitanes i cristianes que superen la desigualtat de gènere. A l’abril d’aquest any ha presentat la seva tesi doctoral, sobre el mateix tema. Participa a l’associació gitana de dones Drom Kotar Mestipen (Camí de llibertat en caló).
Vicky Santiago, de 21 anys, va repetir Primer d’ESO a l’institut Cánovas del Castell de Màlaga. “Tot apuntava llavors a que el meu futur passava per intentar buscar una feina, la primera en què em agafessin, m’agradés o no, i dependre de la meva parella en el moment en que em casés”, reconeix. Parla amb El Diari de l’Educació el mateix dia en què s’ha enfrontat a l’últim examen de Segon del grau, de Gramàtica normativa. Estudia Traducció i Interpretació a la Universitat de Màlaga i li agradaria ser professora universitària. Assisteix a les trobades de la Fundación Secretariado Gitano -al seu programa Promociona li atribueix haver-se reenganxat als estudis quan ratllava l’absentisme escolar– i intenta servir d’exemple per als seus germans. A la petita, que cursarà Primer d’ESO el curs vinent, l’aconsella perquè no ensopegui allà on ho va fer ella. A la mitjana l’anima en la seva lluita per treure’s el graduat després d’haver abandonat als 16.
Factors d’èxit
Què tenen en comú la Jelen, l’Ainhoa i la Vicky, a part de la seva ètnia? Quins factors han contribuït a que siguin les primeres gitanes de la seva família a arribar a la universitat? Per què elles sí i altres no?
Segurament, a primera vista no sembla que tingui molt sentit buscar nexes en la biografia de tres noies millenials però amb més d’una dècada de diferència entre la més petita i la més gran; de Lleida, de la Zona Franca de Barcelona, de Màlaga; una, criada amb els seus avis quan els pares se li van morir de petita; una altra, filla de pastors evangèlics, i una última, filla d’un venedor ambulant i una mestressa de casa. Almenys no semblaria que tinguessin gaire en comú si fossin paies. I, no obstant això, aquests tres casos il·lustren bé algunes coincidències en les trajectòries d’èxit de les alumnes gitanes.
Analitzar-les segueix sent necessari en vista de les estadístiques. La taxa d’abandonament prematur entre l’alumnat gitano és el triple que entre la població espanyola en general –64,4% enfront del 13,3%, segons un estudi de la Fundación Secretariado Gitano de 2013– i, encara que no hi ha xifres oficials sobre aquest tema, estudis com el de Miguel Laparra el 2007 parlaven d’entre un 0,3% i un 1,2% de població gitana amb estudis universitaris, quan entre la població general el percentatge és del 22,3%. Tampoc és molt superior el percentatge de gitanos amb estudis postobligatoris no universitaris, entre el 3,1% i el 6,2%. Tant és així, que el repte en aquest apartat de la Estratègia Nacional per a la inclusió social de la població gitana a Espanya 2012-2020 és aconseguir un 8% de gitanos amb estudis postobligatoris el 2020.
Per la resta, els programes solen centrar-se en aconseguir que l’alumnat gitano superi l’escolaritat obligatòria, amb mesures compensatòries i, en postobligatòria, se sol fixar la mirada en la promoció de la Formació Professional, amb algunes iniciatives concretes com el programa per facilitar l’accés i la continuïtat d’estudis mitjans i superiors de la FSG o el programa de beques FSG-Luis Sáez perquè gitanes universitàries realitzin els seus estudis de postgrau.
En aquest punt, ens trobem amb un cercle viciós, ja que els estudis que analitzen els factors que contribueixen a l’èxit apunten a l’existència de referents. Així ho mostren, per exemple, la investigació de José Eugenio Abajo Alcalde el 2004 o altres més recents, com la de Teresa Padilla Carmona, José González-Monteagudo, i Alejandro Soria-Vílchez, publicada al darrer número de la Revista de Educación del Ministeri.
Si bé en algunes famílies gitanes que arriben a la universitat no són la primera generació universitària, sinó la tercera o fins i tot la quarta, l’Ainhoa, la Jelen i la Vicky van ser les primeres de les seves. La Jelen fins i tot es va interessar per buscar alguna altra dona gitana universitària abans de començar la seva carrera, per conèixer la seva experiència. Però no en va trobar cap.
A l’estudi de Padilla, sis gitanos universitaris exposen el seu pas pel sistema educatiu. N’hi ha de pioners com elles i d’altres que estudien com ja ho van fer els seus pares i els seus avis. En tots els casos, el suport de la família és fonamental. A la majoria, hi ha una diferència en com la família propera els anima i com la família extensa mostra més ressentiment, com si existís un risc implícit de apaiar-se o desgitanitzar-se pel fet d’arribar a una facultat, de ser gent amb carrera, d’estar pensant en els estudis en lloc de casar-se.
En aquest tipus d’investigacions, juntament amb el suport de la família i l’existència de referents, s’esmenta la importància d’haver crescut en un entorn normalitzat, no segregat, i el fet que el centre educatiu al qual ha assistit també ho sigui. El pas del gueto a la universitat és molt més complicat, i això, en temps en què l’Associació d’Ensenyants amb Gitanos alerta de la creixent guetització.
“Cap altra noia o noi de casa meva havia anat a la universitat, però jo vaig estudiar en una escola concertada fins al Batxillerat. Cap de les meves companyes era gitana, amb la qual cosa vaig créixer tenint les mateixes ambicions que elles, vivint d’una manera normalitzada, però sense deixar de banda les meves arrels, perquè un tema i un altre no tenen res a veure. Amb la qual cosa, per a mi ser gitana i estudiar no és incompatible per a res”, apunta Ainhoa.
“En cap lloc posa que ser gitano et condemni a una realitat d’exclusió i de pobresa, que la teva vida estigui en un mercat, que no pots anar a la universitat. A mi els professors sempre m’han acollit molt bé, m’han animat i donat suport… Molts no sabien ni que era gitana. A alguns si arribes a Batxillerat i aconsegueixes molt bones notes els costa connectar amb el fet que ets gitana”, afegeix la Jelen.
Comptar amb una bona recepció escolar és un altre dels factors. En el cas de l’Ainhoa relata com va ser important una persona concreta: “Vaig tenir un professor que va ser clau per a convèncer-me que havia de convertir-me en un referent i treballar per posar el meu granet de sorra a millorar la situació del poble gitano. En part gràcies a ell estic avui on estic, atès que hi va haver en realitat una discriminació positiva i em va ajudar en els meus primers passos”.
No obstant això, per a Jesús Salinas, de l’Associació d’Ensenyants amb Gitanos, tot i la necessitat de mestres que des del principi realitzin un bon seguiment i motivin –també de reforços i suport en alguns casos–, els docents no són una espècie única: “Són una representació de la societat majoritària, amb els seus estereotips i prejudicis, i si un 15% de la societat és racista, tindrem un 15% de mestres racistes, perquè no hi ha cap filtre especial. Hi haurà professors meravellosos i antiracistes, però també hi haurà professors racistes, que creuen que aquests alumnes no faran res i els posen a l’última fila perquè no molestin”.
Per a Salinas, el concepte d’educació intercultural ha passat pel sistema com una moda, sense arribar a consolidar-se: “S’ha quedat en la recepció d’alumnat estranger, en aconseguir que llegeixin i escriguin per submergir-los en el sistema educatiu. Més enllà d’això, no es plantegen més que folclorades del tipus: ‘Avui mengem cus-cus i demà expliquem un conte gitano’, el que gairebé consolida més els prejudicis i estereotips”. “Som un dels països amb les millors lleis sobre diversitats culturals. Les lleis són meravelloses, el discurs teòric polític és correcte, però la societat va bastants passos per darrer “, lamenta Salinas, que critica la desinversió en suports i educació compensatòria amb la crisi.
Montserrat Sánchez Aroca, vinculada a Drom Kotar Mestipen, va realitzar el 2005 el primer estudi sobre la població gitana a Catalunya, que va donar peu al primer pla integral per al poble gitano, en què es van inspirar altres comunitats autònomes. En ell no només es palpa com es tracta de la minoria més discriminada de tot Europa, sinó que els propis gitanos exposen com veuen les seves problemàtiques i quines solucions els donarien. Fins i tot els nens. “Els dos elements que li demanaven a l’escola ideal era que no fos racista i que tingués qualitat. El que, llegit al revés, ens diu que la població gitana assisteix a una escola racista”, assenyala Sánchez.
Quant a l’èxit educatiu, apareixia una única conjunció guanyadora: que aquest es vegi com a possible per part de la família i que el projecte d’escola vagi de la mà, que ambdues estiguin coordinades, “amb una participació de la família acadèmica i no només informativa”, matisa Sánchez, per a qui, “no es tracta que et demanin que avui portis una disfressa i demà una caixa, sinó que tu decideixis a l’escola, que sentis que la teva participació és decisiva en el futur del teu fill. En definitiva, el que volem qualsevol pare o mare”.
Contra els mites
A Sánchez li agrada desmuntar mites, com el de que la família, en el cas dels alumnes gitanos, no s’implica, o que fins i tot exerceix com a barrera, que la cultura gitana és contrària a l’educació: “A Drom Kotar Mestipen cada vegada que organitzem una trobada d’estudiants gitanes tenim més de 300 dones reunides un dissabte a la tarda parlant d’educació”.
Un altre mite: el de que les nenes gitanes abandonen l’escola en el moment del maridatge: “L’estudi va revelar una dada que per a mi va ser molt important, i és que hi havia una diferència de quatre o cinc anys entre el moment en què sortien i les edats de casament. O sigui, que no surten perquè es casen, sinó que es casen perquè surten”.
El que sí que es veia clar era que les noies desapareixien abans del sistema educatiu, “però les que es mantenien arribaven molt més lluny, i era una xifra que anava en augment”. Això coincideix amb les estadístiques que fa servir l’Associació de dones romanís d’Andalusia (Amuradi), segons les quals, de cada 10 gitanos universitaris, vuit són dones. “A Secundària, comencen molts més nois i acaben moltes més noies, potser perquè són les que més han de guanyar”, considera Salinas. “Crec que fa 15 anys costava trobar noies referents, i avui no costa tant”, afegeix Sánchez.
“Potser és que tenen més per guanyar, o que tenen més per demostrar, o que per al mateix lloc se’ls demana més”, reflexiona Mònica Chamorro, de la FSG. Sigui com sigui, a la fundació cada vegada es troben amb una acollida millor: “Vam llançar convocatòries d’experiències internacionals i les noies s’animen, quan abans haver d’abandonar el barri podia suposar un fre. I hi ha molta diversitat: Dones gitanes amb fills que s’apunten a la universitat, altres a les quals la seva família els ha descarregat del rol de cuidadores i que els dóna suport…”.
“Les joves gitanes d’avui ho tenen més fàcil que les seves mares i àvies, però segueixen comptant amb moltes més complicacions pel fet de ser gitanes”, prossegueix Chamorro, per a qui hi ha un paradigma que es repeteix en cada història d’èxit: “Altes expectatives de la teva família i dels teus professors, que creguin en tu”. Malgrat l’evidència trobada per Sánchez, segons Chamorro “es mantenen els comentaris del tipus ‘total, quan arribi als 14 anys abandonarà per casar-se…’, de la mateixa manera que persisteixen les etiquetes i la segregació, amb classes als instituts on de sobte et trobes amb tot l’alumnat gitano junt”.
‘Roman pride’
Les de María Jerusalén Amador, Ainhoa Carbonell i Vicky Santiago són només tres històries de noies gitanes que han arribat a la universitat. Elles, al contrari d’alguna generació prèvia, que va passar més desapercebuda, es reivindiquen com gitanes, exerceixen una mena d’orgull caló, roman pride, en la denominació de Sánchez: “Comencen a veure que ja no és tan difícil mostrar-se i que et reconeguin” .
El preu ja no és “ser gitano però no semblar-ho”, que els trets propis de la teva cultura es desdibuixin per assimilar-te a la majoritària, amb el que s’aconsegueix només una normalitat aparent, una integració en el grup pels trets que et fan igual, i una invisibilitat ètnica. Tampoc sentir que ets a la universitat perquè t’acull com a grup minoritari, però sense que pertanyis realment a la institució, sense que aquesta sigui casa teva, com assenyala l’estudi de Padilla.
En aquest terreny, Ainhoa es veu “més que com a pionera, com una germana gran que ha aplanat el camí de les germanes petites”. Per a ella, són importants les campanyes de sensibilització, així com la visibilitat, tot i que defensa també altres opcions: “A Tarragona, per exemple, només conec dues gitanes universitàries: una noia de 40 anys que cursa Treball Social, i una de 18 que cursa Dret. Tinc constància que n’hi ha més, i també que n’hi ha bastants que no manifesten que ho són. Respecto que no es facin visibles, atès que darrere de cada persona hi ha una història i és possible que tinguin els seus motius. No cal que tots els gitanos treballin en l’àmbit social ajudant el col·lectiu gitano. No cal que tots siguin referents visibles… El que sí cal és que tot el col·lectiu es mostri unit per millorar la seva situació”.
El 1978 la taxa d’analfabetisme dels gitanos espanyols (que es xifren en uns 800.000) era del 68% i el volum d’escolarització en l’etapa obligatòria només arribava al 55% dels nens. Avui el 100% estan escolaritzats a Primària i entre els menors de 30 anys l’analfabetisme és gairebé inexistent.
