Opinió

La naturalesa humana

L’endemà de l’atemptat de Barcelona i de Cambrils vaig tenir la necessitat d’anar a la Rambla i recórrer el tros de passeig que va fer la furgoneta. Necessitava situar-me al lloc dels fets. Era una necessitat que notava a l’estómac. Molt emotiva. La necessitat d’imaginar-me aquell espai tan emblemàtic que poc abans era un espai de sofriment.

Recordo una dona gran que resava i plorava al costat d’un noi musulmà amb les mans esteses mirant a terra. El nen que deixava un dibuix i la noia que escrivia un  missatge. Els ossets de peluix al costat de centenars de rams de flors. A cada racó un petit memorial. És així la naturalesa humana, tenim la necessitat de veure. Però em faltaven els sorolls. La Rambla, sempre tan animada, estava adolorida, sorpresa. I allò que va començar al meu estómac s’estenia al cor i entrava amb ímpetu al cervell.

I ara estic ple d’interrogants, possiblement els mateixos interrogants que ens trobarem els primers dies d’escola quan els nens, les nenes i els joves vulguin que l’aula es converteixi en un espai de conversa entre els iguals –que tots són diferents–, un espai per compartir les nostres ignoràncies per mirar d’entendre què ha passat. No cal dir que els que ens dediquem al món de l’escola no podem defugir aquesta conversa que estarà plena, sobretot, de nous interrogants i de silencis. Tenim, però, la carícia i l’abraçada. I si hem de plorar, doncs compartirem el plor. I la por, perquè tot plegat fa por, por de veure que aprenem molt poc de la història, que ensopeguem centenars de vegades amb la mateixa pedra.

I quan descobrim amb espant que els assassins eren molt joves descobrim que necessitem la pobra saviesa dels psicòlegs, d’aquelles persones experimentades en les foscors i claredats humanes. I dels sociòlegs que ens podran dir algunes coses al voltant de la construcció de les identitats. I de les religions, de l’amor i del fanatisme, cara i creu. I dels polítics que faciliten la venda d’armes a gent poderosa que enverina ments massa joves per acumular tant odi. I necessitarem la veu dels antropòlegs i d’aquells que ens recordaran que hi ha morts de primera i de segona. I necessitarem dir els noms de les víctimes, singularitzar-les d’alguna manera perquè allò que és singular i proper ens arriba més a fons (només cal que veiem el sentit de la campanya per prevenir els accidents de tràfic). Necessitarem la veu dels historiadors, una veu més objectiva al costat de les veus de les víctimes. I dels moralistes i dels filòsofs. I potser ens anirà bé els silenci d’alguns tertulians que tenen el convenciment que ho saben tot i són tan pobres de criteri com la majoria dels humans. Necessitarem compartir tot el que sentim amb els nostres alumnes que ens foradaran a preguntes que haurem d’acollir i mirar al nostre entorn més immediat per saber si estem construïnt uns models de relació que ens facin ser més bona gent.

Però encara hi ha una cosa que necessitarem per sobre de tot. Veure la fotografia dels pares de Rubí consolant i consolant-se –més enllà de tot consol- amb l’imam de la seva localitat que plora. La mare li agafa la cara. Aquest gest l’hem d’enregistrar a la nostres retines.

Caldrà analitzar què ens pot portar a conduir una furgoneta i matar gent que passeja tranquil·lament i creure que fem el bé. O saber quina disculpa tenim quan estrenyem la mà d’un líder polític que trafica amb armes o que bombardeja ciutats indefenses. Però per sobre de tot ens cal veure una i una altra vegada aquesta fotografia i preguntar-nos de quina pasta estan fetes aquestes persones que saben donar la lliçó més gran de la mena d’humanitat que volem construir, que ens saben donar la lliçó més gran de compassió, de compartir el dolor quan estan vivint els moments més durs de les seves vides.

Italo Calvino ja deia que convivim amb la maldat i la bondat, que les podem identificar i que hem donar aire a la bondat i anar ofegant la maldat que hi ha en els nostres cors. Una fotografia com aquesta és tot un recordatori del que encara no hem perdut del tot.

Aquests dies de dol i de dolor rellegiré el llibre No aconseguireu el meu odi, escrit per Antoine Leiris. Ell i el seu fill van perdre la dona i la mare durant l’atemptat a la sala Bataclan de París. Pet tant, quan el narrador parla, sap de què parla.

Aquest pare es troba sol amb el seu fill i haurà d’acollir el seu dolor i saber que no té totes les respostes, però que té el convenciment que els assassins no tindran el seu odi. Acaba amb aquestes paraules després d’una visita al cementiri: “(El nen) Se’n vol anar. Ara mateix, sense esperar, vol portar la mare a casa amb nosaltres. No em resisteixo. Vol els braços. L’abraço ben fort. Som tres. Sempre serem tres. En tornar travesso el bassal. Hi salto a peu coix. Ell riu”.