Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La Carola Rubén té 18 anys, viu a Buenos Aires i és una dels 200 estudiants del Batxillerat Popular de Joves i Adults que s’imparteix a la primera fàbrica recuperada de la capital argentina, IMPA (Indústries Metal·lúrgiques i Plàstiques Argentina). La jove, que havia estudiat tota la seva vida en una escola tradicional, va decidir fa un any passar-se a l’educació popular: “Estava incòmoda en el meu centre, no m’agradava el tracte dels professors ni les formes d’ensenyar”, explica.
Aconsellada per la seva mare, va acudir a l’IMPA. Recorda molt bé el dia que el seu actual professor de literatura espanyola la va acompanyar en el procés d’inscripció: “Em vaig asseure, en Fernando em va treure un mate i em va explicar com era allà l’educació popular”. I la va convèncer.
Fernando Santana va ser un dels impulsors del projecte educatiu. La iniciativa va arrencar el 2004 gràcies a l’articulació entre l’IMPA, vinculat al Moviment Nacional d’Empreses Recuperades (MNER), i la Cooperativa d’Educadors i Investigadors Populars Històrica (CEIPH), una organització social, política i educativa que concep l’educació com una eina de transformació social. El CEIPH coordina sis dels 93 batxillerats populars que, segons l’últim cens (2015), hi ha al país, alguns d’ells aixecats en fàbriques recuperades.
El Batxillerat Popular de l’IMPA pren com a referents l’educació popular llatinoamericana i les doctrines del pedagog Paulo Freire: “Apunta a la formació de subjectes polítics i conscients des de la promoció de valors com el cooperativisme, la lluita i solidaritat de classe, i la recuperació i apropiació de la història de la classe treballadora”, relata Santana.
Per ell, una de les prioritats del projecte és el treball autogestionat, reprenent experiències com les d’organitzacions sindicals lligades a l’anarquisme i el socialisme, vigents a l’Argentina des de la dècada de 1920, les del Moviment dels Treballadors Sense Terra (MST) al Brasil o les escoles dels zapatistes a Chiapas.
Altres assignatures
Cooperativisme és la matèria central del Batxillerat del IMPA i s’ensenya durant els tres anys que duren els estudis. A més, es reforça “recuperant el principi d’autogestió i també fent que la història de la fàbrica sigui objecte d’estudi, amb visites guiades o classes dictades per treballadors, per exemple”, assenyala Fernando Santana.
Altres matèries que proposen des del IMPA i que surten del currículum escolar tradicional són Pensament Llatinoamericà, Desenvolupament de Comunitats o Metodologia de Recerca. No obstant això, el professor assegura que “la diferència a vegades no està tant en el nom de la matèria com en l’enfocament, el mètode de treball i l’opció política que cadascú pren al moment de pensar-la”.
Amb una vintena d’alumnes per classe i dos professors a la seva disposició, el projecte prioritza el treball a l’aula i el seguiment quotidià dels treballs individuals i col·lectius.
Per la Carola, “el més enriquidor són els debats que es donen entre professors i estudiants a totes les classes, de la matèria que sigui. Ens fan sentir que som tots iguals i que ells també aprenen de nosaltres”, comenta. Per ella, la relació amb els docents és molt més propera ara, fins al punt que es converteixen en veritables referents. De fet, l’any que vol estudiar literatura i ser professora, com Santana.
L’organització escolar es dóna al voltant de les assemblees mensuals, espais on es prenen les decisions que afecten la comunitat. Aquestes instàncies es donen tant entre els 40 docents que integren l’equip, per tractar qüestions merament pedagògiques, com entre professorat i alumnat, per abordar temes més polítics o de la quotidianitat escolar.
En acabar els estudis, que són totalment gratuïts, es lliura als estudiants la certificació oficial de l’Educació Secundària.
Obtenir legitimitat
El reconeixement oficial dels estudis impartits al Batxillerat Popular de l’IMPA ha estat una àrdua lluita que han lliurat els docents des de la posada en marxa del projecte. “Fins la nostra arribada, només l’Estat i les empreses privades podien definir els continguts i sabers que s’havien d’estudiar”, apunta Santana.
De fet, la seva batalla històrica va ser per aconseguir que el Govern argentí els legitimés com a treballadors de l’educació i, per tant, mereixedors –com qualsevol altre– d’un salari a final de mes pagat pel Ministeri d’Educació. Després de set anys perseguint l’objectiu, el 2011 ho van aconseguir i van començar a cobrar els primers sous.
Des de llavors, els diners que reben es gestionen sota la lògica del projecte col·lectiu: “Mensualment, els treballadors destinem una part dels nostres ingressos a un fons per cobrir activitats de l’organització o donar suport econòmic als batxillerats populars que encara no estan reconeguts i no disposen de recursos”, explica el professor. En el cas de l’IMPA els docents també lliuren la paga extra de Nadal i de les festivitats rellevants per cobrir les necessitats del projecte.
Altres obstacles importants que afronta l’educació popular argentina, en particular, però també el sector educatiu del país, en general, tenen a veure amb la manca de polítiques públiques destinades a la joventut i als sectors més vulnerables. I quan n’hi ha, segons el professor, “sovint s’enfoquen en la criminalització dels contextos de marginació i segregació social, el que fa difícil l’estar dels nostres joves a l’escola”.
Santana recorda que els batxillerats populars van sorgir com una forma de resistència a les reformes educatives neoliberals de mitjans dels anys 90, per donar resposta a un procés que va expulsar milers de persones de les escoles de tot el país.
Fàbrica oberta al barri
Situada al cor del barri d’Almagro, la fàbrica de l’IMPA es va aixecar el 1910 amb capitals alemanys. El seu màxim desenvolupament va arribar durant els anys 30, amb la substitució de les importacions d’alumini. La indústria es va nacionalitzar el 1945 i va esdevenir cooperativa a principis dels 60. A partir de llavors, es va anar transformant al ritme que avançava la història de l’Argentina. El 1997, l’últim comitè directiu va portar a la cooperativa al seu moment de màxim deteriorament, augmentant l’endeutament i els acomiadaments. Davant l’amenaça estrangera de convertir l’edifici en un centre comercial, els treballadors van decidir lliurar baralla. Un any més tard, amb comptes en vermell, sense llum, gas ni telèfon, els associats van ocupar l’edifici, van recuperar els seus llocs de treball i van posar en marxa un centre cultural que es manté viu fins avui.
Màquines antigues, relíquies que alguna vegada van ser engranatges de la cadena productiva, fotografies en blanc i negre, o cartells publicitaris d’alguns productes estrella, com les bicicletes Nandu que l’expresident Juan Domingo Perón (1946-1955) i la seva dona, Eva, es diu que repartien entre els nens. Són els vestigis que avui conserven les parets del IMPA i que serveixen de testimoni de més d’un segle d’història obrera.
Avui és la segona fàbrica d’alumini del país, tant en producció com en comercialització i, després d’obrir les portes al barri, comparteix espais amb altres iniciatives com el centre cultural, una ràdio i una televisió comunitàries, un espai de salut, el museu de els treballadors o el batxillerat popular, entre d’altres. En total, gairebé 200 persones treballen a l’edifici.
Una heterogeneïtat que conviu pel respecte a l’autogestió de cadascuna de les organitzacions, i la defensa de la lluita de l’IMPA, que totes les organitzacions s’han apropiat. La consigna la tenen clara i la resumeix Santana: “Sempre que es tracti de defensar la fàbrica, estarem tots aquí”.
