Adolescència. Quan llegeixes aquesta paraula, què sents? I què recordes? Tots hem hagut de viure aquesta etapa i sabem que no és gens fàcil, jo diria que és una de les més difícils. Una època plena de canvis, noves emocions, comencem a ser conscients del que és la vida, de com és la nostra vida, del món que ens envolta, descobrim el que són les responsabilitats, en sentim sòls en la immensitat del món, incompresos, i canvis, molts canvis, de cos i de ment. I ràpid. I tot, tot, passa molt de pressa.
Ara imagina que a més, has nascut a un altre país i has decidit emprendre un viatge sol, a la recerca d’una nova vida, a la recerca d’un futur millor. O tan sols vols tenir l’oportunitat d’estudiar i de viure en un altre país amb més oportunitats d’estudiar o de treballar. O imagina que has hagut de fugir de la guerra, de la misèria o de situacions de maltractament o d’abús.
Agafes una motxilla amb quatre coses i marxes de casa per emprendre el viatge de la teva vida, tens 13, 15 o 17 anys, i sobretot, recorda que estàs sol. Et dirigeixes al port i esperes el moment per saltar al mar i enfilar-te a un vaixell, esquivar la policia mentre intentes amagar-te sota d’un camió i passar el famós estret a l’altre món. O imagina que has pagat a una màfia que et promet que arribaràs a la península. O fa dos anys que creues tota Àfrica amb una motxilla plena i amb les butxaques buides. I puges a una Zòdiac abarrotada de gent terroritzada, i tu, sol, puges. Catorze quilòmetres et separen del teu destí.
Arrisques la teva vida, ningú sap si arribaràs o no. Ni tu tampoc n’estàs segur. Però la por no t’atura. Tens massa a perdre, tens massa a guanyar. I arribes a un nou món, l’Europa idealitzada en la qual tant somiaves. Parlen un altre idioma, una cultura molt diferent de la teva, altres normes socials….I vas a viure a un centre de menors, amb molts joves que es troben en la mateixa situació que tu. Molts joves i pocs professionals, on no pots rebre tota l’atenció que necessites, perquè no ets l’únic que està en aquesta situació i segur que hi haurà algú que té molts més problemes que tu. De cop i volta et despertes i res s’assembla al que tu somiaves.
Quan arribes una de les coses més importants és aprendre l’idioma. ¿Però estàs realment preparat per això? ¿Podràs fer front a aquests i altres reptes que t’esperen? ¿Ets conscient del camí que has començat? Sigui com sigui ho has d’aconseguir i ha de ser el més aviat possible ¿Com ho faràs? ¿I com s’ho faran els professionals que t’han d’acompanyar? Aquest és el nostre repte.
Tots els professionals que treballem amb persones, hem d’intentar empatitzar: intentar veure amb els seus ulls, pensar amb el seu cap i sentir amb el seu cor. La majoria tenim ferides que no han estan curades, i de vegades fan mal o molt mal. Però hi ha ferides i ferides. Molts d’aquests joves, amb tot el que han passat, amb l’edat en què es troben, i en la seva situació, tenen molta inestabilitat emocional. Provocada per aquest passat però també per la incertesa del seu futur més pròxim. Per als menors no acompanyats, la frontera dels 18 anys pot suposar acabar al carrer, sense papers, igual de sols que quan van arribar i amb el seu somni convertit en un malson.
El més difícil de treballar en l’àmbit formatiu amb aquests joves és la diversitat de perfils. Al llarg de la meva experiència he tingut l’oportunitat de conèixer a joves com el Mohamed, l’Omar, l’Ayoub… Cadascun d’ells amb una història i una vida molt diferent. Alguns d’ells han patit molt i estan molt afectats per tot el que han viscut i això els dificulta molt aconseguir els seus objectius i iniciar-se en un aprenentatge. Altres joves tenen una capacitat de resiliència admirable i estan plens de forces i ganes de lluitar i formar-se, de superar-se i créixer com a persones. I en molt poc temps fan una gran evolució en l’aprenentatge de la llengua. És admirable que un jove aprengui a defensar-se en un idioma en tres o quatre mesos!
Hi ha joves que mai han anat a l’escola, d’altres ho han fet però durant molt poc temps i també hi ha casos en què el carrer ha sigut el seu espai real d’aprenentatge. Alguns joves van començar a treballar de molt petits. Hi ha d’altres que han estudiat fins a segon de batxillerat, hi ha que tenen famílies estructurades i d’altres famílies molt desestructurades. Amb aquests perfils tan diferents el ritme d’aprenentatge també és molt divers, i a vegades costa aconseguir anar tots al mateix ritme, per això necessiten una atenció el més individualitzada possible, treballar amb grups reduïts per facilitar i agilitzar l’aprenentatge.
Però en el món educatiu en general, és cert que a vegades els mestres s’entesten a ficar coneixements al cap, sense prioritzar els sentiments o les emocions i sense tenir en compte els interessos, les seves necessitats i capacitats. Crec que és essencial partir dels interessos dels alumnes tenint en compte les seves necessitats, és la principal eina metodològica per poder generar un aprenentatge real i útil. Utilitzant una metodologia flexible i adaptada al perfil del grup. Escoltar i conèixer al jove, a cada jove, i crear un vincle, per crear una relació de confiança i estima.
Una altra de les eines pedagògiques més importants per dur a terme aquest objectiu i la que més m’agrada i crec que és de les més eficients, és el joc. Està demostrat que jugant pots fer viure una experiència satisfactòria i enriquidora d’aprenentatge, fent-los gaudir i despertant l’interès i la motivació per seguir aprenent. A part d’aprendre també ajuda a l’autoconeixement i el dels companys, a enfortir les relacions del grup i a conèixer una mica més als alumnes amb què treballem, tant les seves habilitats com les seves debilitats. Tot es pot ensenyar jugant, però s’ha de ser creatius i atrevir-nos a crear nous materials didàctics, dinàmiques, jocs… Hem d’intentar innovar cada dia, esforçar-nos per aconseguir el nostre repte, ajudar en l’aprenentatge i en el desenvolupament de les persones.
Si algun dia, per casualitat, el viatge d’algun d’aquests joves el porta a la vostra aula, es converteix en el vostre alumne, no oblideu tot el que ha fet per estar assegut allà. Tota la força, la determinació, la il·lusió que li han calgut, però també tots els estereotips que li hem adjudicat com una segona pell; tota la soledat, tristesa i por que ha superat. El futur està a les seves mans però compta amb les vostres per fer-lo seu.
