Reflexions per a un debat necessari

El sistema educatiu català travessa un moment crític. Les vagues docents, el malestar als centres i la distància creixent entre les normes administratives i la realitat de les aules posen de manifest que alguna cosa no funciona. Però el problema no és tan sols laboral: és un problema de fons, estructural i global, que afecta qüestions pedagògiques, organitzatives, ideològiques i culturals que van molt més enllà de les taules de negociació sindical. És hora de plantejar-nos, de manera honesta i col·lectiva, com volem que sigui l’educació del segle XXI.

Un debat que implica tothom

El conflicte educatiu actual sovint es redueix a una negociació entre sindicats i Administració. Sense negar la importància d’aquest diàleg, el canvi que necessitem requereix la participació de tots els agents: els claustres i Consells Escolars, que coneixen de primera mà la realitat del centre; les associacions de famílies; l’alumnat, que té molt a dir sobre com s’ensenya i com s’avalua; les entitats educatives que durant dècades han reflexionat sobre el sistema; i la universitat i la recerca, que han d’oferir el marc teòric per donar sentit a la pràctica.

Cal elaborar un Llibre Blanc de l’Educació que reculli els acords fonamentals de tots els agents implicats, partint de baix a dalt. No és el Departament qui ha de dir als mestres com han d’ensenyar: han de ser els docents, assessorats per qui calgui, els qui dissenyin el model de cada escola a partir de la seva realitat concreta. La complexitat actual fa que cada escola sigui un món diferent, i el cafè per a tothom ja no és una solució vàlida.

Democràcia docent, direccions i autonomia de centre

Un dels elements que més malestar genera és la pèrdua de protagonisme dels docents en les decisions que afecten la seva pràctica. Ha de ser l’equip de mestres qui decideixi el projecte del centre, no únicament l’equip directiu ni les instàncies superiors. Sense aquesta democràcia interna, qualsevol canvi imposat des de dalt acumula frustració i no serveix de res.

En aquest marc, cal reivindicar el paper clau de les direccions escolars democràtiques: aquelles que treballen per construir equip i projecte col·lectiu, que lideren des del consens i no des de l’autoritat jeràrquica. Massa sovint, les direccions que aposten per la renovació i la innovació no reben ni el reconeixement ni l’autonomia real que necessiten per tirar endavant projectes renovadors i avaluables. Cal canviar això. Una bona direcció no és la que executa instruccions del Departament, sinó la que acompanya i enforteix el seu claustre.

Cal apostar per equips docents cohesionats al voltant d’un projecte comú i estable. La rotació excessiva del professorat —canvis de més del 50% en un sol curs— destrueix la cultura col·laborativa imprescindible per funcionar bé. El treball en equip no és un eslògan: és la condició de qualsevol escola que vulgui respondre a la complexitat actual.

Repensar la formació inicial i permanent del professorat

Qualsevol canvi de model educatiu que no comenci per la formació dels mestres i professors és un canvi a mitges. La formació inicial universitària i la formació permanent al llarg de la carrera docent necessiten una revisió profunda i urgent. No es tracta de fer més cursos ni més crèdits: es tracta de repensar-les de cap a peus tenint en compte la complexitat del món actual.

Els nous docents han de sortir de la universitat preparats per gestionar aules diverses i inclusives, per treballar en equip, per integrar la recerca en la seva pràctica i per fer front als reptes que planteja la societat digital. I els docents en actiu necessiten una formació permanent que no sigui merament administrativa, sinó connectada amb les necessitats reals dels seus centres i dels seus alumnes.

Una escola inclusiva de debò: recursos i mètodes per a tothom

L’escola inclusiva és un objectiu irrenunciable, però per fer-la realitat calen els recursos necessaris. No podem tenir grups de 25 o 30 alumnes amb un sol mestre i pretendre donar resposta a la diversitat de cada aula. Cal potenciar la tutoria individualitzada, la codocència i l’atenció a cada alumne/a segons el seu nivell real.

Cal aconseguir el 6% del PIB per a educació que ja recull la LEC, aprovada al Parlament amb gran consens: els recursos en educació han de ser una prioritat de país.

Cal trencar amb els mètodes tradicionals hereus d’una escola segregadora. Hem d’educar tots els nens i nenes de 0 a 16 anys partint del nivell que té cadascú, no aplicant classes magistrals pensades per a un alumnat homogeni que no existeix. Cal ampliar les Escoles de Noves Oportunitats per als alumnes que necessiten altres camins, i reduir l’abandonament escolar que tant ens afecta com a societat. Cap nen o nena és gandula per naturalesa: sovint el sistema simplement no els ha ofert les possibilitats adequades.

Integrar el 0-3 en el sistema: una assignatura pendent

El primer cicle d’educació infantil ha quedat massa sovint al marge dels grans debats educatius, fent la seva lluita a part. I malgrat que la recerca internacional confirma la importància cabdal d’aquesta etapa en el desenvolupament dels infants, el 0-3 encara no està plenament integrat en el sistema educatiu com una etapa més. Cal incorporar-lo al sistema bàsic i parlar d’una educació articulada de 0 a 16 anys.

Avui, l’escola bressol depèn dels ajuntaments, molts dels quals l’han externalitzada a empreses privades, amb un resultat desigual i allunyat de qualsevol coherència pedagògica. Integrar el 0-3 no vol dir centralitzar-lo al Departament —que és massa lluny per conèixer la realitat de cada barri i cada poble— sinó garantir-ne la qualitat pedagògica des del sistema, amb gestió de proximitat. Els ens locals han de tenir un paper central en tota l’educació bàsica 0-16, com ja fan molts països, amb els recursos suficients per fer-ho bé.

Conclusió: per un Pacte Educatiu de País

El canvi educatiu que necessitem no arribarà per decret ni per documents d’un grup d’experts. Arribarà quan els docents se sentin protagonistes del procés, quan les famílies i l’alumnat tinguin veu real, quan la recerca trobi el seu camí cap a les aules, i quan la burocràcia i el funcionament administratiu deixin de ser traves per a una educació de qualitat.

Cal treballar per un Pacte Educatiu entre tothom: docents, alumnat, famílies i personal no docent; departaments de Benestar Social, Salut i Cultura; ajuntaments, universitats i grups de recerca; societat civil, Tercer Sector i Parlament.

El Consell d’Educació de Catalunya, òrgan de participació de la comunitat educativa catalana, hauria de ser el motor i l’espai on es construeixi una proposta base consensuada i després presentada a tota la societat catalana.

Perquè el que ens hi juguem no és tan sols un canvi pedagògic. És un canvi de mirada sobre el que és i el que ha de ser l’educació en els temps actuals. Un canvi que implica tota la societat i que, per tant, tota la societat ha d’assumir i impulsar. L’escola que mereixem és possible. Però cal que tothom s’hi posi.