Una societat en constant canvi i acceleració, on cada cop se’ns demana més a canvi de recompenses immediates. Una societat del “capitalisme pulsional”, individualista i de ritme ràpid en el qual el “plaer i el sistema s’autoregulen”. Així defineixen el paradigma en què criem els infants José Ramón Ubieto, psicòleg clínic i psicoanalista i professor de la UOC, i Marino Pérez, doctor en psicologia i catedràtic de psicopatologia a la Universitat d’Oviedo, que acaben de publicar plegats Niñ@s Híper. Infancias hiperactivas, hipersexualizadas, hiperconectadas (Ned Ediciones, 2018).
Es tracta d’un llibre que analitza les anomenades hiperinfàncies d’aquells infants que estan hiperconnectats a les xarxes i la tecnologia, hipersexualitzats i hiperexposats a una cultura de la producció. Aquest panorama, que situa els nens i nenes en un món d’adults ja des de petits, “no respecta els tempos lents inherents a la infància destinats al joc i a l’avorriment, necessaris per a desenvolupar-se com a persona”.
S’ha parlat molt d’hiperpaternitats, contemplant els infants únicament com a actors passius. Que les famílies copsin el protagonisme de la criança és una de les causes de les hiperinfàncies?
Pérez: Les hiperinfàncies tenen a veure amb com els adults i les famílies assignen als fills capacitats i potencialitats pròpies dels adults: la hipercompetència, el domini d’habilitats complexes… això porta a conseqüències més visibles d’aquestes hiperinfància, com la constant connexió a la xarxa o la sexualització que es mostra des de ben petits, que sovint són causades, o bé per la influència d’unes paternitats que les fomenten de manera indirecta, o bé per la influència directa de les modes i els mitjans de comunicació, que sobrepassen la mediació familiar.
Ubieto: El precedent de les hiperpaternitats és la hipermodernitat: un funcionament social caracteritzat pel que autors com Han o Bauman han anomenat ‘societat del rendiment’, que es basa en la productivitat i en tenir la major satisfacció amb la mínima pèrdua. Aquesta tendència fa que els adults projectem sobre els nens aquests valors que hem fet nostres. Tenen una tauleta perquè algú els l’ha donada. Aquestes exigències que cauen sobre nosaltres les traslladem als infants sota les etiquetes de la hiperpautació o la hiperactivitat.
Sembla que es difumina la frontera entre la infància i l’edat adulta. No hi ha cap barrera perquè els nens i nenes accedeixin a productes pensats per a adults. Com els mantenim en la infantesa?
U: Estem davant de la confrontació de dues lògiques: la hipermodernitat és accelerada i la infància és lentitud, perquè és l’etapa de respondre preguntes que tots els nens es fan: què hi pinto jo aquí? Què s’espera de mi? I Com vull fer-me gran? Necessiten un temps per a avaluar-se i per a jugar, perquè el joc és una manera de representar mentalment l’irrepresentable i a través d’això és com s’haurien d’introduir en conceptes com la mort o la sexualitat.
Però aquest temps per a comprendre, que ha de ser lent, es veu compromès per la lògica ‘hiper‘. Si tenim aquest temps, el sexe es va abordant a poc a poc, amb temps perquè cadascú prengui posició. El problema ve quan la pornografia és la via d’iniciació a la sexualitat i has de prendre partit quan no toca. Això fa que molts joves creguin que la ficció que veuen a la pornografia és real, que els seus referents culturals són reals. Per a abolir això hem de reivindicar la necessitat del joc, la conversació o l’avorriment.
Però la societat del rendiment no pot tolerar la lentitud d’aquesta etapa perquè el fracàs va en contra del mite de l’excel·lència; no suporta la improductivitat o l’espera perquè van en contra de la productivitat. I precisament aquestes són les característiques de la infància: una etapa sense resultats ni productes, pensada per a la fantasia, la curiositat… Aplicar la lògica de la societat del rendiment a la infància provoca una contradicció en els adults. Per una banda hi ha una sensació positiva, que es dóna quan colonitzem la infància i rebem un efecte rebot que infla el nostre narcisisme: ens encanta veure nens que triomfen o que es comporten com a adults. Però per altra banda ve el costat obscur, l’horror que ens produeixen les conductes que tenen un eco adult: que mirin pornografia als 7 anys, que apostin en línia als 13, el bullying…
Plantegen la infància com una etapa per a resoldre preguntes com si els adults ens les haguéssim respost. Com han de guiar els adults els infants en una societat per la qual no tenen les respostes?
P: Ni els adults ho tenen clar. I hem de veure per què, ja que les generacions passades no tenien els problemes que tenim ara. La modernitat fa més difuses les formes de vida, tot canvia i no hi ha una única resposta correcta. Els pares d’avui semblen haver perdut una mica el sentit comú pel que fa a l’educació. Hi ha coses bàsiques, com que els pares no són amics, sinó que tenen un altre rol. Hem perdut la claredat sobre els límits i el que està bé o malament. Els rols dels pares avui en dia tenen una forma confusa perquè ells mateixos estan sotmesos al caos de la societat.
U: En termes psicoanalítics, la societat del rendiment es podria rebatejar com a capitalisme pulsional: una ordenació de la vida basada en la màxima satisfacció. Freud deia que la pulsió es basava a posar el cos a treballar per a obtenir la màxima satisfacció; el capitalisme pulsional es basa a gaudir tot el que es pugui -si aquest gaudi és autoeròtic i automutista, millor-, partint de la idea que el sistema i el goig s’autoregulen. Però hem d’anar amb compte, perquè aquesta premisa tendeix a extendir-se a l’educació i s’ha de tenir clar que els nens no s’autoregularan mai.
Hem de buidar la vida dels infants perquè l’hem inundada amb objectes, dispositius electrònics, medicació…i substituir-ho per joc i avorriment. També hem d’assumir que els adults tenim el rol de la regulació i que això no és pas traumàtic. Hem de saber conversar, acompanyar els nens en aquest trajecte. I això vol dir escoltar-los, saber què els preocupa i què els interessa, però també cal que nosaltres els expliquem. El problema que comentàvem de la pèrdua del sentit comú té a veure amb l’oblit dels pares que ells també van ser nens. I que tots els nens han decebut els seus pares alguna vegada. Que mai no són com esperes que siguin. I si ens neguem a aquesta idea, ens entreguem a qualsevol eina que ens doni una solució immediata: una pastilla per calmar els nens, un dispositiu que els controli… No recordem que als 12 anys també teníem problemes a l’escola? Si recordéssim les nostres infàncies no voldríem que els nostres fills siguin emprenedors.
Tornem, doncs, a la idea de l’espera i l’avorriment
P: S’ha de fomentar l’espera enfront de la impulsivitat, però no és fàcil perquè l’entorn ens rodeja amb coses que responen de seguida. La societat no ens ajudarà a aprendre l’espera perquè ens ho requereix tot de manera immediata. El capitalisme clàssic, que ja hem deixat enrere, posposava la recompensa a la feina: una lògica de l’estalvi. Però ara la situació s’inverteix i ens ofereix per anticipat el que desitgem, com passa, per exemple, amb les targetes de crèdit. Amb això transmetem als nens la idea que no cal esforçar-se per a obtenir el que volen.
Ens trobem amb una contradicció quan introduïm la perspectiva de l’espera des d’una concepció més neoromàntica a una escola o família supeditada a un sistema del rendiment. Per una banda entenem que els nens saben què necessiten, quan volen començar a llegir o caminar, i la societat ha de deixar que s’expressin. Però això xoca amb l’altra gran tendència de la societat que és la de la competència.
U: Aquest aprenentatge de l’espera s’ha de fer en companyia; hi ha nens que no poden esperar a jugar a la Play. Però si els dius que abans de jugar farem una volta pel parc, si els acompanyem en l’espera, aprendran que poden trobar satisfaccions que potser ni s’imaginaven. No podem pretendre que els nens no s’impacientin si els tenim asseguts durant 8 hores al dia; l’epidèmia del TDAH es reduiria molt si s’introduís la mobilitat en l’aprenentatge. I és que l’espera del benefici, juntament amb la cultura del moviment, funcionen molt bé i podríem deixar d’ocultar tendències pertorbadores amb la medicació.
P: En aquesta línia hem de destacar que cadascú té el seu propi estil i ritmes. El TDAH no hauria de ser una categoria clínica sinó una característica o necessitat diversa per a realitzar tasques concretes. Hi ha persones que reaccionen millor en entorns amb música o que permetin la mobilitat, però ara per ara comptem amb un escenari d’aprenentatge estàndard i tot el que es mogui d’aquí s’ha de pal·liar. Hem de facilitar que tots els estils tinguin el seu curs d’acció.
Per tant, cap on hauria d’anar l’escola per a incloure tots aquests ritmes diversos?
U: La realitat és diversa i el nostre sistema d’educació obligatòria té moltes virtuts, com la de garantir que ningú no s’hi quedi fora. Però l’error està a pensar que un cop dins els comportaments diversos s’encaminaran cap a l’homogeneïtat. És absurd, perquè tots els governs saben que la diversitat requereix d’itineraris educatius diferenciats, però el problema està en què al sistema li costa acceptar que dins seu ha d’incloure la diversitat. Ho veiem en les escoles de segona oportunitat, on hi ha els nens que no poden seguir el ritme de l’ordinària. Fan una gran feina però algunes, que són concertades o religioses, pateixen cada any a l’espera de saber si es renovarà el concert o no. El departament d’Ensenyament no vol acceptar que hi ha nens que han de sortir de l’ESO, però no hem de deixar de reivindicar la diversitat com a necessària.
P: L’educació ha d’obrir-se, ser conscients de les limitacions que es tenen com a escola i família i flexibilitzar-se. L’escola ha d’estar regulada per la societat, deixant una mica de banda els estàndards rígids i dogmàtics dels currículums. No podem estandarditzar els ritmes perquè si hi ha algú que no els compleix, el condemnem a la marginació.
