Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Ser mestre no és poca cosa, més aviat n’implica moltes, de coses, tant en l’àmbit professional com personal. Ens mou ajudar als altres, ens apassiona engrescar i motivar als alumnes, ens emociona veure com superen dificultats i aconsegueixen fites personals o acadèmiques. Per contra, ens preocupa que no se’n surtin, ens remou per dins veure’ls tristos, ens molesta que llencin la tovallola…
El mestre es fa a l’acció, en el tu a tu amb els alumnes, en l’atenció directa… És una feina molt intensa: el dia a dia sovint ens absorbeix i és molt necessari sentir-nos acompanyats i, de vegades, sostinguts pels nostres companys. Ens agrada reflexionar i arreglar el món, si no fos així, estaríem al capdavant d’una classe? Som observadors, per poder atendre i buscar el millor dels nostres alumnes com per millorar la nostra pràctica pedagògica. Necessitem aprendre i ho fem no només per necessitat professional, si no pel convenciment personal que un mestre mai no és un producte acabat.
Fa catorze anys que estic a la trinxera i espero que me’n quedin molts més. Sens dubte, he après molt més dels meus alumnes i de les meves alumnes que ells i elles de mi. No n’hi ha un d’igual. Sabem que el que funciona a uns, perjudica uns altres, i a l’inrevés. I el que un dia va bé, l’altre malament; el que havies planificat per al dia s’esguerra al cap de cinc minuts de començar la classe. No hi ha varetes màgiques. Però sí comptem amb un grapat d’eines que funcionen: el treball artesà del dia a dia, que es cou a foc lent, el que es fa de cor i amb respecte, des de l’honestedat i amb dosis infinites de paciència. Sabent mirar i escoltar, estar present i disponible, acollint i acompanyant sense condicions prèvies, sabent dir: sí i no, no ho sé, gràcies, per favor i disculpes, tot marcant límits necessaris, descobrint i potenciant capacitats i habilitats, reconeixent a l’altre de forma plena… Sense oblidar-nos de les famílies, amb les quals compartim un projecte comú, que ens confien els seus tresors més preuats.
Quina enorme gratitud sentim quan antics alumnes ens vénen a veure a l’escola i ens fan una abraçada, o quan els trobem pel carrer i ens criden: “Profe!”, o quedem per dinar… I recorden molt millor que tu els moments que per ells van ser importants: quan els vas escoltar o ajudar amb un problema, quan vam compartir alegries, tristors, desenganys, emprenyades… I ho transmeten amb un somriure i et donen les gràcies, “gràcies per aguantar-me”, “per la paciència”, “per ajudar-me”, “per no haver-me jutjat”…I just aquí sents una responsabilitat enorme que fins i tot fa vertigen. Ho redescobreixes, perquè ja ho saps, però t’adones encara una mica més, que ho hem de fer tot amb molta cura, que transcendim en la vida d’aquestes persones i que podem fer un gran bé o un horrible mal.
I és per totes aquestes coses, i algunes més, que, si pogués, tornaria a ser mestre.
