Petites àrees infantils barrades, carrers agafats pels cotxes i les iniciatives privades, pocs espais verds i d’ombra, la idea que el carrer és un lloc perillós… Sens dubte, les ciutats d’avui semblen “més aviat hostils” cap a nens i nenes, com diu Irene García Rubio, de la cooperativa feminista Pandora Mirabilia. No obstant això, ONG, iniciatives locals, col·lectius, investigadors i els mateixos nens i nenes tracten de repensar la ciutat com un espai més amable per a la infància i, per tant (en això coincideixen tots), per a tota la societat.
“El predomini del cotxe a les ciutats ha contribuït a determinar l’allunyament de les persones de l’espai públic, fent perdre a la ciutat el seu paper de trobada i intercanvi social. La fragmentació i perillositat de l’ambient urbà impedeixen al nen la possibilitat de viure experiències fonamentals per al seu desenvolupament cognitiu, emotiu i social”. Aquesta és la visió que dels entorns urbans actuals transmet el projecte La città dei bambini (La ciutat dels infants), capitanejat pel psicopedagog italià Francesco Tonucci.
Pandora Mirabilia va realitzar una recerca sobre l’espai urbà i la infància que la va dur des del barri madrileny de Arganzuela fins a Pontevedra, Barcelona i Finlàndia. Irene García Rubio, coordinadora del projecte, afirma que “la majoria de les nostres ciutats no són amables per a la infància, sinó més aviat hostils per als nens però també per a la majoria de les persones que no es moguin amb cotxe: carrers plens de tràfic que resulten insegurs, places dures sense ombra ni espais per descansar, un espai públic cada vegada més privatitzat per franquícies, terrasses, etc… La presència de nenes i nens a molts espais públics es veu com una anomalia, com quelcom molest. Fa unes dècades nenes i nens es criaven i jugaven als carrers, ara se’ls ha reclòs a l’espai privat de les llars o en el que anomenem amb sorna ‘espais protegits per a la infància’ com ara parcs o ludoteques”.
O fins i tot, cal afegir, zones infantils dels centres comercials, convenientment dirigides per monitoras i monitors. De fet, Imma Martí advertia en un article de l’Observatorio del Juego Infantil que “davant la falta d’espais de joc a l’aire lliure hem tancat als nens a casa o els hem fabricat entorns artificials de joc motor (happy-park o similars)”.
També es mostra crític amb l’urbanisme actual Gerber Helleman, geògraf urbà que ha dissenyat un model per augmentar la capacitat de les ciutats de ser espais de joc: “Les ciutats massa sovint no es dissenyen amb la dimensió humana en ment, així que molt menys amb la dimensió dels nens”. I això suposa un problema perquè “en els últims anys el joc dels nens en espais exteriors ha disminuït. Per raons de salut i de pedagogia és important que estimulem el joc a l’aire lliure. Per aconseguir-ho, necessitem un nou enfocament sobre espais públics per a nens. I no es tracta d’agafar d’un catàleg equipament de joc infantil, sinó d’ampliar el focus per aconseguir ciutats jugables”.
Què i com és una ciutat amable per a la infància
Irene García Rubio defineix una ciutat amable per a la infància com aquella en la qual nenes i nens poden moure’s lliurement, ocupar tot l’espai públic i no solament aquells recintes especialment reservats per a ells. Per Tonucci, la ciutat dels nens ha de partir de dues condicions. La primera, que “l’espai de joc en una ciutat és la mateixa ciutat”; la segona, “que no estigui prohibit jugar i tenir temps per jugar”.
Unicef Espanya duu a terme el programa Ciutats Amigues de la Infància, que ha reconegut 170 ciutats d’Espanya i està en procés de reconèixer cent més aquest any. “Amb les 270 ciutats, gairebé arribem al 40% de la població infantil del nostre país”, explica Lucía Losoviz, responsable del programa. Ser Ciutat Amiga de la Infància implica, per part de les autoritats locals, el compromís que té aquesta ciutat per dur a terme accions que millorin el benestar dels nens i nenes, incorporant un enfocament dels drets del nen”.
I un dels drets que més es posa en valor al programa és el de la participació dels nens en la presa de decisions sobre la seva ciutat mitjançant els Consells d’Infància, que planteja propostes a les autoritats locals. Lucia Losoviz defensa que no es pot pensar en la transformació de la ciutat per a la infància sense incloure-la. “Cal tenir en compte les seves solucions i com ells hi contribuiran a dur-les a terme”.
Irene García Rubio parla del model Pontevedra, que creu extensible a altres ciutats: “S’ha peatonalizat el centre, s’han llevat carrils als cotxes i aquests solament poden circular a un màxim de 30 quilòmetres per hora. Han prioritzat la mobilitat a peu o en transport públic, juntament amb altres mesures, com el foment del comerç local, la programació cultural al carrer, etc. També han desenvolupat iniciatives com els camins escolars, perquè nenes i nens puguin anar caminant soles al col·le. Totes aquestes mesures fan que Pontevedra no sigui solament una ciutat amable amb la infància, sinó segura des d’un punt de vista de gènere, accessible, saludable i més sostenible”.
Quan se li pregunta a Lucía Losoviz per les principals transformacions de les ciutats després de ser part de la xarxa Ciutats Amigues de la Infància, explica que els espais de joc”els nens els plantegen no solament pensant en el que ells necessiten, sinó pensant en tota la ciutadania. Parlen de jocs adaptats a nens amb discapacitat, espais perquè els familiars o la gent gran puguin estar asseguts i interactuar entre ells, accessibilitat. Proposen qüestions que poden ser molt simples, com per exemple els bancs circulars o graderies”, com han fet a la zona d’Avilés (Astúries) perquè puguin interactuar millor.
Es tracta de “solucions molt simples però que els adults, quan estem planificant, no veiem”. Dos dels temes més recurrents als consells d’infància són les fonts d’aigua o l’oposició als famosos cartells de ‘Prohibit jugar a la pilota’. A Alcalá d’Henares, per iniciativa del Consell d’Infància, aquests cartells van ser substituïts per uns altres més positius, amb el missatge ‘Juga respectant’.
Altres transformacions que subratllen les fonts consultades són més espais verds i la recuperació d’espais per a usos de la infància i l’adolescència (com l’Espacio Abierto Quinto de los Molinos a Madrid). Lucía Losoviz explica que en els Consells d’Infància i Adolescència de les Ciutats Amigues de la Infància es detecta un important problema: la falta d’espais propis per a adolescents. “Els espais de joc estan més pensats fins als 11 anys. Però segons la Convenció dels Drets del Nen, un nen ho és fins als 18 anys”.
“Com a garant d’aquests drets del nen qualsevol Govern local ha de generar aquests espais perquè els nens puguin veure complert aquest dret a l’oci, al joc i fins a l’associacionisme. Això ho està contínuament reivindicant l’adolescent i per sort gran part de les ciutats estan escoltant aquest clam i estan intentant buscar iniciatives”, puntualitza.
Irene va coordinar el projecte La Tribu de Arganzuela, en el qual van participar famílies amb nens petits. Les seves reivindicacions principals eren: “treure espai al tràfic per retornar-li-ho als vianants, voreres àmplies amb bancs, ombra i fonts, construir més espais verds i millorar els que ja existeixen (que moltes vegades estan deteriorats, vells, bruts, etc.), i per als mesos de fred, de pluja o de molta calor, disposar d’espais coberts i condicionats per poder estar sense haver de pagar”.
Però el canvi principal per viure a ciutats més amables amb la infància és un canvi de perspectiva. Francesco Tonucci advoca per assumir als nens com a paràmetre d’avaluació i canvi de la ciutat. Una ciutat serà adequada per tots si és adequada per als nens”. És una de les conclusions de la recerca de Pandora Mirabilia: “Les polítiques i mesures dissenyades per beneficiar als nens acaben millorant la vida de tots. Les polítiques que tenen en compte els més vulnerables són més justes”. I és que, en realitat, “totes les persones, en algun moment de les nostres vides, serem vulnerables”, conclou Irene García Rubio.
