Aquest primer trimestre és la primera vegada que les famílies dels nois i noies que estudien als instituts de Catalunya reben les notes d’una manera diferent. El nou decret del Departament d’Educació exigeix que les avaluacions ja no es facin per assignatures, sinó per competències bàsiques i que en comptes de les clàssiques notes numèriques ara surtin 4 nivells d’assoliment. Quin és el perquè d’aquest canvi sobtat? De fet, no es tracta només d’una qüestió d’avaluació, sinó d’imposar que tot l’aprenentatge es basi en aquestes competències. Però què són i d’on surten aquestes competències?
Per esbrinar-ho hem d’anar una mica lluny i entendre com el neoliberalisme (o sigui, les empreses i el món financer) està intervenint en l’educació. I és que les competències bàsiques no són un invent pedagògic, ni una demanda del professorat, ni un ideal de les famílies, són una exigència del món econòmic vehiculat per l’OCDE.
Tampoc són una novetat, doncs des dels anys 90 que s’estan intentant introduir. En el 2006 el Parlament europeu ja aprova un quadre de “competències clau” necessàries per “l’aprenentatge al llarg de la vida, el desenvolupament personal, la ciutadania activa, la cohesió social i l’ocupabilitat”, a iniciativa de l’OCDE i El Banc Mundial.
Per l’OCDE la qüestió principal no són tant els coneixements que l’escola ha de transmetre sinó com l’educació “pot promoure el tipus d’habilitats transferibles que es poden utilitzar per fer front i adaptar-se a la incertesa i el canvi econòmic” (1). Així, en l’educació per competències, “el coneixement com a tal deixa de ser l’objectiu central del procés educatiu, i passa a jugar un paper secundari, donant prioritat a les tècniques per a la resolució de problemes: el “saber fer”. (2)
La crisi del sistema i la creixent competitivitat empresarial desemboca en tres exigències sobre l’educació: 1) la necessitat de reduir la despesa pública destinada a l’educació i augmentar la privatització i la contribució dels ciutadans i les empreses en el seu finançament. 2) La necessitat dels capitals de trobar noves oportunitats d’invertir de forma rendible i les noves formes d’educació derivades dels avenços tecnològics són un bon mercat, per això “cal” introduir al màxim les TIC als centres educatius i promocionar l’educació online. 3) I més important, que allò que s’ensenya a l’educació estigui al servei del mercat: es tracta de “posposar i supeditar els coneixements humanístics i crítics a l’adquisició de competències més properes al món empresarial lligades al terreny laboral” (3)
Resumint, les Competències bàsiques són aquelles habilitats que les empreses han decidit que necessiten per al futur del món laboral. I per imposar-les i perquè siguin menys costoses per l’Estat, es recomana que les institucions privades col·laborin en aquesta tasca. I això és el que explicaria el perquè, tant des de la nova Innovació educativa (Escola Nova 21), com des de les empreses i bancs (Telefònica, Google, La Caixa, Banc Santander, etc.), ja fa temps que s’està promocionant aquesta pràctica a les escoles i instituts. I, finalment, el Departament d’Educació ha decidit fer-ne la seva política. (4)
El problema és que quan es diu que el que ha de fer l’escola és “preparar l’alumnat per a la societat del segle 21”, el que s’està amagant és que el que es vol és preparar l’alumnat per un futur laboral incert, precari i competitiu. Està clar que l’educació ha de preparar pel món del treball, però no és pas aquesta la seva missió principal. L’educació és un valor social i ha de treballar per la realització personal i la millora de la societat. No volem educar perquè els/les joves “s’adaptin” al nou món del treball, sinó perquè tinguin eines per defensar-se de la creixent explotació i precarietat. I per això, són totalment insuficients les Competències Bàsiques i algunes de les noves Innovacions.
D’altra banda, segons Francis Tilman (5), un dels molts detractors d’aquest sistema, “la confrontació a problemes efectius no condueix pas a l’aprenentatge (…) ben al contrari, la pedagogia de les competències és desmotivadora, ja que posa l’individu enfront de la seva incompetència”. Però va fins i tot més lluny subratllant el següent: “Més incòmode, el fet que la majoria dels discursos didàctics sobre les competències estan construïts sobre afirmacions no verificades per cap experimentació…” Estem doncs en presència d’una ideologia que es ven com un discurs científic.
Aquesta nova pedagogia pot, a més, augmentar les desigualtats i perjudicar precisament els més desafavorits socialment, ja que se’ls nega l’accés als continguts culturals a partir dels quals podrien comprendre i posar en qüestió les causes polítiques i econòmiques que els aboquen a la seva situació.
Finalment, és evident que cal millorar l’educació, però qualsevol innovació educativa hauria de tenir com a objectiu buscar aquelles pràctiques educatives que millor ajudin a aprendre i a preparar persones lliures i cultes, crítiques i solidàries i no pas treballadors/es productius o emprenedors competitius. L’escola no pot ser una mera fàbrica de joves precaris, submisos e incultes, i això és precisament el que està intentant la deriva neoliberal a l’educació i algunes de les noves pràctiques “innovadores”. Haurem d’estar molt atentes.
(1) OCDE 2016. Les grandes mutations qui transforment l’éducation
(2) NICO HIRTT: L’approche par compétences : une mystification pédagogique
(3) Enrique Javier Díez Gutiérrez: Neoliberalismo educativo. Ed. Octaedro 2018
(4) Diari de l’Educació: “Educació assumeix el programa Escola Nova 21 per fer-lo arribar a tot el país”.
(5) Francis Tilman: La pédagogie des compétences fait-elle apprendre? De l’illusion à l’intoxication; (Cahiers n°21 et 22 du Service de pédagogie expérimentale de l’Université de Liège ; 2005)
