L’inici del model d’avaluacions de Fil a l’Agulla es troba a un projecte iniciat el 2014 on treballàvem les relacions entre adolescents i figures d’autoritat – professorat i policies- per tal de superar els estereotips i empoderar els col·lectius de joves. En aquell projecte vam començar a sentir una tensió que s’ha mantingut al llarg dels anys: utilitzem eines ja creades per altres equips de recerca i que ens permetin comparar resultats en el marc acadèmic actual? O desenvolupem una manera pròpia d’avaluar que tingui en compte la metodologia de Fil, vinculada a la Psicologia Orientada a Processos, i el sentit que té la intervenció per nosaltres? Les dues perspectives tenen el seu atractiu i les seves complicacions.
Utilitzar models i eines d’avaluació estandarditzades té l’avantatge de parlar un llenguatge comú amb el món acadèmic, de poder comparar els nostres resultats amb els obtinguts per altres equips i mesurar l’impacte segons criteris més amplis. Però també presenta alguns problemes. Per començar, el complicat estatus de l’avaluació des de les ciències socials, que segueixen debatent si s’ha d’equiparar a l’avaluació de les ciències naturals –amb grup control i anàlisi quantitativa de la relació “causa-efecte”– o si és possible donar compte de processos socials d’altres maneres. Des dels projectes de Fil a l’Agulla, determinar si s’han produït canvis significatius amb criteris quantitatius, que és el que al final sembla més valorat al món acadèmic, es queda curt en relació al que volem copsar amb les avaluacions.
Per contra, aprofundir en una manera d’avaluar pròpia ens permet valorar altres aspectes que sovint queden fora de les avaluacions i que tenen a veure amb el marc teòric i metodològic. Per exemple, sovint volem saber si un col·lectiu s’ha fet conscient d’una situació concreta. La resposta ens permet comprendre millor la nostra feina i el significat que té per les persones que participen dels projectes. Però, si els resultats de les nostres avaluacions no poden entrar en diàleg amb altres avaluacions, ens perdem la possibilitat d’aprofundir en els mecanismes de transformació social a una escala més àmplia.
Al llarg dels anys no hem trobat una solució definitiva per aquesta tensió, però el trànsit entre ambdós pols ens ha possibilitat aprendre més sobre el sentit últim de l’avaluació en els nostres projectes.
Com entenem l’avaluació?
Quan comencem qualsevol projecte i expliquem a les persones participants que anem a fer una avaluació, una de les primeres idees que els transmetem és que no hem vingut a jutjar si fan les coses bé o malament. Aquesta és la idea més immediata que sovint té la gent de les avaluacions: un punt de vista extern que t’assignarà un valor en funció de què facis. La nostra proposta d’avaluació no pot estar més lluny d’això. En primer lloc, l’avaluació vol donar compte de la nostra feina, no de la feina del col·lectiu destinatari. I en segon lloc, el que busca és comprendre, donar-li sentit a la feina feta. D’aquesta manera, l’avaluació no és més que un tipus de feedback que usa diferents eines de recerca per “llegir” què ha passat. I en fer aquesta lectura no es tracta de generar culpabilitats o malestars, sinó de consolidar tot allò que aprenem a cada projecte.
A la pràctica, i davant cada projecte que decidim avaluar, ens aturem per fer un model d’avaluació. El model és una manera de forçar-nos a pensar en què volem que passi a cada centre o grup amb la nostra intervenció. Aquestes hipòtesis es basen tant en el que hem après amb l’experiència com en les persones i col·lectius que han investigat abans. Tot i que el model és específic per cada projecte, hi ha característiques que es repeteixen: és una avaluació abans-després, en la que comparem el moment inicial i el final de projecte; i combina les aproximacions quantitativa, qualitativa, i participativa per tal de tenir diferents tipus d’informació i obtinguda amb diferents eines.
Si l’avaluació és una manera de llegir un procés grupal, en què ens hem de fixar?
Encara que cada projecte tingui uns objectius específics, hi ha elements comuns en tots ells. En primer lloc, des de Fil a l’Agulla busquem generar consciència sobre diferents temes. Per exemple, una porta d’entrada a moltes escoles ha estat la coeducació. Els projectes d’aquesta línia volen possibilitar la presa de consciència de la manera en què el sexisme és present a l’escola: als actes quotidians, a les relacions, als continguts i els materials que utilitzem, a la configuració dels espais… Per tant, el que volen copsar les avaluacions dels projectes de coeducació és si la comunitat educativa és capaç d’identificar les discriminacions per gènere i d’entendre com l’acció contribueix a reproduir-les.
Davall d’aquest objectiu, la presa de consciència, hi ha la constatació que el sexisme no es produeix per mala intenció per part de les persones implicades, sinó per inconsciència, pel fet de no problematitzar els aspectes que sustenten qualsevol procés de discriminació. Per tant, el primer repte de l’avaluació és detectar els senyals de presa de consciència. El mateix mecanisme és el que permet fer visibles altres eixos de discriminació que operen a cada context específic, tant si volem treballar el racisme, el bullying o altres realitats.
D’altra banda, els projectes sempre tenen un caràcter marcadament pràctic i s’afavoreix que les persones participants puguin experimentar i desenvolupar de manera autònoma accions transformadores. Això passa per la capacitat d’agència, i l’avaluació pretén copsar de diferents maneres si es desenvolupa aquesta capacitat, si es posen en pràctica propostes concretes, de quina manera s’experimenta, i a vegades, si el col·lectiu destinatari s’apropia d’eines i maneres de fer concretes. Aquest procés és complicat, ja que sovint la demanda implícita dels col·lectius amb qui treballem és la de les “receptes”: digue’m què haig de fer, la llista de recursos, dinàmiques i activitats, i jo ja ho faré. I això xoca amb la metodologia de Fil a l’Agulla en el moment en què proposem que la primera de les eines és la lectura en clau personal del tema treballat, i només a partir d’aquí es pot construir la capacitat d’agència.
I quins resultats hem obtingut?
Sovint els equips que intervenen a un projecte concret tenen una sensació de com van les coses, igual que les persones que participen també van passant per diferents moments. L’avaluació ofereix una perspectiva més àmplia o més detallada, com si la mateixa realitat l’observéssim sobrevolant-la, o amb un microscopi. És des d’allà que identifiquem els diferents “clics” que es van produint, les petites fites que s’assoleixen i que ens fan dir, al final, que el projecte ha tingut sentit.
Una primera fita té a veure amb l’augment de la capacitat d’anàlisi, lligada tant a la presa de consciència com amb l’adquisició d’un marc teòric des del qual observar la mateixa realitat. Així, al final dels projectes observem que les persones identifiquen situacions problemàtiques que abans passaven desapercebudes, entenen els mecanismes que hi ha al darrere i han canviat les creences que normalitzaven aquella situació.
El canvi de creences o l’augment de la capacitat d’anàlisi estan també íntimament lligats al segon resultat que obtenim amb els projectes, i que és l’augment de la capacitat d’agència. Amb l’avaluació pretenem copsar fins a quin punt les persones experimenten, posen en pràctica accions pel seu compte i generen transformacions a l’entorn quotidià. Aquesta experimentació no la contemplem com una mera realització d’activitats, sinó que, com veiem abans, pensem que passa per l’apropiació personal dels continguts. I observem aquesta apropiació quan en els nostres projectes les persones s’identifiquen amb la situació plantejada, i assumeixen la responsabilitat de transformar-la.
En alguns projectes, l’experimentació està focalitzada en una eina concreta, com és el cas dels cercles de paraula, i l’objectiu de l’avaluació és copsar si aquesta eina es queda a l’escola una vegada s’acaba el projecte. És així com es produeix una veritable apropiació de la metodologia, capaç de generar canvis a les relacions. En definitiva, i per als diferents col·lectius que participen en els projectes, siguin mestres, famílies o també alumnes, els projectes solen generar moments de “sacseig” que, en un entorn de cura i de reflexió, permeten el treball conjunt pel benestar de les comunitats educatives.
També ens queden reptes
El balanç de les avaluacions fetes és molt positiu per tots els aprenentatges acumulats. Però també queden reptes on seguir aprofundint. Alguns dels interrogants que se’ns presenten ara són la manera d’incorporar la mirada interseccional a les avaluacions, en un moment en què el racisme i la islamofòbia esdevenen fenòmens claus per entendre les discriminacions al món educatiu. Així com hem adquirit eines per valorar la capacitat d’anàlisi de les dinàmiques de gènere, podem desenvolupar-ne en relació al racisme? Ho podem fer quan som un equip totalment no racialitzat? També se’ns presenten reptes en relació a un dels temes que més ens preocupa, com és l’assetjament escolar. Com podem copsar els canvis a llarg termini en les relacions entre l’alumnat amb les eines limitades de què disposem, i amb els escassos mitjans existents per la prevenció de l’assetjament? Per últim, és important per nosaltres seguir aprofundint en la proposta metodològica del Treball de Processos a les escoles. L’entorn ens demana receptes, recursos, a vegades amb la intenció d’evitar un treball d’introspecció que pot resultar incòmode. Però amb l’experiència hem vist que moltes comunitats educatives, tant equips docents, famílies o grups classe, el que necessiten és facilitació de les seves relacions. És possible satisfer la demanda d’eines sense descuidar el treball personal i relacional que pensem que és inseparable de la transformació dels centres?
L’avaluació té la important tasca de comprendre millor totes aquestes petites peces, i la manera de combinar-les, perquè al final de cada projecte puguem mirar el resultat amb la certesa d’haver aconseguit un entorn educatiu on sigui una mica més fàcil que les persones puguin ser qui són.
