Agrupar l’alumnat per rendiment és una opció encertada? La tutoria entre iguals dóna bons resultats? El treball cooperatiu ofereix bones expectatives? I què hi ha de la repetició? La discussió educativa sobre determinades metodologies o activitats en els centres o certs costums o polítiques sembla tenir difícil solució, malgrat que en molts casos (almenys en tots els esmentats) és possible trobar evidència científica més o menys robusta sobre els beneficis i perjudicis.
En un sector com l’educatiu, en el qual l’aparició de gurus cada dos per tres, amb receptes de tota mena amb les quals fer front a les dificultats d’aprenentatge, per exemple, és sempre un avantatge el coneixement i ús de les evidències científiques sobre aquelles coses que millor funcionen (o que funcionen, simplement) a l’hora d’enfrontar determinades situacions dins de l’aula.
Fa uns dies es va organitzar a Madrid una maratoniana jornada al CaixaFòrum de la mà de Fundació La Caixa, SUMMA (Laboratori de Recerca i Innovació en Educació per a Amèrica Llatina i el Carib) i l’Education Endowment Foundation (EEF), en la qual es va tractar la rellevància d’aquestes evidències en el dia a dia de l’escola.
Steve Higgins és el pare fundador de l’EEF. Durant anys va ser mestre d’escola a Anglaterra. Ara com ara pertany a l’àmbit acadèmic, en el qual, diu, va descobrir l’enorme quantitat de material que li hauria estat de molta utilitat en el seu dia a dia a l’aula. Aquest és el germen de la fundació en la qual treballa.
La fundació compta amb finançament públic i des de fa algun temps ha estat en el cor d’una xarxa de centres, les research schools, que basen tota la seva activitat en la posada en marxa d’evidències científiques. Vam poder parlar amb Steve Higgins, amb Javier González (del SUMMA) i amb Kate Atkins, directora de la Rosendale Primary School, primera d’aquestes research schools.
Cultura de l’aprenentatge
El que fa Higgins és recopilar metanàlisi i estudis publicats en revistes científiques “que puguin ajudar els docents a prendre decisions”. Amb el matís que aquesta informació no té per què dictar el teu quefer diari. “L’única cosa que et diuen els investigadors és que aquesta forma funciona millor, però no com de millor. Per això necessitem una manera d’organitzar les evidències, ensenyar els beneficis relatius”. D’aquí va néixer la creació d’un toolkit, un repositori en el qual expliquen diferents metodologies i què diu l’evidència sobre elles.
“Utilitzar evidències és empoderador”, assegura Kate Atkins. Ho té clar. Higgins hi està d’acord. Amb les evidències, les i els mestres tenen un manteniment teòric amb el qual poder prendre decisions i defensar-les. A Anglaterra les escoles reben finançament extra pel compliment de certs objectius. Tenir evidències per posar en pràctica unes actuacions o altres i comptar amb el suport d’estudis i informes científics ajuda a avalar els resultats que s’obtenen, i defensar aquest finançament.
“Si treballo amb evidències –exposa Atkins– pot venir l’inspector i dir que no li agrada això o allò, però jo tinc raons de pes per defensar per què faig el que faig, per què ho implemento i quins són els resultats que obtinc. Et dóna veu”.
Això sí, afirma Atkins, “la clau està en com codificar el que ens diu l’evidència perquè el professor les usi a classe, com funcionen aquestes eines”. I aquesta és una part fonamental del seu treball com a directora d’una research school, donar formació al seu professorat, oferir l’oportunitat que coneguin les evidències en un determinat cas i veure maneres d’implementar-les dins del seu context.
Des del seu punt de vista, un dels primers requisits és generar una cultura d’aprenentatge en l’equip docent. “De la mateixa manera que esperes que un metge estudiï 4 anys i no deixi d’estudiar al llarg de la seva carrera, funciona igual entre el professorat”. Al temps, quan tens aquesta cultura de l’aprenentatge, continua aquesta docent, una de les primeres qüestions que has de plantejar-te és què estàs fent al centre i si funciona o no.
La prudència, en aquest cas, és fonamental. “Hem de ser molt curosos a l’hora de dir que alguna cosa sempre funciona, o que no ho fa mai i enfocar-nos en la idea que hi ha coses que són millors apostes que unes altres”. Aquesta prudència serveix perquè, si un docent decideix implementar una pràctica concreta i no dóna els resultats esperats, no culpi l’evidència en si. La idea és que el professorat tingui més autonomia i que a l’hora de decidir quines actuacions portar a l’aula, hi hagi un major grau de compromís i responsabilitat per part seva amb aquesta evidència. “I comprendre que la implementació és complexa, un procés continu”, explica Kate Atkins. Hi ha coses que pots anar fent per ser més eficient, però el procés portarà temps”. “En el passat hem buscat arranjaments fàcils, la bala de plata, una cosa senzilla que farà que tot funcioni bé. Però sabem que això a la vida no existeix”, afirma.
Atkins, a més d’assenyalar aquest empoderament del docent, o les millores que poden aconseguir-se en els resultats de l’alumnat, assenyala alguns altres avantatges. Encara que té tot el sentit en un sistema en el qual la contractació del professorat no es fa via administrativa. El cas és que a les research schools, aquelles que treballen amb evidències, els docents que ho proven s’hi queden. “El 65% del personal del meu centre hi va arribar com la seva primera feina, i segueixen amb nosaltres anys després”. “Quan preguntes als docents per què es queden diuen que és per l’aprenentatge, el desafiament i pel desenvolupament professional durant aquest temps”, assegura la directora.
Evidències i resistències
Un dels majors desafiaments als quals s’enfronta l’ús de les evidències a les aules té a veure amb el fet que de vegades aquestes xoquen amb les creences que tots tenim sobre el que ha de fer un docent a classe. Atkins utilitza alguns exemples. Parla sobre com a la seva escola alguns docents eren reticents a barrejar en una mateixa aula alumnes amb resultats acadèmics diferents. Per ella, els grups heterogenis (així ho diu l’evidència) ajuden a millorar tant als qui tenen millors com pitjors resultats. Però va decidir, segons explica, no obligar ningú. Durant un curs, aquests docents van poder fer divisions d’alumnat segons el rendiment. Al curs següent, van barrejar els uns amb els altres. “Després d’aquest temps, vam veure que el segon sistema era millor, així que van canviar la seva forma de treball”, resumeix. “Els docents necessiten practicar i explorar”.
“Les evidències suggereixen que la separació d’alumnes per capacitat és un joc de suma zero”, argumenta Higgins. Els qui ho fan bé, ho faran una mica millor; els del mig no tindran gaires canvis. Però, i aquesta és la part crucial, després d’un temps, els qui tenen pitjors resultats es queden més i més enrere perquè el docent pensa que aquells amb menys capacitat necessiten reduir el nivell de desafiament, simplifiquen la instrucció que donen i s’han de moure més a poc a poc pel currículum”.
La clau aquí és pensar què volem que sigui l’educació. “Què és el que intentem fer en educació? Estem intentant estrènyer la distribució, portar als qui tenen millor nivell més lluny i deixar a la resta enrere, o intentem mantenir-los junts?”, aquesta, segons Higgins, és la decisió que cal prendre a l’hora d’acostar-se a l’evidència.
Per Javier González, “hem de fer que l’evidència ajudi a canviar les normes socials que, de vegades, atempten contra el bon funcionament d’un Estat, d’un establiment o d’un sistema educatiu”. En aquest sentit, el màxim responsable de SUMMA assegura que les evidències no són substitutes de les decisions polítiques respecte a què es vol fer de l’educació. “Estem en contra que les decisions estiguin basades en evidències. Han d’estar informades per elles, però basades en principis normatius: ¿què és el que vull? Això, el què, és un procés deliberatiu democràtic. El com és el que pot estar informat en evidències”.
Kate explica un altre cas. Quan van comprovar que en un grup hi havia, en general, un rendiment en lectura per sota del que se suposava. Van acudir al toolkit d’evidències per comprovar què podien utilitzar. Van triar un programa, “el vam portar a l’escola i vam veure el progrés”. “El treball va sobre decisions informades que prens utilitzant evidències”.
El que sembla clar és que no existeix la recepta màgica, tampoc utilitzant evidències científiques. “Per mi el treball del docent és la construcció d’una pedagogia semblant a un mosaic en el qual tots els elements formen junts un patró. No és tot una cosa o una altra. La qüestió és quan, durant quant temps i per a qui”.
Segons Javier González, un dels problemes que tenen les evidències a l’hora d’entrar a l’escola és que se les relaciona amb el fet que en molts casos s’han utilitzat per realitzar classificacions de centres o d’alumnes. “Molta gent creu que es tracta d’una agenda de control, de rendició de comptes i plegar-se a aquesta agenda és fer-ho a una visió ideològica”.
Education Endowment Foundation
La labor d’EEF ha anat creixent i canviant amb el temps. En un primer moment, l’objectiu era revisar la quantitat més gran possible de bibliografia per agrupar les evidències científiques entorn de l’aprenentatge. I amb això fer una eina –un toolkit, com l’anomenen– amb la qual posar a la disposició del professorat totes aquestes qüestions, de la manera més senzilla possible. Avui ja hi ha un consorci amb organitzacions de cinc països que treballen conjuntament per donar a conèixer aquestes evidències en diferents llocs del món.
Aquí és on entra La Caixa, en un primer moment. És l’únic soci espanyol en aquest conglomerat i, fins ara, han facilitat l’accés a aquesta informació gràcies a la traducció al castellà del toolkit. A més, al costat de SUMMA, han elaborat diferents guies amb les quals fer un autèntic pas a pas per la implementació de les evidències en el treball quotidià dels docents. Es tracta d’una de les línies estratègiques d’EduCaixa, donar suport a la transformació educativa per via de les evidències, segons explica Patricia Alocén, directora del departament d’Acció Educativa. Un suport que passa per la generació, entre el professorat, d’una visió de l’evidència com a element necessari per a l’acció educadora, segons explica Arantxa Ribot, la qual pertany al mateix departament que Alocén. “Aquestes guies –afegeix González (SUMMA)–, tracten de passar de veure què funciona a com ho faig funcionar” en la meva classe.
L’EEF ha donat fa alguns anys un pas més i ha creat una xarxa d’escoles anomenades research schools en les quals es treballa única i exclusivament amb evidències científiques. Segons Steve Higgins, avui dia el 64% dels centres educatius del Regne Unit consulten el toolkit. Al principi ho feien per justificar el seu pressupost extra, però des de fa 4 o 5 anys “veiem que les escoles utilitzen les evidències de manera activa per prendre noves decisions”. Entre les raons d’aquest canvi, Higgins apunta la possibilitat que les escoles veiessin que les evidències els donaven uns resultats millors dels esperats. “No totes les escoles estaran usant bé el toolkit, però algunes sí. De moment, per mi ja n’hi ha prou”.
