Darrerament, amb la deriva de vots cap a polítiques ultraconservadores i reaccionàries, predominantment en algunes autonomies, estem veient que les polítiques conservadores es radicalitzen i comença una perillosa regressió a l’educació. I sóc conscient que les denominacions de progressistes i conservadores poden ser ambigües, confuses i les seves fronteres difuminades, i que no únicament s’identifiquen amb partits polítics. Però si hi ha una diferència és com es veu el futur de la societat i, per això, les propostes sobre l’educació són fonamentals.
La diferència entre polítiques educatives progressistes i conservadores són evidents, malgrat les diverses tendències i denominacions d’alguns partits que diuen que són progressistes i en el seu rerefons hi ha una ideologia conservadora. En general, les polítiques progressistes educatives es caracteritzen des de fa més d’un segle per la lluita per una nova i renovada escola i confien més en el professorat, i se sustenten en una menor intervenció del currículum, en una escola pública i laica on la participació és fonamental i amb una defensa de la igualtat, llibertat, democràcia i justícia, cercant un progrés i benestar social majoritari. I una paraula fonamental és el canvi constant i els drets col·lectius. I en algunes tendències, més enllà del progressisme més caut, tenim l’emancipació dels éssers humans.
Les polítiques conservadores –i, ara, les ultraconservadores– no confien en el professorat. Un exemple és, des de fa anys, l’eliminació dels centres de professorat o similar ja que, per ells, són centres d’adoctrinament mitjançant la formació (adoctrinament, paraula màgica d’aquestes polítiques), i els desagrada la descentralització, ja que el centralisme és una de les seves defenses. També senten un gran rebuig al canvi i lluiten per l’aplicació de la moral religiosa, els valors tradicionals i familiars sense intromissió de l’Estat (s’entén així el mal anomenat “pin parental”), emparant-se en una determinada concepció de la llibertat personal. I, per suposat, l’ordre i el control són elements fonamentals en la seva forma de pensar la realitat social.
A l’ultraconservadorisme educatiu actual li desagrada que s’ensenyin aspectes de la vida quotidiana amb l’argument de les llibertats individuals que, per ells, mai han d’estar vinculades amb la qüestió social. No volen que es tractin temes com l’avortament, la diversitat sexual, la droga, les pedagogies alliberadores (no és estrany, encara que vergonyós, que Freire sigui injuriat ara per les polítiques de l’actual govern ultraconservador brasiler) i, també, volen veure les desigualtats socials i la segregació escolar com quelcom inevitable de la condició humana, ja que alguns alumnes estan predestinats i no s’hi pot fer res (hi ha elegits i hi ha febles).
John Dewey deia que si ensenyem com s’ensenyava abans robem el futur dels infants i adolescents, i que això no hauríem de permetre. Aquesta veritat la deia durant els anys cinquanta de l’anterior segle. I ara l’hem de recuperar amb força. No podem permetre anar com els crancs, cap endarrere. Ha costat molt arribar fins aquí perquè ara unes corrosives polítiques ultraconservadores ens tornin cap al passat. L’educació progressista ha de reaccionar defensant els valors d’una educació democràtica que ens porti cap a l’eliminació de les diferències socials i educatives, defensant formar ciutadans lliures, responsables de les seves pròpies vides educatives i participin directament o indirecta, en la presa de decisions que els afecten. L’educació és parlar de tot, veure diferents postures i maneres de veure el món. L’educació a les escoles és donar informació sobre el que passa a la societat i mai introduir valors discriminatoris.
No podem permetre que les polítiques ultraconservadores ens arrosseguin a una educació discriminatòria, ataquin l’autonomia docent i de les escoles. L’anomenat “pin parental” pot ser el principi d’aquestes polítiques i no podem restar quiets, muts ni immòbils davant d’aquests retrocessos.
