Opinió

Coneixem la història de les dones?

L’educació que intentem impartir des de les escoles i instituts ha de contemplar tots els aspectes de la persona: físics, emocionals i relacionals. I a més, ho hem de fer en pla d’igualtat. Si no expliquem la història implicant el paper de les dones tal com ha estat podem provocar una desigualtat que percebrà el nostre alumnat i podrà aplicar a altres aspectes.

Sabem per què se celebra el dia de les dones el 8 de març? El 25 de març de 1911, a una empresa tèxtil de Nova York, van morir cremades 142 obreres que l’any anterior havien mantingut una important vaga per demanar millors condicions laborals. I el 8 de març de 1917 (segons el nostre calendari gregorià, el julià que regia a Rússia portava tretze dies de retard), als inicis de la revolució soviètica, va haver una important revolta de dones treballadores.

El 1854 va tenir lloc la primera vaga a Catalunya: teixidores de mà, contra les màquines i les condicions de treball femení.

Marie Gouze, coneguda per Olympe de Gouges (1748-1793), va ser la redactora de la Declaració dels drets de la Dona i de la Ciutadana, al 1791.

Fites importants de la història (revolució francesa, revolució russa, lluites obreres a casa nostra…) les coneixem des del punt de vista masculí, semblaria que només homes han estat protagonistes. Una falsificació de la història que té arrels molt antigues. Les investigacions fan pensar que al Paleolític existia una societat força igualitària que va desaparèixer al Neolític amb la sedentarització i la propietat privada, la qual cosa va originar la societat patriarcal que ha continuat fins els nostres dies.

Desconeixent fets importants, invisibilitzem les seves protagonistes, ascendents de les dones actuals, de les noies i nenes que tenim a les aules. No les afecta a elles aquests oblits (involuntaris?) de les seves avantpassades?

Mentre pensava en les mancances de la història de les dones he retrobat i rellegit un TREC, treball de recerca de batxillerat, que vaig dirigir sobre l’anorèxia, ja fa uns quants anys. Té alguna relació la invisibilització de la presència femenina amb alguns trastorns que també s’intenten invisibilitzar?

Tinc la impressió que de l’anorèxia se’n parla poc malgrat no és un tema baladí i el seu impacte entre els i les adolescents no ha disminuït; amb conseqüències, de vegades, greus. Potser se’n parla poc perquè és un trastorn que afecta majoritàriament, però no exclusivament, a noies i dones. Altres persones diran que parlar-ne pot produir l’efecte crida. Aquest segon argument s’ha fet servir històricament per frenar que a les escoles parléssim de drogues o de relacions sexuals. Encara es fa servir per no parlar del suïcidi (la primera causa de mort en la franja d’edat 16-35 anys). Em quedo amb la hipòtesi que l’anorèxia es considera quelcom de les dones, per tant de poca importància. Podríem parlar de la vigorèxia que sembla afecta més a nois que a noies? Quan aconseguirem tractar qualsevol temàtica en pla d’igualtat amb totes les persones? Hem de pensar que és una meta utòpica? Voldria creure que no, que és possible aconseguir-ho.

Per què es donen aquests trastorns? Evidentment no hi ha una sola causa. Té molt a veure, per exemple, la personalitat de cadascú o cadascuna. Segurament no estar satisfet amb el propi cos provoca els intents de canviar-lo; fins i tot de manera dràstica que pot arribar a posar en perill la pròpia vida. La persona anorèxica o vigorèxica no té una imatge real del seu cos; sempre es veu amb un pes o una aparença física diferent  a la que voldria. Uns es veuen més grassos del que realment estan i d’altres menys vigorosos del que apareix al mirall. La majoria de les persones no vivim soles, per tant ens influeix la imatge que ens retornen aquelles amb qui convivim o que ens hi relacionem amb freqüència. L’escola és un lloc de relació habitual. I als centres escolars l’aspecte físic d’infants i adolescents és important i pot provocar conflictes o fins i tot casos de bullying. L’adolescent massa gras o grassa pot ser víctima de bromes o burles.

Els trastorns que hem citat tenen moltes causes: no podem reduir-los fàcilment. Però tot hi col·labora. Un ensenyament que tingui en compte tots els aspectes de les persones, com dèiem al començament de l’article, ho ha d’incloure. Però no només als centres escolars. L’entorn familiar també educa: no cal repetir-ho.

Existeix una relació estadística molt forta entre l’origen social dels alumnes i els seus resultats acadèmics. I també hi podríem afegir que existeix una relació directa entre els valors que es viuen a les famílies i la implementació dels mateixos a la vida real. El capital cultural consisteix en la idea que de la nostra família heretem no només els medis materials, sinó els instruments de coneixement, d’expressió, de saber fer, de sabers tècnics, de maneres de treballar. Ho va escriure Pierre Bourdieu. Trets culturals que han estat transmesos per la família inconscientment i que contribueixen enormement a l’èxit acadèmic. Aquest capital cultural exposat seguint Bourdieu, inclou, diria jo, els valors transmesos. La nostra societat coneix poc la història de les dones o el paper que han protagonitzat al llarg dels anys. Les generacions adultes han viscut una educació que ha obviat majoritàriament la igualtat de gènere, i per tant coneixen poc el paper de les dones a la història. Per sort, una part significativa ha lluitat per la igualtat de totes les persones; per tant trobarem la necessària complicitat dels familiars del nostre alumnat si ens decidim seriosament a coeducar.

Dins i fora de l’escola hem d’ajudar a compensar aquest decalatge, hem d’explicar abastament l’important paper que ha fet la meitat aproximadament de la humanitat.

Així també ajudarem a la construcció de la identitat d’infants i adolescents. Ajudarem a la seves lluites contra les exigències que reben, contra la pressió de l’entorn, contra l’homogeneïtzació que preconitza la societat en que vivim. Sovint senten que se’ls demana una imatge determinada i això passa a un període força vulnerable: quan el i l’adolescent estableixen les primeres experiències relacionals, quan estan forjant la seva identitat i caminen cap a la maduresa sexual.

Els canvis de la nostra societat, el paper de pares i mares, la importància de l’escolarització són diferents al que vam experimentar la generació adulta actual. És important pensar-ho per acompanyar infants i alumnat.

Els trastorns de la conducta alimentària, per afegir quelcom al tema de l’anorèxia i la vigorèxia, es poden frenar modificant pautes relacionals entre pares i fills. Es poden frenar si ens fixem en els nivells d’autoestima, en l’exigència de perfeccionisme, en la inestabilitat afectiva, en la inseguretat… que pot afectar fills i filles i, clar, al nostre alumnat.

Ningú no ha dit que educar sigui senzill. És important fer degudament el nostre paper de generació adulta que, en conjunt, educa les generacions més joves.

Reflexionar sobre el paper de les dones a la història ens ha portat fins aquí. La igualtat augmentarà l’autoestima, la seguretat i l’estabilitat personal.