Sovint mirem la vida com si fos quelcom que ha de passar en el futur llunyà, mentre que, en realitat, l’única vida que existeix és l’instant present. Parlem que l’educació ha de preparar els alumnes per a la vida. Però, ens referim a una vida futura imaginària? O podem reconèixer el dret dels infants i joves a ser educats i acompanyats per la vida present? Un present que avui ens incita a parar, observar i aprendre.
Si observem l’aquí i l’ara, és probable que connectem amb emocions com la incertesa, el neguit i la por envers el confinament, la malaltia o la mort. Tanmateix, si ho mirem amb consciència ens adonarem que, seguim envoltats de vida. Fins i tot la mort ens obliga a reconnectar amb la vida.
La vida d’avui s’expressa d’una forma inèdita: persones recollides dins les cases mentre la primavera floreix en un aire més pur i les famílies reviuen l’experiència natural i humana de tornar a passar llargues estones juntes. La vida present ens posa de manifest la generositat i transcendència de les iniciatives ciutadanes emergents. Ens fa valorar la salut i el benestar com allò més preuat. Ens fa replantejar la relació entre societat, escola i natura.
Una vida que posa en relleu el valor de l’educació en el compromís amb l’entorn social, cultural i natural per afavorir l’arrelament a la comunitat i estils de vida més solidaris, lliures, justos i saludables -tal com descriu el currículum-. Un compromís que ens posa davant del repte de donar una resposta coherent a les dificultats i oportunitats del moment. Una resposta que prioritzi el treball d’aquells valors, habilitats i competències necessàries en el nostre present.
Un gran repte en el que s’hi afegeix la dificultat d’educar en una distància que ens priva dels intercanvis de les mirades i de la calidesa del tacte. La proximitat del dia a dia ha estat substituida per videotrucades i correus electrònics, els quals fan que sovint ens perdem enmig d’un reguitzell de tasques. Com podem donar una resposta que s’adeqüi al present i vetlli pel benestar, sense perdre’ns en la voràgine d’informació i pantalles? Inevitablement ens cal reinventar-nos i obrir-nos a noves perspectives i maneres de fer.
En primer lloc, és important adonar-nos que la família torna a ser el primer context d’aprenentatge. Recau en ella la necessitat d’establir unes rutines, uns horaris i uns hàbits que pontenciïn un clima segur, amorós i saludable dins les llars. I per tant, els docents hem de vetllar per seguir teixint vincles de confiança i comunicació amb les famílies per poder acompanyar-les en aquestes circumstàncies excepcionals.
Per fer un bon acompanyament, és primordial que tots els docents mirem més enllà de la nostra especialitat i assumim entre tots l’acció tutorial. Ens cal ser empàtics amb la situació personal que viu cada família i detectar possibles condicions de vulnerabilitat. En alguns casos es fa necessari seguir treballant en col·laboració amb l’EAP, els serveis socials o els ajuntaments. També cal adaptar-nos pel que fa a la comunicació. Mentre que unes famílies agraeixen un seguiment més proper, d’altres els convé que respectem el seu espai, silenci i desig d’atendre a altres prioritats no escolars.
De la mateixa manera, és igual d’important escoltar els nens i nenes per conèixer els seus neguits, els hàbits que tenen aquests dies i el tipus d’activitats que els fan sentir bé. En aquest intercanvi cal valorar també les experiències riques i creatives que es donen a les llars. Moltes famílies posen a prova dia a dia les seves habilitats artístiques, corporals, culinàries i experimentals. Els docents podem recollir algunes de les seves idees i animar els joves per que les comparteixin per així potenciar els vincles i aprenentatges entre iguals.
A partir d’aquesta escolta activa, coneixedora de les necessitats autèntiques i potencialitats de l’alumnat i de les seves famílies, podem ajustar l’acció educativa a la diversitat de realitats. En aquest nou context, no té cap sentit intentar reproduir uns horaris o unes activitats com les que portàvem a terme en els centres. Tampoc té lògica que cada docent enviï tasques de manera independent i descontextualitzada. Per contra, cal coordinar-nos per oferir propostes globalitzades i significatives en les que prevalgui la qualitat per sobre la quantitat. Aquestes activitats no han de significar més estrès del que ja suposa viure en confinament, sinó que han de vetllar per la salut integral de les famílies i esdevenir un valor afegit en el dia a dia dels infants i adolescents.
Durant les darreres setmanes, hem vist com alguns centres treballen en aquesta direcció. De mica en mica, les tasques escolars van prenent forma de projectes multidisciplinars, de reptes emocionants i de dinàmiques que promouen el benestar a través del joc, l’exercici físic, el ball, la música, les arts plàstiques, la jardineria, l’escriptura creativa i la cuina saludable.
Cuidar del benestar implica també observar la dualitat que representen les eines digitals. El que per una banda ens proveeix informació i ens ajuda a mantenir el contacte, per l’altra pot ser un risc. Ja fa temps que els experts alerten del perill que implica per la salut l’excés de tecnologia. Per tant, des dels centres, és oportú que creem espais de reflexió i en promovem un ús conscient i limitat. Això també passa per assegurar-nos que una part de les propostes que enviem, no requereixin l’ús de pantalles, sinó que, per exemple, fomentin l’escriptura a mà, la manipulació de materials diversos, el moviment del cos i l’estimulació dels sentits.
Finalment, és important que els adults que acompanyem els nens i nenes, atenguem també al nostre benestar, ja que només podem transmetre allò que tenim integrat. És convenient que establim uns horaris de treball que siguin respectuosos amb el nostre temps personal i familiar. El descans, el silenci, la bona alimentació, la cura del cos i la gestió emocional han de ser prioritaris en el nostre dia a dia.
Estem en un moment complex en què ens toca mirar amb amplitud, escoltar amb atenció i reflexionar amb profunditat. Família i escola hem de seguir treballant juntes per fer que el present sigui també un aprenentatge positiu. No oblidem que les dificultats són grans oportunitats per a la transformació i l’evolució individual i col·lectiva. Els infants i joves que durant aquest període es sentin ben acompanyats, molt probablement incorporaran estratègies de resiliència que els faran ser part d’una societat més conscient, emprenedora i justa. Seguim cuidant-nos i estimant-nos i, sobretot, tinguem clar que la nostra tasca d’educar té un valor enorme.
