Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La crisi del Coronavirus ha mostrat una capacitat d’adaptació de la universitat a una situació emergent amb una velocitat i abast insospitables. Qüestions que en condicions normals haurien trigat mesos a decidir-se i implementar-se s’han resolt i activat en dies o setmanes. Procediments que no ens atrevíem a posar en marxa per agosarats, s’han acceptat sense debat.
Tot això ha passat en poques setmanes i amb els professionals que porten a terme aquestes transformacions treballant des de casa, confinats. Qui ho hauria de dir!
Hi ha un factor, al meu entendre, que ha actuat de desllorigador de molts dubtes que aquests dies han planat sobre les actuacions que s’estaven portant endavant: la temporalitat. Hem cregut, de bona fe, que aquestes actuacions que en altres circumstàncies hauríem considerat dubtoses, o que no hauríem fet l’esforç d’imaginar, les hem adoptat temporalment “mentre duri l’emergència”. I certament, hem de pensar que l’emergència acabarà, però desenganyem-nos, l’escenari en el que ens trobarem després ja no tornarà a ser el d’abans de la crisi de la Covid19.
Si algú ho dubtava, les declaracions del ministre del ram, el 23 d’abril, deixen clar que les condicions de la docència del curs 2020/21 (i probablement la del 2021/22) hauran de preveure distanciament, desinfecció d’instal·lacions, torns… I, encara que no se’n facin declaracions, ningú entendrà que si durant un període de temps ha estat possible agilitar i simplificar determinats procediments, passada l’excepcionalitat l’administració universitària torni als vells hàbits burocràtics.
Cal aprofitar aquest moment de transformació ineludible per plantejar quina administració podrem i voldrem tenir a la universitat post Covid. La decisió ha de madurar, ben cert, i ser debatuda i acordada on correspon. Però deixeu-me fer algunes aportacions per si serveixen:
1 – L’autonomia universitària massa sovint ha confós el seu objecte d’aplicació. A tots nivells. Això ens ha portat a què per gestionar una mateixa prestació, cada universitat (i en alguns casos cada centre) hagi dissenyat el seu procediment i fins i tot desenvolupat la seva aplicació informàtica amb un desplegament de mitjans absolutament ineficient i que no aporta res de positiu als usuaris que, sovint, han d’aprendre a barallar-se amb procediments i interfícies diferents per gestionar el mateix, si canvien de centre o d’universitat. No podríem aprofitar aquesta oportunitat per avançar sense recances cap a procediments comuns, sistemes compartits, eines mancomunades?
2 – L’administració pública està experimentant notables transformacions al nostre voltant. Les directrius europees i les actualitzacions legislatives han dibuixat un escenari cap al que anem transitant, més lentament del que seria desitjable, però que no sembla tenir marxa enrere. A la universitat sovint hem fet veure que aquestes transformacions no anaven amb nosaltres i, en unes més que en altres, el desplegament de l’administració electrònica encara té massa camí per recórrer. El futur post Covid se’ns dibuixa menys presencial i per tant més digital, terreny adobat per desenvolupar tot el potencial de l’administració electrònica. I això ha de voler dir aplicar els seus requeriments tant d’administració (procediments, expedients, arxiu…) com electrònics (interoperabilitat, seguretat, automatització…).
3 – Si ens creiem mínimament que els anteriors plantejaments tenen alguna possibilitat d’avançar, estaria bé obrir una reflexió profunda sobre el disseny i composició de les plantilles del PAS de les universitats. En un entorn en el que s’avanci cap a solucions comunes, eines mancomunades i procediments automatitzats i en bona part electrònics, necessitarem un personal d’administració i serveis que faci menys funcions de suport administratiu i més funcions de suport tècnic i d’atenció a les persones. Caricaturitzant, potser ens haurem de plantejar canviar les antigues finestretes per call-centers… i algunes coses més. O potser no. Però segurament l’imprescindible ara és obrir el debat i adoptar les decisions que honestament puguem suposar que requerirà el servei públic que haurem de donar els propers anys.
Segur que hi ha moltes altres qüestions en les que posar l’atenció del decisors en aquests moments, però m’atreveixo a suggerir que no s’oblidin de repensar l’administració de la universitat, abans que la realitat ens n’imposi una transformació que ens agafi, una vegada més, amb el pas canviat.