Vicky Fumadó és pediatra de l’Hospital Sant Joan de Déu especialitzada en malalties infeccioses i patologia importada i tropical. Durant la seva trajectòria ha treballat al Saint John of God Missionary Hospital de Sierra Leona durant l’epidèmia de l’ebola i també a altres països del continent africà, com Tanzània, Etiòpia i Moçambic. Considera que si el coronavirus arriba al continent africà amb la mateixa intensitat que a Europa, pot tenir greus conseqüències a causa de la gran fragilitat dels sistemes sanitaris africans. “Els programes de salut funcionen del finançament dels països occidentals, i això es notarà molt el 2021. El pressupost per cooperació en matèria de salut de l’Àfrica serà encara molt més limitat”, assenyala. També remarca que, en general, en el món cal una major inversió en prevenció davant les epidèmies. “El nostre sistema sanitari és molt bo en l’àmbit assistencial, però s’inverteix molt poc en salut pública i epidemiologia, que, en aquest cas, són les eines que ens haguessin ajudat a contenir millor la pandèmia del coronavirus”.
Com està vivint l’Hospital Sant Joan de Déu la crisi del coronavirus?
El coronavirus ha trastocat les nostres rutines. Des del gener teníem activat tot un dispositiu per si arribava el virus. A més, l’hospital té un conveni de col·laboració amb la Xina, que ens envia infants per tractar-los aquí. En tot aquest temps, això no s’ha deixat de fer, de manera que havíem d’estar molt preparats per poder atendre bé als pacients. Des del gener vam començar a fer formació perquè els professionals aprenguessin a posar-se els equips de protecció individual, ja que només els que treballem amb alt aïllament estàvem formats, vam adoptar les adequades mesures de protecció i ens vam anar adaptant a les circumstàncies segons evolucionava l’epidèmia.
Els primers casos que vam tenir van ser molt lleus. Primer testàvem tothom i vam veure com va arribar un moment que això no era possible, hi havia molts més possibles casos que tests. En aquest moment, els hàbits de l’hospital van canviar molt. Som un hospital “amic dels nens”, en el qual hi ha molts llocs per jugar, hi ha pallassos, mags, gossos, zones d’espera per les famílies i un contacte molt estret amb voluntaris. Tot això es va haver de desmuntar de la nit al dia. Hem hagut de deixar de fer el que feia que el nostre hospital tingués unes característiques tan especials, per prioritzar la seguretat.
Com s’han hagut d’adaptar els professionals i les infraestructures hospitalàries?
Enmig de la pandèmia, vam haver d’adaptar espais per ingressar els pacients i separar zones amb pacients Covid19 i zones lliures del virus. Va haver-hi un moment que l’hospital va admetre adults, primer adults joves i després no tan joves, per tal de donar ajuda a la resta d’hospitals de Catalunya, i especialment de Barcelona. Molts hospitals van tancar les unitats de pediatria i nosaltres en ser un monogràfic vam haver d’atendre tots els infants amb altres patologies, d’acord amb els altres hospitals. La vida hospitalària va canviar molt, i encara continua canviant. Hem passat de tenir uns pocs casos aquí, a estar envoltats per la pandèmia, i tot això requereix adaptacions molt ràpides del personal i de tota la infraestructura hospitalària.
L’adaptació dels professionals per atendre adults ha sigut sobretot més a nivell de l’UCI, i hospitalització, sempre comptant amb suport d’internistes i el suport de l’Hospital Clínic per poder adaptar també les pautes i protocols i demanar ajuda en el tractament de malalties dels adults que acompanyen a aquesta infecció. Sobretot, hem hagut de posar-nos molt al dia amb l’afectació que té el coronavirus en els adults i la que té amb els infants. La infecció la podíem tenir protocol·litzada i saber les complicacions que hi ha, però en els adults hi ha altres malalties que acompanyen a la infecció que no estem acostumats a tractar.
En els nens la incidència del coronavirus és força lleu.
Sí que és cert que en la gran majoria és lleu, però hem vist casos més greus, hem tingut nens ingressats a les UCI. De fet, des de l’hospital hem engegat una plataforma que es diu Kids Corona que consisteix en diversos estudis per veure la incidència del coronavirus en els infants i estudiar perquè l’expressió de la malaltia és més lleu en els nens. Es tracta d’estudiar nuclis familiars que hagin patit la Covid19, per mirar la infecciositat i veure per què la incidència del virus sembla menor en nens que en adults. Aquest programa va començar perquè quan portàvem quasi 400 tests només hi havia un 5% de positivitat, i a partir d’aquí ens vam preguntar què estava passant. Hi ha diversos estudis en marxa, basats en diverses hipòtesis, com la protecció que pot proporcionar la microbiota de la nasofaringe en nens, o l’estudi de biomarcadors que poden afavorir la protecció de l’organisme del nen, entre altres.
Com canviaran les dinàmiques de treball amb la reducció de la intensitat de la pandèmia?
Ara mateix estem en un procés de desescalada, tenim menys pacients ingressats a planta i a les UCI. S’estan tornant a obrir algunes consultes externes que durant aquest període no han sigut essencials i han disminuït molt la seva activitat, i això fa que vulguem ser un espai segur pel personal i pels pacients que arriben. Hem de seguir fent circuits diferenciats de pacients i veure una mica en cada servei què cal fer i com tractar els grups més vulnerables de pacients perquè tot sigui el més segur possible. També se seguiran fent seguiments telemàticament d’algunes patologies com hem fet fins ara, per no posar en risc els pacients.
En aquest moment, una filosofia que sempre ens guia que és fer que el nen se senti com a casa, que estigui còmode i tingui un ambient amigable, no pot ser la prioritària, el que passa per davant és que l’hospital sigui un lloc segur. Els acompanyants s’han reduït només a un i les dones que ara tenen un fill no poden rebre visites. I això haurà de seguir així mentre hi hagi transmissió comunitària. En aquests moments sembla que està baixant, però no podem assegurar res i és possible que hi hagi un rebrot, perquè durant moltes setmanes hem estat confinats i ara que tornem a sortir al carrer el més probable és que hi hagi una pujada de casos, tot i que això no vol dir que s’arribi a la situació d’abans.
Amb l’endarreriment en les proves diagnòstiques, pot ser que en els pròxims mesos es detectin més casos entre infants de malalties greus, com el càncer?
Tot i que part de l’activitat s’ha reduït en les darreres setmanes, el que és essencial no s’ha posposat. Oncologia, per exemple, ha continuat funcionant. Això no crec que passi, perquè normalment quan detectes un càncer o malaltia greu és perquè un nen s’ha posat molt malalt. El que sí que passarà és que activitats no imprescindibles s’allargaran més en el temps i això pot tenir una repercussió en les llistes d’espera. Però tot el que són malalties greus hem intentat que la gent vingués i se sentís segura. El que sí que hem notat és que la gent, de vegades, tenia por a venir a l’hospital. Cada dia trucava als pacients que havien de venir l’endemà per saber si vindrien i molta gent em deia que, com que no era imprescindible, vindrien quan hagués passat tot això. També el que ha passat és que pacients amb malalties molt agudes, com pot ser una apendicitis, han vingut més tard, de tal manera que han vingut amb patologies més evolucionades.
Vostè és especialista en medicina tropical. Ara la incidència a l’Àfrica del coronavirus encara és força lleu, però com creu que pot afectar la pandèmia al continent africà? Sembla evident que els sistemes sanitaris africans no estan prou preparats.
De moment, el nombre de casos al continent africà és molt més baix dels que hi ha aquí. Per sort. Però clar, jo he viscut l’epidèmia del virus de l’ebola allà, treballant a Sierra Leone a l’Hospital Saint John of God, i l’epidèmia va deixar un sistema sanitari, que ja és precari de per si, molt destruït. La gent tenia molta por d’anar als hospitals, de manera que morien d’altres malalties, com de malària o, per exemple, dones que tenien el part a casa, sense cap atenció. Això fa por, perquè ells tenen molt al cap la idea de l’ebola. Les repercussions d’una pandèmia com el coronavirus en un sistema de salut molt més dèbil que el nostre serien molt més grans, també per la mortalitat per altres malalties.
El més preocupant és que la Covid19 arrossega Europa i els països més rics a una crisi econòmica molt greu, a causa de l’aturada de l’economia i de les indústries. Si aquí les conseqüències poden ser nefastes, a l’Àfrica encara ho seran més. La majoria de persones viuen en la pobresa i sobreviuen de donacions, els programes de salut funcionen del finançament dels països occidentals, i això es notarà molt el 2021. El pressupost per cooperació en matèria de salut de l’Àfrica serà encara molt més limitat. Això, si no acaba d’entrar el virus, perquè, si hi entra, serà terrible. Afectarà d’una forma encara més accentuada que a Europa. Si encara no ha entrat del tot el virus, no sabem per què és. Es diu que potser és pel clima, que la incidència directa dels infrarojos en el virus pot ajudar a la seva destrucció. Però poden ser altres factors. També pot ser perquè hi ha una mitjana de població més jove, que pot ser un factor que contingui també els casos més greus. Hi ha moltes coses que no sabem d’aquest virus encara. És complicat. És molt desconegut encara i, quan pensem que estem controlant una cosa, ens n’apareix una altra.
Alguns països africans poden estar més preparats davant el coronavirus, amb l’experiència que tenen de l’ebola?
El que sí que estan més preparats és a l’hora d’acceptar un confinament, a saber que hi ha un moment que han d’acceptar el que ve i limitar els seus moviments, però no estan preparats, no són forts els sistemes de sanitat que tenen. Continuen sent molt més forts els nostres. Nosaltres tenim molta sort d’estar on estem. Al final s’han posat en marxa els recursos, tindrem una greu crisi econòmica, però jo crec que ens en sortirem. Crec que, amb esforços, d’aquí a un any tindrem una vacuna. La gent ha patit molt, i està patint, però aprendrem que la prevenció és important, que coses tan bàsiques com el fet de rentar-se les mans pot controlar una infecció i moltes altres coses simples i no tan simples. Ens han col·locat en el nostre lloc una mica.
Quines lliçons extraurem de tot això?
Al món occidental vivíem en una falsa seguretat. Pensàvem que les epidèmies no podien tornar i que no podria passar això, i ara ens hem sentit vulnerables, i crec que li donarem més importància a coses que no li donàvem. Crec que aquesta crisi ens ha fet sentir menys prepotents, i adonar-nos que hem de treballar per tenir un món millor i sense infeccions, i que hi ha coses senzilles que pot fer tothom que haurien d’estar molt més interioritzades i incloses en la nostra educació. Jo crec que molta gent no es rentava les mans en tornar del carrer, i són coses molt senzilles que permeten tallar la transmissió d’un virus.
Els infants han estat molts dies tancats a casa i fa només uns dies que poden sortir una estona. Creu que aquest confinament pot tenir conseqüències en la seva salut mental?
La veritat és que els infants aguanten millor les coses que els adults, tenen millor resiliència. Han pogut gaudir de passar l’estona amb els seus pares i han pogut divertir-se en alguns moments. Però sí que és veritat que no tothom té les mateixes oportunitats. Hi ha pisos que són molt petits i en els quals viuen moltes persones. Això al final genera tensió dins la família, perquè els nens es posen nerviosos si no es poden moure. Naturalment, els que han tingut un mínim espai o una terrassa, ho hauran viscut millor que aquells que viuen en un espai tancat i fosc, i amb molta gent a casa. Però en l’àmbit de recuperar-se i de problemes de salut mental, en tenen i en tindran més els adults que els nens. A més hi ha una altra cosa, que és que els nens viuen la immediatesa, viuen el moment.
Nosaltres estem més angoixats de cara el futur.
Exacte, i aquestes preocupacions no les tenen ells. Si en aquell moment s’ho estan passant bé, no pensen si demà podran sortir de casa. Quan a un nen li dius: “Això ho farem diumenge que ve”. Et diu: “Uf, falta molt!”. Potser ho han viscut pitjors els adolescents, però la majoria poden fer servir eines per comunicar-se amb els seus companys.
Com pot haver afectat el confinament a infants amb malalties amb l’autisme o, per exemple, amb dèficit d’atenció o especialment hiperactius?
Ha afectat, sobretot, els infants amb autisme, els nens amb els quals no pots connectar o no els pots explicar les coses i necessiten moure’s. Per això al final es va aconseguir que poguessin sortir i, fins i tot, alguns es van haver d’identificar perquè si no la gent els insultava des dels balcons. Era necessari que aquests infants poguessin sortir. De fet, jo crec que si fóssim més disciplinats, s’hagués pogut fer que tothom pogués sortir a donar una volta una estona, però ja has vist que quan es pot sortir, la gent surt i s’ajunta, amb la qual cosa és complicat dur a terme el desconfinament d’una forma segura.
Creu que s’està assumint responsablement la desescalada per part de la ciutadania?
M’ha semblat observar que no es manté correctament la distància física que s’ha de mantenir. No s’han fet servir correctament les mascaretes en llocs on no es pot mantenir aquesta distància… això em preocupa, són coses que ens poden fer anar cap enrere.
El nostre sistema de salut estava prou preparat per la pandèmia del coronavirus? Quines millores reivindica?
Jo crec que tenim un bon sistema de salut, molts bons professionals i hospitals, però la salut pública i l’epidemiologia no es veia com una especialitat important. Aquí s’hauria d’haver invertit molt més en això i, sobretot, preveure que es necessitaria quan l’epidèmia ja era evident, però continuàvem pensant que no arribaria a Europa. Hem anat una mica lents amb això. Jo crec que aquesta crisi posarà de manifest això: la necessitat d’invertir en salut pública. Primer ho teníem lluny, a la Xina, però en un món global la distància és difícil de mesurar, però després quan ho teníem aquí al costat, a Itàlia, era evident que ens arribaria de la mateixa manera, però aquí sembla que es pensava que ens salvaríem, pensàvem que el nostre sistema assistencial era més fort i contindria la pandèmia, però no ha sigut així. Tanmateix, no hi havia cap raó per pensar que no ens arribaria de la mateixa manera. Aquí vam relliscar una mica. Portugal per exemple, s’han avançat molt més que nosaltres i ha pogut frenar-ho abans. El nostre sistema sanitari és molt bo en l’àmbit assistencial, però s’inverteix molt poc en prevenció, salut pública i epidemiologia, que en aquest cas són les eines que ens haguessin ajudat a contenir millor la pandèmia.
