1/ El model en línia: ni escola i menys educació
Canviarà el món després del confinament degut a la Covid19 i el retorn a la normalitat? Aquesta és una de les preguntes més recurrents, davant la qual es donen tota mena de respostes: optimistes, escèptiques i pessimistes. El futur alberga moltes incerteses, però sí que es pot sostenir, amb dades fiables i sòlides argumentacions, que algunes realitats i tendències anteriors s’accentuaran o prendan una major rellevància. Entre elles, la pobresa i la desigualtat, els intents per frenar la deslocalització d’empreses, el teletreball i, per descomptat, l’ús intensiu de les noves tecnologies en l’ensenyament. La urgència de la situació ha enxampat amb el pas canviat a bona part del professorat, el qual ha hagut d’improvisar i espavilar-se amb millor o pitjor fortuna amb els diferents recursos tecnològics.
Darrere la digitalització s’amaguen poderosos interessos econòmics i ideològics
Però aquesta situació conjuntural d’improvisació, on s’ha posat una vegada més de relleu la bretxa digital, no pot despistar-nos de l’ofensiva estratègica de les grans plataformes digitals per imposar el seu domini econòmic –el negoci és extraordinàriament suculent– i ideològic, tractant de colonitzar l’ensenyament mitjançant un pensament únic (entre les megacorporacions multinacionals cal citar Apple, Google, Disney, Netflix, Prisa/Santillana). Per això es val d’estudiades i cada vegada més sofisticades tècniques de persuasió i influència social per tal de modificar actituds i comportaments dels usuaris.
Quelcom semblant va passar al nostre país, encara que de forma menys perfeccionada i amb més control sobre els continguts, quan es va desenvolupar la indústria dels llibres de text a partir de la Llei General d’Educació de 1970. Es va convertir en l’artefacte que definia i condicionava –més enllà de les orientacions benintencionades d’algunes reformes– la cultura escolar: allò que tot alumnat havia d’aprendre i com ho havia d’aprendre. L’hegemonia del manual escolar proporcionava una estabilitat al sistema educatiu i una enorme seguretat al professorat en la seva zona de confort, encara que sempre hi ha hagut col·lectius docents que han trobat alternatives, amb una altra mena de materials curriculars, sense deixar d’utilitzar en alguns casos els llibres de text com un recurs més entre molts altres[i].
La doctrina del xoc de Naomi Klein sempre planeja en aquestes situacions de crisis i excepcionalitat, que són aprofitades per imposar a la ciutadania noves relacions i estructures de poder més invisibles i subterrànies. Per això recorre a diversos mecanismes de domini i control, i un dels més efectius avui dia són les noves tecnologies. L’altre és, sens dubte, el creixent control de dades i algorismes, bé sigui emparant-se en raons sanitàries amb una aplicació de geolocalització en el mòbil que controli totes les nostres passes o mitjançant altres intervencions socials i administratives, o entrant directament en els centres, on s’obté gran quantitat d’informació de l’alumnat, la qual es pot vendre en el futur a empreses o al millor postor. Es diu, i no sense raó, que Google i Facebook ja saben més de tu que la policia. A la pràctica, es fa difícil regular l’ús pervers de la informació sobre la nostra privacitat, en un moment en què es difumina el que és ètic i el que és immoral i es destrueixen els processos democràtics[ii].
Fins a quin punt l’imperi tecnològic condicionarà l’agenda governamental i la pràctica docent?
En el nostre entorn coneixem alguns antecedents d’aprenentatge virtual online com la UNED (Universidad Nacional de Educación a Distancia) o la UOC (Universitat Oberta de Calalunya), però les noves universitats –la majoria privades– s’apunten a aquesta modalitat, i moltes altres, públiques o privades, realcen aquests dies les excel·lències d’aquest nou aprenentatge en línia, assegurant fins i tot que millora el rendiment estudiantil[iii]. Per això proposen que es combini el sistema mixt o híbrid, combinant presencialitat amb virtualitat. Pot ser una situació transitòria per més endavant donar l’estocada final, amb la desaparició definitiva dels estudiants de les aules i la reconversió de la universitat en una mera seu virtual.
Hi ha més exemples preocupants de la digitalització universitària: l’ampliació de l’oferta d’estudis de Magisteri online, l’oferta exclusiva online de màsters, de titulacions obtingudes a través de cursos online massius, oberts i estandarditzats (MOOC), la programació de pràctiques en diversos estudis, o el pla per part de la Conselleria d’Educació de la Xunta de Galícia de delegar en el sector privat el futur en línia de les universitats privades, iniciativa que ha estat paralitzada, almenys de moment, davant les protestes de sectors del professorat. També refermen les resistències des d’algunes universitats, com la mobilització de la Universitat de Sevilla “en defensa de l’educació pública presencial en tots els nivells educatius” i altres col·lectius estudiantils. Davant aquest panorama inquietant sorgeixen tres interrogants bàsiques: ¿És cert que la modalitat virtual respon a les necessitats de la infància i de la joventut i respecta els seus drets, entre els quals el de l’educació?, ¿fins a on arribarà la dependència i/o submissió del Ministeri d’Universitats i de les Conselleries d’Educació a la intromissió dels imperis tecnològics en l’ensenyament en l’ocupació de la centralitat virtual: des de l’escola infantil a la universitat?, ¿I quina serà la capacitat real de la comunitat educativa per oposar-se a aquesta oferta estandarditzada i uniformitzadora, i per elaborar un altre tipus de continguts més diversos, interactius, amb una visió crítica, innovadora i més adaptats a cada entorn? [En aquest mateix Diari s’han publicat un munt d’articles amb propostes i recursos que apunten en aquesta direcció].
Els límits i misèries de la virtualitat com a model escolar
Els apòstols de la virtualitat veuen en l’ús intensiu de les noves tecnologies la panacea del futur de l’educació, emfatitzant els seus enormes avantatges. Aquestes són òbvies i indiscutibles i per descomptat que existeixen ofertes de continguts d’un valor extraordinari, als quals molts docents saben treure’ls-hi el millor profit, fins i tot en clau d’un ensenyament renovador i transformador. Ara bé, no deixen de ser recursos i estratègies: en cap cas pot considerar-se un model d’escola i menys d’educació, no sols perquè la institució escolar –tant la que acull a la infància com a la joventut– no és només instrucció sinó també educació, una distinció que des de temps llunyans sempre s’ha subratllat, sinó fins i tot perquè des de l’òptica del simple aprenentatge instructiu conté manques substantives.
Vegem tot això amb una mica de deteniment. En primer lloc, l’escola –sempre considerada en la seva accepció més àmplia, que inclou totes les edats– és un lloc de trobada relacional i grupal, on se socialitza l’experiència humana, on es forgen vincles socials i emocionals –tots dos són inseparables–, a través de la paraula i del cos, de la conversa i de tota mena de manifestacions gestuals i sensorials. És la força i la màgia del cara a cara, la mirada, la proximitat, l’afecte i l’empatia que mai la més sofisticada tecnologia podrà substituir. Carlos Skliar assenyala molt gràficament algunes de les absències de l’illa digital: ¿Què en queda, de l’educador que pren la paraula i la democratitza a través dels sinuosos camins de les mirades i les paraules dels estudiants?, ¿què en queda, dels fòrums conjunts de portar art i artesania, de tocar la terra, de jugar, sota la forma titànica de la pantalla sempre encesa?
És un lloc de trobada on es creuen, conviuen i aprenen alumnes molt diversos i on es pot prestar un suport més directe i eficaç als qui tenen més dificultats i, per tant, on la inclusió i l’equitat s’afronten amb més recursos i de forma més directa i pròxima. És també un espai on s’aprèn col·lectivament a experimentar, manipular objectes, pensar, raonar, debatre, dubtar i intercanviar. Un entorn on es practica l’art socràtic i espontani de la conversa, amb preguntes i respostes que amb freqüència s’entretallen.
D’altra banda, hi ha rituals insubstituïbles, com les entrades i sortides amb abraçades, somriures i alguns petons. Amb activitats de grup amb un moviment constant per l’aula, transitant per racons o espais d’aprenentatge. Amb debats que es prolonguen en el bar. O fins i tot amb classes magistrals –tampoc són el mateix– que acaben amb preguntes i aclariments entre aules, passadissos i patis.
Paradoxes de present i futur
Durant aquest període de confinament s’ha posat de relleu que un percentatge d’alumnat no podia connectar-se a la xarxa. Sent això important, més ho és la competència cognitiva i també digital de què disposa i encara més l’ajuda que li poden prestar les seves mares i pares. És evident que aquesta bretxa digital és un altre factor que agreuja la dificultat. Però què passarà d’aquí a uns anys quan tothom disposi dels estris digitals necessaris? Potser la bretxa digital haurà desaparegut però dubto que es vagi diluint la diferència social i cultural. Si fos així, es farien realitat algunes utopies llargament anunciades. Però molt em temo que, lamentablement, els temps són més propicis a les distopies.
Un exemple emblemàtic del que pugui succeir en el futur al nostre país –on els fenòmens arriben sempre amb retard– el tenim als Estats Units. A diversos articles i reportatges es mostra com les seves elits, començant pels tecnòlegs de Silicon Valley –la joia de la corona de l’imperi tecnològic– comencen a fugir del món digital –una cosa és el negoci i una altra és la vida– i envien als seus fills a centres com els de la pedagogia Waldorf, on la tecnologia és inexistent durant l’educació infantil i tampoc està massa present al llarg de l’escolaritat. Busquen la interacció humana, els llibres analògics i tot el que té a veure amb la presencialitat. Per aquestes elits privilegiades el seu futur és, en certa manera, un retorn al passat, mentre pensen que la digitalització actual va dirigida a la massa social més baixa, als nous esclaus digitals. És el món futurista del 2038 ficcionat a la sèrie Black Mirror. Evoca així mateix el Món feliç d’Aldous Huxley[iv], on la casta minoritària d’alfes que ostenta el poder programa per incubació una massa d’éssers humans uniformes, els èpsilon, el comportament uniforme i privat de llibertat de la qual garanteix la necessària seguretat i estabilitat social. És present també el Gran Germà orwel·lià de 1984[v] que ho controla tot, ja no amb les pantalles i micròfons de les velles i dures dictadures, sinó a través d’artefactes i sistemes de control més indirectes i sofisticats. I potser algun cineasta pensa en una rèplica actualitzada de Tiempos modernos.
Com ha ocorregut sovint en la història de la humanitat, els relats utòpics pugnen amb els distòpics, i els moviments socials i de resistència tracten de frenar o esmorteir les envestides dels grans poders econòmics i ideològics. D’aquí la importància de l’empoderament digital per part del professorat: per fer un ús alliberador i no submís de les noves tecnologies; i perquè aquestes reporten excel·lents eines d’aprenentatge, encara que sense arribar a colonitzar l’ensenyament per convertir-se en un nou model escolar. En l’antiescola i l’antieducació.
[i] Sobre aquesta qüestió recomanem dues lectures imprescindibles: El libro de texto y la política cultural, de M. Apple, Morata, Madrid, 1990; i Políticas del libro de texto escolar, de J. Martínez Bonafé, Morata, Madrid, 2002
[ii] Ho expliquen molt bé M. Peirano a El enemigo conoce el sistema, Debate, Madrid, 2019; i I. Noah Harari a 21 lecciones para el siglo XXI, Debate, Barcelona, 2018.
[iii] Vegeu el llibre de E. Díez: La educación en venta, Octaedro, Barcelona, 2020
[iv] El País, Madrid, 2003
[v] G. Orwell: 1984, Debolsillo, Barcelona, 2018
