Els dies 25, 26 i 27 de setembre va tenir lloc el Primer Congrés Mundial en Defensa de l’Educació Pública i contra el Neoliberalisme, en el qual van participar de manera virtual 500 ponents, professors, acadèmics i investigadors en educació, amb més de 18.000 oïdores, d’una vintena de països, bàsicament d’Amèrica Llatina, però també del Canadà, els EUA o Sudàfrica. Catalunya i l’Estat espanyol també vam ser presents amb les veus de Rosa Berrio, Mari Luz González, Marc Casanovas, Xavier Deu, Jurjo Torres Santomé, Enrique Díez, Vicent Mauri i Rosa Cañadell.
En el Congrés es va constatar que l’educació, gradualment, ha deixat de ser un dret, convertint-se cada vegada més en un article dins del sistema mercantilista, on s’ha desvalorat el paper del docent i que el deteriorament del sistema educatiu, les retallades pressupostàries i la disminució dels drets del professorat i de l’alumnat és un patró que es repeteix en els diferents països del món.
Es va denunciar que les pràctiques pedagògiques se centren cada cop més en qüestions tecnològiques i de competències al servei de les necessitats laborals de les empreses, deixant de costat els continguts culturals i humanístics, necessaris per l’emancipació individual i col·lectiva, i oblidant els conceptes de llibertat i solidaritat, necessaris per una societat justa i democràtica.
El model econòmic neoliberal, imposat també en l’educació, ha degradat les pràctiques pedagògiques i reduït el paper transcendent dels mestres a mers tècnics del coneixement, enmig d’un sistema econòmic que no fomenta la igualtat, la justícia social, el respecte al planeta, ni la riquesa cultural dels pobles. I que en aquest model econòmic l’educació es torna un camp de disputa, on mestres i governs nacionals han de plantejar-se quina classe d’ensenyament es desitja. Fins ara, el neoliberalisme, amb manuals estandarditzats, ha impulsat una escola que ha fracassat des del punt de vista humà, però eficient per reproduir el sistema.
Es va condemnar de manera ferma i contundent el nou model de privatització educativa que s’intenta imposar en el marc de la pandèmia de la Covid19. Aquesta pandèmia va generar una situació inèdita de paràlisi global programada, que va despullar les profundes desigualtats del sistema, però que també es va convertir en una oportunitat per al gran capital en el seu propòsit d’avançar en una redefinició dels seus processos i dinàmiques, amb elements de major exclusió i dominació. L’onada de privatitzacions dels serveis bàsics i d’interès social ocorreguda en les últimes dècades ha fet que els sectors socials més empobrits i la classe treballadora hagin estat els més afectats per la crisi del coronavirus.
L’experiment de la virtualitat a casa està sent usat per col·locar una disputa que no existia al febrer de 2020, entre educació presencial a l’escola versus educació virtual a casa. El capitalisme sap que no pot suprimir de manera impune i ràpida les escoles, però està creant l’imaginari social sobre l’obsolescència de l’escolar. Amb això procura donar entrada a les corporacions tecnològiques i de continguts educatius digitals al mercat educatiu, la qual cosa va acompanyat d’una desinversió sostinguda en l’actualització i formació docent per contextos digitals com l’actual. La proposta d’educació virtual, híbrida i multimodal ha trobat milions de nens, nenes i joves sense possibilitats reals de continuar els seus estudis. És del tot necessari tornar a les classes presencials, perquè les classes virtuals han vulnerat els drets dels estudiants i els docents i han significat una baixa qualitat acadèmica.
Un dels objectius del Congrés va ser pensar i construir respostes, no sols per a la conjuntura actual, sinó que des del present de resistències es pugui traçar un horitzó estratègic, que passa ineludiblement per la construcció d’alternatives pedagògiques que sustentin una nova escola, una nova universitat. Assumir de la manera més consistent i responsable aquest desafiament suposa anar més enllà de les fronteres nacionals, perquè el que està en joc és precisament la superació de la crisi d’un model globalitzat d’educació neoliberal.
Per això és urgent obrir un diàleg educatiu obert i permanent amb les organitzacions dels/les estudiants i les seves famílies que defensen el dret a l’educació en els nous contextos de setge de les corporacions tecnològiques, envers ells i elles construir rutes de treball compartides i establir un pla d’unitat en les lluites que s’expressi en la solidaritat activa amb totes les formes de defensa de l’educació pública i contra el neoliberalisme educatiu, i que es lliurin en els àmbits locals, nacionals, continentals i mundial.
La resistència i la lluita, del professorat, de l’alumnat, de les famílies i de les forces de l’esquerra progressista són el camí a seguir. Necessitem una joventut sàvia, solidària, culta, amb preparació laboral i sentit de la justícia.
Per a tot això es treballarà en una ruta unitària que permeti l’establiment de la segona setmana de juny de 2021 com la setmana mundial de mobilitzacions en defensa de l’educació pública, la ciència i la cultura, en la qual es coordinin organitzacions dels treballadors de l’educació, associacions de famílies i estudiantils.
Finalment es va recordar que els i les joves d’avui són els qui podran millorar la societat del demà, i els i les docents tenim l’obligació de preparar-los perquè això sigui possible. Ens estem jugant el futur de la nostra societat.
