Opinió

Recordant Josep Pallach

Aquest anòmal any 2020 la pandèmia arracona i anul·la moltes commemoracions. Una d’aquestes és la promoguda per la Fundació Josep Pallach per recordar el centenari del naixement a Figueres, el 1920, d’aquest polític i pedagog de primera fila, lamentablement massa desconegut al nostre país. Un home amb una biografia partida en tres parts. La primera fins al seu exili el 1939; la segona entre presons, fugides, activitats polítiques, formació i pràctica pedagògiques i psicològiques a França, on treballà en els liceus de Blois i Orleans i, a partir del 1950, al Lycé Pilote de Montgeron. La tercera, des de la seva tornada a Catalunya al final de la dictadura fins a la seva imprevista mort,  el gener del 1977.

Vull destacar d’aquest pedagog i polític els aspectes rellevants en el camp educatiu. Em considero un privilegiat per haver estat alumne seu al Col·legi Universitari de Girona quan ell, juntament amb la professora Marta Ros, impartien l’assignatura Introducció a les Ciències de l’Educació el curs 1973-1974 i, més privilegiat encara, per haver treballat amb ell a la Delegació de l’ICE a Girona fins a la seva mort.

Recordo el primer dia de curs, a finals del franquisme. Érem un grup d’una setantena d’alumnes i esperàvem amb frisança l’arribada del professor. Poca estona després de presentar-se va i ens pregunta: “Algú de vostès sabria explicar-me què entén per educació?” Primer dia i ja tenim el debat iniciat. Aquesta serà una de les constants de les seves classes: debats sobre pedagogia que ens ajudaven a pensar.

Al llarg del curs vàrem descobrir un excel·lent professor (format a França en els camps de la psicologia i la pedagogia) que ens preguntava i que provocava les nostres intervencions raonades. Era un home de gran cultura, compromès socialment i políticament. Les seves classes eren dinàmiques i amb ell vàrem descobrir Rousseau, Dewey, Freinet, Claparede, Piaget, Langevin-Walon… No només això sinó que, en aquells temps amb estudis encara provisionals, ens va engrescar a mobilitzar-nos per aconseguir els estudis de Pedagogia.

La seva doctrina pedagògica s’inspirava en cinc grans corrents: el marxisme, l’anarquisme, el positivisme, l’escola activa i el personalisme. Marx, Proudhom, Mounier, fins i tot Milani són el rerefons del seu discurs pedagògic. En uns temps carregats d’esperança i d’ànsies de democràcia i llibertat, el seu discurs pedagògic anava lligat estretament amb el seu testimoni personal de compromís polític.

Des de la direcció de la Delegació de l’ICE va iniciar els Cursos de llengua i cultura catalanes per als mestres, cursos que omplien un buit en la seva formació durant els anys de la dictadura. Pallach tenia la voluntat decidida de millorar la formació dels mestres i no hi estalviava esforços. Aquests cursos es varen difondre per totes les capitals comarcals de la demarcació i en altres ciutats importants. Una segona aportació, també des de l’ICE, va ser l’ajuda al naixement i consolidació de l’Escola d’Estiu a Girona. La primera el 1971, per iniciativa de quatre noies mestres de l’escola pública. Iniciativa que s’anirà ampliant fins que, ja en democràcia, diversos estius se celebraran activitats formatives voluntàries pel magisteri a totes les comarques de la demarcació.

De totes maneres l’aportació més important de Pallach és la tesi doctoral sobre els mestres públics gironins a la primera dècada del passat segle XX. Fa una aportació desconeguda fins aquell moment i mostra el paper actiu que a partir del 1903 tindran els mestres i les mestresses a través de les Converses pedagògiques per continuar formant-se. Una iniciativa autogestionada inèdita. A partir de la seva tesi quan es parli de renovació pedagògica a Catalunya ja no es parlarà únicament de les aportacions barcelonines. La Marta Ros i jo mateix li vàrem demanar de traduir i publicar la tesi que omplia un buit important en la historiografia educativa del país. La volia retocar però ja no va ser-hi a temps. Es va publicar el 1978 amb el títol Els mestres públics i la reforma de l’ensenyament a Catalunya.

També va publicar sobre educació. Volia una escola catalana en democràcia, pública, per a tothom, de qualitat, compensadora de les desigualtats, amb mestres ben preparats, etc. Ho explicava a classe, en conferències i també en llibres i articles. Un primer text, encara des de l’exili, va ser El gran problema del nostre temps: reforma i Democratització de l’Ensenyament. Un opuscle de 27 pàgines escrit per encàrrec del Moviment Socialista de Catalunya i que portava per títol El gran problema. Escola i ensenyament per a tots, editat a Perpinyà el 1964.

Ja a Catalunya va publicar el 1971 Instituts pilot i reforma de l’ensenyament mitjà. L’experiència francesa, on explicava la seva experiència professoral a França. I va afegir un apèndix ben interessant: La nova llei espanyola d’educació i l’aplicació i la reforma pedagògica. Un parell d’anys després publicarà La explosión educativa en una col·lecció de llibres de divulgació i on cada volum contenia dues parts: una primera escrita per un expert en el tema i després una entrevista a una personalitat estrangera que, en el seu cas, va ser a Edgar Faure, aleshores ministre d’educació a França. Aquestes són a grans trets les principals aportacions de Pallach en l’àmbit de l’educació a més de les que va fer en el camp social i polític a favor de l’escola pública. Una escola de qualitat i renovadora; gratuïta i obligatòria; amb una formació intensa, teòrica i pràctica per als futurs mestres i mestresses.

Lamentablement, la presència de l’obra de Pallach en els plans de formació del magisteri és pràcticament nul·la. La seva biografia, les seves aportacions en el camp de la història del magisteri i de la pedagogia no es coneixen o es coneixen molt poc. També falta una antologia dels seus textos. I posats a demanar encara falta una bona investigació que deixi establerta de manera definitiva l’aportació de Pallach a la nostra història pedagògica. Tant de bo aquest “Any Pallach” afavoreixi el coneixement d’aquest pedagog que va deixar una profunda empremta a tots els que el vàrem tractar.

Aquest article inicia una col·laboració mensual del Nucli Paulo Freire de la Universitat de Girona amb El Diari de l’Educació