Opinió

Quo Vadis Educatio?

De ben segur que tots nosaltres entenem, amb certes diferències salvables, que l’educació és un bé comú per a tots, que ens uneix, que ens iguala, i que serveix per elaborar les bases, d’un model col·lectiu de societat. Una societat, un món, que la majoria creiem que ha de ser just, igualitari i inclusiu.

Avui, el nostre món és un món globalitzat. Un concepte, el de globalització, que vam començar a sentir fa una vintena d’anys i que avui dia està completament normalitzat. Aquesta globalització ens ha portat la immediatesa del moment, la proximitat de distàncies impossibles temps ençà i la certesa dels resultats. Però també ens ha dut la globalització del neoliberalisme a totes les estances de la nostra vida. Les idees neoliberals, aquelles que advoquen per una liberalització total del capital i una dràstica reducció de la despesa pública, han guanyat la partida. S’ha imposat una visió empresarial del món que, evidentment, també ha contaminat l’educació. L’equació és ben senzilla: si el món és liberal, NEO-liberal, l’educació, com a reflex i paradigma del món, també ho comença a ser.

La resposta a la pregunta implícita del títol de l’article és ben senzilla: l’educació camina cap a un model on l’ensenyament i tot allò que l’envolta estigue sota el mandat d’una concepció empresarial. L’escola pública, l’educació pública, està essent desguarnida, desmantellada, davant dels nostres propis ulls en pro d’una gestió corporativista que veu el sistema educatiu com un producte útil per a reafirmar les idees neocapitalistes que atomitzen tot el nostre sistema social. El conjunt de docents, mestres, professors i personal laboral estan, cada cop més, en mans de direccions partidistes que exigeixen lleialtat absoluta al culte liberal que assola les nostres escoles i instituts sota la causa gairebé divina de l’excel·lència i el lideratge. Els claustres de mestres i professors han estat silenciats. Moltes d’aquestes reunions han passat a ser misses dites, on la veu del cap suprem fa i desfà sense quasi oposició. Hem passat de dialogar, opinar i discutir a dintre de la sala de professors en reunions vinculants a llegir whatsapps a deshores que acaben amb frases sectàries i completament desajustades de la realitat. Som un equip, sí, i seguirem endavant tots junts amb il·lusió, però sempre que callem i no portem massa la contrària.

I aquest paradigma neoliberal té ressonància en l’alumnat i el seu aprenentatge? Evidentment. Tal com s’ha dit unes línies més amunt, les idees corporativistes que avui dia gestionen gairebé tots els estaments de les nostres vides advoquen per una reducció dràstica de la despesa pública. En aquest sentit, l’educació no se n’escapa. Del 6% del PIB que marca la Llei Catalana d’Educació que s’ha d’invertir, avui dia ben just arribem a la meitat. I això, naturalment, desemboca en una menor contractació de professionals, menys recursos materials per l’alumnat i una baixada alarmant en la qualitat educativa que reben els nostres joves i infants. Quan fan falta recursos, quan no hi ha diners per fer-ho possible, de ben poc serveixen les idees i creativitat dels docents. En aquest sentit, encara clamem per revertir unes retallades històriques (i no només en concepte de nòmines i retribucions, sinó en recursos i personal) que van deixar el sistema educatiu tocat i enfonsat ara ja fa deu anys.

Amb això, els problemes que tenim el conjunt de mestres i professors durant el nostre dia a dia són públics i notoris: el primer, i potser més greu, és la ben sabuda massificació d’alumnes a les classes, la qual cosa empitjora considerablement les possibilitats que aquests puguin ser atesos de forma individual en el seu aprenentatge. Oblidem-nos-en de la tan demandada inclusió. El conjunt d’alumnes amb Necessitats Educatives Especials no poden ser atesos de la forma que haurien de ser-ho. Falten recursos materials i humans, molts, per arribar als mínims exigits que els professionals creiem que es necessiten. Les hores de vetlladors/es, fisioterapeutes, psicopedagogs/es, etc, s’han vist considerablement reduïdes durat els últims anys, malmetent, en molt alta mesura, l’atenció individualitzada que els alumnes usuaris d’aquest personal necessiten. Tots els dictàmens, adaptacions, seguiments i valoracions que es fan als nostres alumnes necessiten d’unes eines, tecnològiques, materials i curriculars, que de ben segur podríem aprofitar si es destinessin els diners que la LEC diu que s’han d’invertir en el seu articulat.

Si parlem de l’estructura curricular, el neoliberalisme ha trobat el seu paradís en les escoles. Aprenentatges superflus, allunyats dels coneixements d’antuvi. Es prioritzen continguts empresarials, tècnics, que afavoreixen una formació procedimental de l’alumnat, allunyant-lo, cada vegada més, de l’educació integral que es necessita per entendre el món. Els coneixements bàsics, la cultura general, s’ha difós entre una espessa boira competencial on el model educatiu actual propicia que els alumnes adquireixin tot un seguit de competències que els faci aptes per una futura immersió en el món laboral. L’enteniment i comprensió de les lleis universals que regeixen el nostre món han deixat pas a l’enteniment i comprensió de les lleis universals que regeixen les nostres futures feines i les indústries on farem cap.

El sistema educatiu s’està transformant, a poc a poc, però sense pausa ni descans, en un sistema empresarial. Les escoles i instituts competeixen entre ells per veure qui és millor i qui arriba primer, tot venent un producte, una marca, que potser hauria de ser la del mateix sistema, i no el d’un centre en particular. Ens trobem en un laissez faire educatiu fomentat per un Departament d’Educació, i per extensió de tot un Govern, que es renta les mans i deixa la presa de decisions, fins i tot en moments tant crítics com els que patim avui dia en plena pandèmia, en els mateixos centres educatius. Això sí, sempre que aquestes decisions, òbviament, vagin en consonància amb la pròpia ideologia neoliberal que es promou des de les altes esferes. Si algú gosa deixar el camí marcat serà convenientment amonestat.

L’excel·lència promoguda des de fa temps i tan ben venuda a través dels diferents canals de comunicació no és sinó una carrera desigual on els centres amb més possibilitats, situats a les zones benestants i amb una composició social acomodada obtindran l’èxit esperat. Per contra, aquells situats a l’extraradi d’aquest món liberal dominant quedaran marcats per sempre més, arribant sempre a la cua d’aquesta carrera social que s’ha imposat els últims anys. La lluita de classes, com era d’esperar en aquest sistema pervers en el qual estem immersos, s’ha traslladat també als centres educatius. I com si d’un mirall sociopolític es tractés, també a l’escola van guanyant els rics.

Els problemes que pateix l’educació avui dia són molts i molt diversos, però tots tenen un lligam en comú: amb l’entrada de les idees neoliberals, el sistema públic, l’educació pública, s’ha pervertit fins a límits insospitats fa només uns pocs anys. Aquesta causa té un efecte devastador: menys diners, menys recursos. Menys recursos, menys possibilitats d’ensenyar i aprendre dignament.

Si de veritat volem una educació que formi persones iguals, justes i inclusives, que siguin corresponsables amb els seus i amb tot allò que les envolta, potser haurem de canviar primer el nostre món, tot transformant aquest corrent neoliberal que avui controla el sistema, i també el currículum educatiu, en un corrent més obert i democràtic, que ofereixi al poble prendre les regnes del seu propi destí sota la bandera de la justícia i la igualtat, i aconsegueixi allunyar-nos, per sempre més, de la competència i la competitivitat.