Com a docents perseguim l’objectiu d’aconseguir crear una relació amb l’alumnat que contribueixi al seu procés d’autoreconeixement i d’autoregulació. Els autors defensen que en la nostra presència l’alumnat cal que se senti segur, acceptat i considerat. Si aconseguim establir aquesta relació discent-docent generarem més possibilitats per a què l’alumne assumeixi la responsabilitat del seu comportament i del seu procés d’aprenentatge, és a dir que actuï autònomament. Proposen deixar d’actuar com aquell que qüestiona i emet judicis i valoracions. Mantenir una actitud directiva ens porta a actuar com un element fiscalitzador, aquell que valida/autoritza, no només les tasques o produccions si no també la manera de fer i estar. Si som nosaltres els que validem, autoritzem, organitzem, el que fem és negar l’autonomia, negar el permís de ser i d’equivocar-se. Amb aquesta manera d’actuar no afavorim els processos d’autoreconeixment ni d’autoregulació.
Som conscients que la comunicació va més enllà de la comunicació verbal i que assolir l’objectiu d’afavorir l’autoreconeixement i l’autoregulació depèn de varis factors. Tanmateix, tal com diu Rebecca Wild, “en el tracte amb els nens, amb el que més fàcil ens resulta atemptar contra el respecte és amb el nostre idioma. Al mateix temps, és l’idioma el que eleva la vivència a una dimensió específicament humana”. Nosaltres, en les pautes de comunicació verbal i relació que proposen Axline i Rosenberg, trobem un element tangible que ens permet marcar-nos accions concretes, petits canvis aplicables. Aquestes accions ens ajuden a avançar en el camí de convertir-nos en un element que afavoreixi aquest procés cap a l’autoreconeixment i autoregulació.
Breu introducció dels autors
Virgina Axline (1911-1988). Com a psicòloga va defensar una teràpia no directiva. Aquesta idea es basava en la línia de la teràpia centrada en la persona, iniciada per Carl Rogers. Axline va plasmar aquestes idees en el que ella va anomenar “la teràpia del joc”.
Ho presenta en dos llibres on exposa la seva praxis i els principis de la seva teoria Dibs en busca de si mateix i La terapia del joc.
Marshall Rosenberg (1934-2015). Va ser psicòleg, mediador i professor, autor de la “teoria de la comunicació no violenta” NVC (per les sigles en anglès). En el llibre Comunicació no violenta. Un llenguatge de vida explica amb detall la finalitat, els components i les implicacions d’aquesta proposta comunicativa. Resumint molt, podríem dir que té una doble finalitat: per una banda establir pautes comunicatives que permetin l’expressió de les necessitats i els desitjos propis de manera respectuosa amb els altres i per l’altra ser sincers amb un mateix fent-nos evident què volem i com ho expressem.
Axline i Rosenberg comparteixen la no directivitat com a premissa bàsica d’interacció. Tots dos dediquen reflexions concretes a l’educació. Axline ho concreta en el llibre La teràpia del joc on dedica un apartat als docents i Rosenberg va estar involucrat en escoles als EEUU on aplicaven els principis de la NVC.
No directivitat i comunicació
Sortir de la directivitat és un desafiament al que molts mestres ens estem afrontant. La tradició metodològica imperant ha estat la directivitat. Assumir que deixem de dirigir vol dir assumir que deixem de ser els protagonistes, els responsables del què està passant, de l’acció i de les seves conseqüències. Nosaltres ens vam adonar que, com molts mestres, vam implementar pràctiques pedagògiques que volen passar el protagonisme a l’alumne, és a dir, sortir de la directivitat. Tanmateix la nostra actitud seguia sent la de controlar què havia de fer cada alumne, de quina manera, en quin moment i durant quant de temps. Més encara, la nostra comunicació oral i escrita, el nostre llenguatge, era jutjar constantment què s’havia fet bé i què no, indicant què s’havia de canviar i com s’havia de fer.
Rogers, Axline i Rosenberg defensen que les relacions personals siguin no directives per tal d’afavorir autèntics processos d’autoreconeixement. També apunten idees de quines accions a nivell comunicatiu podem fer els mestres per anar avançant en la gestió no directiva de les relacions personals.
Idees Clau
1- Evitar els judicis de valor, les interpretacions personals i les preguntes indagatives.
Defensen que una interacció comunicativa en la que l’educador emet judicis de valor, interpretacions personals o intenta dirigir la conversa a partir de preguntes indagatives va en contra del procés d’autoreconeixement. La seva opinió és que els mestres mitjançat interpretacions personals i preguntes indagatives volem conduir els alumnes a conclusions o obtenir una informació que no ens estan donant. En aquest cas, l’educador agafa el protagonisme, pren un rol directiu i força un procés en el qual l’alumne no vol o no pot col·laborar i en el que no se li respecta la seva decisió o procés. Dinàmiques de comunicació com aquesta, generen un sentiment de no acceptació, fan minvar el sentiment de validesa i de confiança en un mateix i en l’altra persona. Així doncs, implementar pautes de comunicació basades en la no directivitat és un entrenament tant pels docents com pels discents.
2- Creure en la capacitat i el desig de les persones per esdevenir la millor versió de si mateixos.
Assumir que els canvis personals (ja siguin modificacions de la conducta o processos d’aprenentatge de continguts i habilitats) requereixen temps i parteixen d’un mateix. Si busquem que un procés de canvi o d’aprenentatge sigui durador cal assumir que és una acció personal que ningú pot fer per un altre. En tot infant i jove resideix la capacitat i el desig de desenvolupar al màxim les seves capacitats i ser socialment acceptat. Cal donar temps i confiança.
3- “Posar-los davant del mirall”. Axline explica la idea que la mestra faci de mirall, a través del llenguatge, per reflectir el que diu o fa l’alumnat. La finalitat és posar de manifest i donar validesa i rellevància a la seva persona evidenciant el que fa i diu per afavorir l’autoreconeixement i l’autoregulació.
Cinc estratègies de comunicació verbal
A nosaltres ens ajuda entendre el canvi de les pautes de comunicació com un procés en el que cal anar entrenant. Hi ha cinc estratègies que proposen Axline i Rosenberg que poden servir per iniciar-nos en aquest procés:
- Descriure: Per evitar emetre valoracions o interpretacions s’aconsella descriure el que s’ha observat, bé sigui un fet, una tasca o una vivència. Fer una descripció el més literal i neutra possible sense adjectius ni qualificacions ni interpretacions personals.
- Retorn: Axline proposa “REBOTAR” és a dir, retornar literament la demanda, consulta o comentari que hem rebut. També podem canviar-la per sinònims. Es persegueix que la persona que se’ns adreça es senti escoltada i sigui ella la que ampliï o aprofundeixi si ho considera oportú. Aquesta estratègia ens ajuda a evitar les valoracions, interpretacions i les situacions que dirigeixen la conversa a través de preguntes indagatives.
- No elogiar: A través del elogis o dels reforços positius generem dependència. El reconeixement de la validesa o no de les produccions i les accions no pot dependre de la validació externa que es rebi. El poder moral i emocional dels mestres validant a través dels elogis esdevé una rutina que genera dependència. No hi ha procés d’autoregulació ni d’autoreconeixment si necessito d’una validació que ve de fora.
- Evitar comparacions: No fer comparacions amb els altres. Les comparacions es converteixen en eines de coacció.
- Concretar: Davant de les demandes o explicacions, fent servir el retorn i la descripció, per ajudar a concretar el màxim possible quina és la demanda, la problemàtica, la necessitat o la finalitat comunicativa.
En aquesta breu introducció hem intentat presentar les idees principals i unes poques estratègies concretes que puguin ajudar a presentar la teoria i la pràctica que proposen Axline i Rosenberg. Creiem que els seus punts de vista donen instruments i fonaments que ajuden a avançar cap a un estil de comunicació que acompanyi el canvi metodològic que molts mestres busquem.
