“Discriminació de baixa intensitat” és un concepte que podria definir allò que moltes i molts docents LGTBIQ+ viuen o han viscut a molts centres educatius del país. No hi ha violència física explícita, segurament tampoc verbal, en les seves experiències, però sí que hi ha actituds, situacions o paraules que en més o menys mesura reflecteixen la manca de tolerància als seus centres.
Fa uns dies, la FELGTB i CCOO van presentar una enquesta en què es parlava de LGTBIfòbia als centres educatius. Entre les moltes dades destacables, es posava negre sobre blanc a la qüestió de com el professorat viu aquestes situacions no només quan és l’alumnat qui les protagonitza, sinó quan els arriben des dels seus companys i companyes.
Pals a les rodes
Ana Ojea és docent en un institut gallec. Des de fa anys és lesbiana visible i coordinadora de la Xarxa Educativa de Suport de Galícia LGBTIQ+ (REDE), una xarxa de docents del col·lectiu i aliats que, sobretot, cerca donar-se suport mutu.
Per a ella, la visibilitat “marca una diferència important, així com l’expressió de gènere” a l’hora de rebre segons quin tracte. “Quan ets visible, quan ho verbalitses, les coses es tornen més complicades”, assegura.
Ojea parla sobre el fet que hi ha una LGTBIfòbia liberal, és a dir, de persones que diuen que no tenen problemes amb el col·lectiu sempre que la seva visibilitat quedi reduïda. “Quan treballem visibilitat i activitats de cara als altres, fonamentalment, més que no pas qüestions de sensibilització o formació, que poden quedar a l’aula, més invisibles, apareixen els problemes”.
Al centre tenen una assemblea amb el seu alumnat LGTBIQ+ per donar suport a noies i nois de l’institut. Des d’aquest espai fan accions de visibilització i reivindicació. En aquest context, explica Ana, van fer una campanya amb banderes i murals amb què van decorar l’entrada del centre, així com algunes altres zones per al 17 de maig, dia de la lluita contra la LGTBIfòbia.
Uns dies després, part d’aquesta decoració va ser retirada perquè se celebrava la graduació de les noies de 2n de batxillerat i les famílies estarien al centre. La direcció va pensar que seria millor retirar-los i col·locar-los en un altre lloc on, explica la docent, van ser vandalitzats.
A aquesta decisió de la direcció d’evitar “problemes” amb les famílies se suma que fa unes quantes setmanes ella va portar al claustre la votació per incloure el centre a la xarxa d’Escoles Segures de la FELGTB.
Excuses contra la diversitat
Un company, després d’expressar la seva disconformitat per aquesta iniciativa, entre altres coses, explica Ojea, perquè “la qüestió està sobredimensionada al centre”, va demanar que la votació fos secreta i no a mà alçada com acostuma a ser habitual. El 52% del claustre va votar a favor de la iniciativa, el 32% en contra i el 16%, en blanc. “Quan vaig veure el resultat, per mi era la prova inequívoca que el nostre no era un centre segur”, expliquen.
Per l’experiència que té amb les 160 persones que formen la Xarxa, ella diu que “sempre has d’estar alerta per veure per on vindrà. És una sensació generalitzada”. Assegura que el professorat no es nega directament a les iniciatives que es posen en marxa “però busquen excuses o subterfugis” per fer-ho.
Una direcció em va demanar que deixés de treballar aquestes coses perquè no els agradaven, però el que faig està emparat per la llei
David Armenteros, professor de matemàtiques i coordinador d’Educació de la FELGTB explica una cosa semblant. Quan va sortir de l’armari al seu centre i que va decidir organitzar activitats per visibilitzar el col·lectiu i les seves lluites, “trobes departaments que et posen pegues, que et diuen que no els demanis les hores o que els alumnes no hi poden anar”.
Assegura que no ha tingut problemes més grans, excepte amb una direcció que en una ocasió li va dir “que deixés de treballar aquestes coses perquè no els agradaven. Però el que faig està recollit a la Llei. Sempre m’aferro a la Llei”. Fins i tot una direcció que “es va inventar que hi havia denúncies de pares. Vaig demanar reunions amb les famílies i no es van fer”.
Lara Boubeta és mestra a Galícia. És part de la REDE, espai del qual parla com un lloc segur on compartir experiències, coneixements, suport i, fins i tot, assessorament a nivell legislatiu. Ella fa sis anys que exerceix com a mestra. El primer d’ells dins de l’armari (“Era molt jove i em feia enrere”), la resta, no. Ha passat per dos col·legis i la seva vivència és molt diferent. Els quatre primers van anar molt bé, amb molt de suport del claustre. Els dos darrers les coses s’han anat torçant.
De fet, com a part de l‟equip de coordinació de la biblioteca escolar va crear una secció dedicada a la igualtat entre homes i dones i a la diversitat LGTBIQ+. Això li va costar l’escrutini per part d’una companya sobre els llibres elegits a dues mans amb alguna llibreria de la població on treballa.
I aquest escrutini va acabar convertit en una amenaça de possible denúncia a la inspecció per contingut inadequat. Boubeta explica que un dels llibres desenvolupa la relació sentimental entre dues dones i, segons explica, en una de les vinyetes apareix una relació sexual entre totes dues. Aquesta mestra no té clar, perquè la denúncia no es va arribar a presentar, si el problema era aquesta representació o si ho era el fet que fossin dues dones.
Armenteros, com qualsevol company, ha patit aquesta “discriminació de baixa intensitat”. Potser, la primera ocasió és el fet de romandre a l’armari. La sensació de por, l’expectativa de què pugui passar quan es fa visible, és el primer símptoma d’aquesta LGTBIfòbia als claustres. Parla de converses sobre la vida personal de les i els companys en què no participava. “Et senties incòmode per no poder compartir res. Em sentia incòmode en pensar que se sabria, què pensarien de mi”, explica. “Aquest tipus de violència cap a tu mateix acaba incomodant-te. No pots ser tu mateix”.
Jorge Moreno, professor de Filosofia a Múrcia, comenta: “He tingut companys que m’han preguntat per què surto de l’armari. Si tu m’expliques la teva vida, explica, jo també”, i li han arribat a replicar amb un “no cal dir-ho”.
He tingut companys que m’han preguntat per què surto de l’armari; em diuen que no cal dir-ho
Explica que, a més, hi ha claustres on es critica o assenyala el professorat de Filosofia o Valors als quals s’acusa d’estar adoctrinant l’alumnat. “Tinc companys que adoctrinen del costat contrari, que a Biologia no parlen de sexualitat”.
Lara Boubela explica el mateix. Quan ella ha plantejat activitats, ha escoltat crítiques d’altres companyes per un presumpte adoctrinament relacionat amb les persones trans. Aquesta qüestió s’ha convertit en els darrers anys en epicentre de la discussió dins del feminisme. Ella explica que, quan li diuen que adoctrina, cal veure l’altra part, la dels qui adoctrinen en dir que, per exemple, per ser dona cal tenir vulva, de manera que les dones trans no són dones.
Treballar sense atendre el que marca la legislació educativa pot ser una altra forma de LGTBIfòbia. Moreno comenta que ha estat formador a Madrid i Castella-la Manxa, per empoderar docents per tractar amb les famílies qüestions relacionades amb la transsexualitat, amb el queer, el transgènere, l’homofòbia… Segons diu la formació sobre diversitat afectivosexual és un dèficit generalitzat que, malgrat estar a la llei i als decrets curriculars, “no es compleix en cap departament d’institut; no trobaràs que això es tracti com a contingut transversal, en cap programació que demanis”.
També parla de l’alumnat a les universitats. “No es llegeixen la legislació i ningú no els explica com tractar la diversitat a classe, amb el professorat o amb les famílies. La formació docent té molt de camp de millora”.
No ens volem creure el que ens passa per ser del col·lectiu, pel que implica
Una altra forma de LGTBIfòbia té a veure amb una cosa que explicava Boubeta. Quan no saps si la crítica que et fa és per un contingut concret d’una activitat o pel fet que la proposta parteix d’una persona del col·lectiu. “A vegades li trec importància. No ens volem creure el que ens passa per ser del col·lectiu, per això implica”, raona.
Les experiències que ha viscut fins ara en aquests pocs anys de feina han aconseguit “que tingui por de fer certes coses en algunes classes”, inclosa la seva tutoria, “pel que pugui passar amb famílies i professorat. El meu col·le no és una zona segura per a mi”.
Visibilitzar-se
Aquest és un dels punts més complicats, com ja hem dit. Estar dins de l’armari genera situacions de certa violència per a qui no s’ha fet visible. Se suporten comentaris i acudits LGTBIfòbics per part dels companys en no poques ocasions. Silencis o secrets que no es volen revelar per evitar mals majors.
Jorge Moreno és docent de Filosofia. Ha passat per centres de Madrid, Albacete i Múrcia. Va passar uns set anys, segons explica, sense visibilitzar-se on treballava “per si tenia problemes”, explica.
Però una vegada es fa el pas, cal preparar-se per a un nou tipus de situacions. Com deia Ana Ojea, les coses canvien i, de vegades, a pitjor.
“Es generen situacions que a alguns no els agraden”, diu Armenteros. Explica que quan va sortir de l’armari ho va fer per una alumna que havia viscut una situació de lesbofòbia per part dels seus companys de classe. Quan la noia es va atrevir a explicar-li-ho, ell li va dir que l’entenia, ja que ell també era homosexual. Un cop a la classe, ho va comentar a la resta del grup, com a forma de defensa d’aquesta noia, així com d’altres persones que poguessin trobar-se en una situació similar.
Es generen silencis i situacions incòmodes. Cal fer pedagogia entre els companys
Això va fer que alguns estudiants se sentissin més còmodes parlant amb ell dels seus problemes que amb els seus tutors. “Et col·loca en una posició complicada”, diu, perquè a aquests tutors “els incomoda i t’ho fan saber”.
Ara ha viscut situacions amb comentaris sobre la Llei Trans. “Es generen silencis i situacions incòmodes. Cal fer pedagogia entre els companys, però coses petites”, puntualitza.
Jorge Moreno assegura que, una vegada que s’ha visibilitzat, ha rebut comentaris sobre la possibilitat que es casi: “A veure quan una dona t’ordena la vida”, explica que li van dir. Va sortir de l’armari quan un company va rebre crítiques i comentaris per la seva bisexualitat. En un moment donat de la conversa ell va acabar revelant que era homosexual.
Armenteros afirma que no tothom s’ha de visibilitzar “però pot ser important”, alhora que diu que no ha patit qüestionaments professionals per part dels companys ni de les famílies, que en més d’un cas li agraeixen ser referent “perquè no tenen coneixements i necessiten aquesta formació”. Però, alhora, explica que “veig companys que no es visibilitzen, t’expliquen la seva història i com se senten violentats davant de l’exposició pública. No s’atreveixen, els fa por. No els pots demanar que ho facin”.
El veto parental sobre qüestions relacionades amb la diversitat afectivosexual és homofòbia
Administracions homòfobes
En els darrers anys, la situació s’ha complicat a molts punts del país amb l’ascens de l’extrema dreta i amb els pactes de govern que ha signat amb el partit popular a diferents comunitats autònomes. També per l’assumpció d’altres executius autonòmics dels seus postulats.
La Regió de Múrcia és famosa per la imposició del veto parental, segons el qual, segons quines activitats han de ser comunicades a les famílies abans de realitzar-se perquè decideixin si els seus fills i filles hi assistiran. És igual el contingut, però en aquest cas, qüestions relacionades amb la diversitat afectivosexual queden als llimbs, fins i tot malgrat el que posa la Llei d’educació. “Això és homofòbia”, sentencia Jorge Moreno.
Treballa a Múrcia i ha notat la diferència respecte a Madrid, on aquesta autorització també funciona però no dóna problemes. “Aquí és més bel·ligerant”, afirma.
La llista és més o menys llarga, però en els darrers anys s’han denunciat cursos de formació afectivosexual per a l’alumnat; s’han prohibit i/o retirat llibres de biblioteques escolars i municipals de contingut LGTBI a llocs com la Comunitat Valenciana o, com fa uns anys, s’ha intentat una persecució de persones i entitats que feien xerrades sobre igualtat en centres educatius d’Andalusia.
Una cosa que preocupa igual en relació amb tota aquesta LGTBIfòbia és que, tot i que es produeixi entre iguals dins del claustre, cala en l’alumnat i en les famílies. Això preocupa molt les i els docents del col·lectiu que, cada cop, senten més pressió per no visibilitzar la diversitat afectivosexual.
