Opinió

Talent i creativitat a l’escola

Si bé el vessant creatiu dels nens ha estat habitualment un component a potenciar i una habilitat socialment molt vinculada a la infància, aquesta concepció s’accentua fortament en la majoria de corrents pedagògics contemporanis, que la situen en el focus de tots els aprenentatges artístics, i de forma menys exacerbada en les àrees instrumentals. Malgrat això, les intencions són un ínfim fragment de les bones pràctiques educatives, i aquestes poden arribar a esdevenir contraproduents a l’hora de decidir i dur a terme les propostes didàctiques que pretenguin treballar la creativitat en els infants. Essencialment, el desconeixement hegemònicament estès dins el professorat pel que fa al concepte de creativitat i la ignorància envers el seu procés d’adquisició per part del nen configuren un panorama pedagògic on no només s’està treballant erròniament el concepte, sinó que s’està privant a l’alumnat dels fonaments essencials per al bon desenvolupament d’aquesta.

En primer lloc, cal entendre que la creativitat és la reconceptualització d’idees, imatges, sons, etc. (experiències memoritzades amb més o menys grau de profunditat) per a generar-ne de nous, no només de forma relativament trencadora o original, sinó també contextualitzades en un entorn cultural concret, ja que tota creació necessita un mínim grau de validació pròpia i col·lectiva per a significar-se. La creativitat és, per tant, un procés de reformulació de referències, i dista molt de l’espontaneïtat amb què fal·laçment sol associar-se.

El procés creatiu és extremadament evolutiu i continuista (especialment en el vessant artístic), ja que l’adquisició de referències va estretament lligada al temps i a les estratègies emprades per a l’acumulació, comprensió i síntesi d’aquestes, i la seva reformulació està fortament lligada a la maduresa, culturització i pràctica de l’individu. Quan mencionem la qualitat d’una creació infantil, ho fem sempre des de la relativitat i obviant aquest procés vitalici, fet pel qual observem un salt qualitatiu molt marcat quan l’infant comença a elaborar les seves primeres creacions i continua amb un creixement també molt notori durant els anys en què gairebé qualsevol referència és una novetat i, per tant, un nou component trencador respecte a la fase evolutiva directament anterior. Aquesta variable, però, està fortament condicionada per les referències de què disposi el nen i de les seves capacitats innates i adquirides per a processar aquesta informació i plasmar-la en forma de producció original, ja que la seva maduresa i capacitat de recerca encara no li permeten destriar les informacions que li són més útils de les que no.

És rellevant entendre que les habilitats innates, els “talents”, les facilitats genèticament presents, etc., d’algú a l’hora d’esdevenir un individu creatiu tenen un pes mínim dins el còmput global del desenvolupament de la seva creativitat, ja que es tracta de capacitats molt primàries, instints elementals o avantatges físics i sensitius que poden arribar a facilitar la iniciació del nen en cert tipus d’activitat creativa, però en cap cas condicionar-la. Per exemple, un nen amb més memòria fotogràfica serà capaç d’emular formes, objectes i éssers de forma més precisa que un altre amb menys, i això pot comportar-li una major motivació i facilitat a l’hora de plantar-se davant d’un full en blanc o un tros de fang i crear quelcom que els adults concebem com a creació artística. En la música, pot passar també amb la capacitat memorística dels sons (quelcom proper a l’oïda absoluta o l’entonació relativa precisa), el rang vocal natural de la veu o la seva resistència immunitària a agents externs perjudicials; o, en l’àmbit de les arts escèniques, la memòria muscular a l’hora d’emular moviments i gestos o la facilitat per a memoritzar-los i executar-los. Empíricament, és relativament senzill de comprovar amb les referències històriques de què disposem, ja que, per molt precoç que hagi estat un compositor, pintor o escultor, mai hauria esdevingut un geni creatiu si no fos per la seva dedicació plena a la seva obra, la infinitat d’hores de pràctica, la perseverança i l’autocrítica, l’estudi minuciós i habitualment acadèmic del seu camp, els anys de persistència, les referències familiars o de classe, etc.

Al món educatiu, aquesta infravaloració habitual de l’esforç i la resiliència (fortament lligada a la tendència de les persones a justificar-nos constantment per la nostra manca d’habilitats), per gens malintencionada que sigui, esdevé una forma passiva de classisme (donat que es tracta d’una perspectiva on s’avalua gairebé exclusivament el bagatge que ja porta el nen de casa) i de limitació a mitjà termini (suposa un topall cada cop més notori a causa de la manca de referències i de desenvolupament tècnic), resultant en una frustració molts cops insalvable pel que fa als estàndards creatius que se suposen essencials a cada edat, en no observar el nen (normalment ja proper a l’adolescència) una millora significativa en les seves composicions i restar obsoletes les eines i estratègies que anteriorment li eren suficients per a expressar-se artísticament.

Entenent aquests principis bàsics de com la ment humana evoluciona en l’àmbit creatiu i adquireix les habilitats necessàries per a ser-hi resolutiva, un cas paradigmàtic clar de les males praxis tan esteses avui dia als sistemes educatius formals (essencialment en les etapes d’infantil i primària) és la tendència a pensar que el nen desenvolupa la seva màxima creativitat enfrontant-se a un full en blanc (o un símil equivalent). Tret de les excepcions que confirmen la norma, és senzill comprovar que la majoria d’infants senzillament emulen quelcom ja existent, definit i concret, amb tota la versemblança que la seva memòria els permet (dibuixos animats, còmics, contes, pictogrames, etc.) i, per tant, la creativitat amb prou feines s’hi fa mínimament present. Caure en el tòpic romàntic de la bellesa de les obres infantils els està permès sense dubte ni retret als familiars de la criatura, però no als docents quan les hem d’avaluar. Altrament, limitar l’extensió de la proposta de forma mesurada i concreta permet treballar realment aquestes destreses creatives que pretenem que desenvolupin, en forçar una situació que els obliga a generar quelcom original i reformular les seves referències per poder fer front al repte.

Lluny d’esdevenir una eina de racionalització i estructuració del procés d’ensenyament i aprenentatge, l’actual currículum a Catalunya en fa un absurd del fet creatiu

Concretant-ne un exemple, imaginem que el nen ha de dibuixar un drac. Davant d’un simple full en blanc, les opcions aclaparadorament majoritàries aniran des del bloqueig fins, sobretot, la reproducció el més fidedignament possible de dracs que hagin vist i coneguin (o altres éssers fantàstics que els evoqui un drac), ja sigui amb més habilitat per a plasmar-ho o amb més malaptesa. Si, en canvi, limitem les opcions a l’hora de dibuixar-lo (parts i proporcions, elements naturals, context o ecosistema on viu, paleta de colors, peculiaritats que ha d’incorporar, etc.), el nen no es podrà servir només de la còpia de referències, sinó que es veurà obligat a reformular-les, a interrelacionar conceptes per a generar una imatge inèdita dins el seu imaginari, a crear quelcom que, precisament per aquestes limitacions, encara no existeix en la seva ment. Per tant, l’única via per a poder de dur a terme allò que se li requereix és forçant la confluència de referències en una forma nova i trencadora (com a mínim dins el context i el moment maduratiu del nen), i la qualitat de la producció dependrà majoritàriament de la quantitat i qualitat dels referents de què disposi i de l’esforç i perseverança amb què afronti la proposta, ítems que sí es poden facilitar, treballar i avaluar progressivament en pro de la millora de les habilitats i capacitats del nen. Plantejar reptes que només la seva inventiva els permet superar és una de les claus fonamentals per entomar l’ensenyament del fet artístic des del vessant creatiu.

Lluny d’esdevenir una eina de racionalització i estructuració del procés d’ensenyament i aprenentatge, l’actual currículum a Catalunya en fa un absurd del fet creatiu. I és quelcom que no s’evidencia només després d’analitzar a fons cadascuna de les competències a adquirir per part dels infants en l’educació artística, sinó que es fa palès en un fet tan simple com probatori: l’avaluació conjunta de l’educació musical i de la visual i plàstica.

En entendre’s erròniament que l’espontaneïtat productiva del nen és la seva capacitat creativa, als mestres encarregats de l’educació artística se’ns percep més com a “caçatalents” i talleristes de lleure que com a referents i facilitadors d’informació, tècniques i acompanyament especialitzat, establint l’estàndard sistèmic sobre el pes del “talent natural” i que l’educació artística és quelcom intangible, eteri, místic, etc. Però en percebre’s les creacions com a manifestacions espontànies, rarament s’entén com el que són: llenguatges. Tant el visual i plàstic com el musical són llenguatges, perfectament equiparables quant a procés d’aprenentatge al verbal, escrit, matemàtic o de les diferents llengües que es treballen a l’escola. Tenen unes estructures concretes, unes normes inamovibles, una història (literatura) per entendre’ls, una cultura al voltant seu, uns autors rellevants, etc., i el domini i estudi d’aquests components és el que permet anar aprofundint en les habilitats adquirides perquè esdevingui un mitjà d’expressió. És clar que la idiosincràsia de l’art permet que aquest estudi i acumulació d’informació i referents vagi molt més enllà dels conceptes acadèmics o de l’entorn purament escolar, però negar l’entitat d’aquests llenguatges és privar de multitud d’eines als alumnes, així com d’un vessant de l’educació clau per a la seva culturització i capacitació expressiva.

Els mestres sabem molt bé que perquè els nens concebin quelcom que els estem ensenyant com a important, cal significar-ho i viure-ho amb la importància que li volem donar. Fins que els mestres i, sobretot, el Departament d’Educació no ens ho apliquem, continuarem deixant generacions senceres a la intempèrie de la incultura.