Fa uns dies la Junta de Govern de la Complutense va aprovar un reglament per regular la participació directa de les empreses a la universitat pagant per prendre decisions sobre els plans d’estudi, dissenyar postgraus, dirigir projectes de recerca, crear títols propis, instituts universitaris, obtenir càtedres, contractar personal o gestionar drets d’explotació. Segons el seu rector, Carlos Andradas, aquesta és una de les alternatives que les universitats poden utilitzar per pal·liar els efectes de la manca de finançament que pateixen des de temps immemorials, i que s’han traduït, fonamentalment, en l’expulsió, l’envelliment i la precarització de la plantilla, així com en l’encariment progressiu dels estudis universitaris.
Ja m’imagino la banca fregant-se les mans amb la nova bombolla de crèdit que va trobarà als campus i al sector empresarial organitzant-se per assaltar aquest nou mercat, sucós i d’indubtable rendibilitat, on bona part de la feina ja està fet gràcies a l’esforç de tots. Els uns i els altres saben que no hi ha una inversió més segura que aquella de la qual la gent depèn per viure o treballar.
Els que també han d’estar molt contents són els dos partits polítics que han optat obertament per aquesta via de ‘capitalisme acadèmic‘: el Partit Popular i Ciutadans. L’Objectiu Wert sempre va ser el de consolidar una universitat cara, semiprivatizada, subvencionada per la banca, i d’estudiants endeutats. I la Comissió d’Experts per a la reforma del sistema universitari a la qual Wert va encarregar les ‘Propostes per a la reforma i millora de la qualitat i eficiència del sistema universitari espanyol’, li va deixar expedit el camí per aconseguir-ho.
Curiosament, d’aquesta Comissió en va formar part Luis Garicano, aquest guru econòmic de Ciutadans que imposaria el copagament en l’àmbit educatiu i sanitari, si li deixessin, i que ha convertit l’eficiència del mercat en un dogma inqüestionable. No en va, el partit taronja es va acollir amb entusiasme al model de la Comissió d’Experts en el seu programa electoral i també va acollir amb gust el ‘Llibre Blanc de la Professió Docent‘ que José Antonio Marina va escriure per encàrrec del PP.
El que tenim aquí és aquesta universitat-empresa, aquest professor excel·lent-empresari de si mateix, aquest estudiant-client-mà d’obra adotzenada i barata
Així, per a les universitats, Ciutadans aposta per vincular els “resultats” (la taxa d’ocupació dels graduats, per exemple) el 20-25% del finançament dels centres, responsabilitzant absurdament dels excessos i el declivi del mercat laboral i convertint-los en màquines obedients d’ocupabilitat (cosa que, com és obvi, suposa la seva submissió acrítica a les condicions d’un model productiu precari i abusiu). Aquesta mentalitat tecnocràtica i empresarial va ser la que va liderar també l’informe de la Comissió d’Experts de la qual va formar part Garicano. En aquest informe s’estimulava la competència entre universitats fent dependre el seu finançament del compliment de certs objectius, entre els quals destacaven “la demanda efectiva dels seus serveis docents”, l'”ocupabilitat” dels seus estudiants i la recerca orientada cap els interessos dels finançadors privats. D’acord amb aquest esperit, és clar, “la captació exterior de fons” era un criteri fonamental de “qualitat i dinamisme”.
Per als estudiants, i en línia amb el projecte del PP, Ciutadans proposa, en primer lloc, l’ajust del preu de les matrícules al cost real de la formació (tot i que avui ja estan pagant, pràcticament, el que costen els seus estudis, en un percentatge que varia del 15% o el 25% en primera matrícula, fins a arribar al 100% o més, si es tracta de repetidors). I amb la finalitat de sufragar el notable increment de taxes que aquest ajustament suposaria ofereix un ‘generós’ sistema de beques-salari (d”‘excel·lència’, només faltaria) i de crèdits tous, que afavorirà, sobretot, al sector bancari i que acabarà per endeutar els estudiants més vulnerables.
Mentrestant, diuen, han de fomentar mecanismes perquè l’empresa privada contribueixi financerament les universitats apostant per programes de col·laboració. I és que si les universitats només seran escoles de negocis, per què no son directament els ‘emprenedors’ els que formin i seleccionin la seva mà d’obra particular, com si fos bestiar? Llàstima que aquesta ingerència externa a la universitat pugui lesionar greument el dret a l’autonomia universitària (art. 27.10 CE) amb el que la Constitució pretén garantir el pluralisme ideològic, la llibertat de càtedra (art. 20.1.c) i la llibertat de producció científica (art. 20.1.b). Llàstima que la sacrosanta Constitució de Ciutadans prohibeixi retallar la potestat d’autonormació, autoorganització i autogovern de la universitat, encara que ja sabem, gràcies al PP, que la Constitució és sagrada només per a segons qui i en segons quins casos.
I ja per rematar, a tot el què s’ha comentat anteriorment Ciutadans afegeix, alineant-se, una vegada més, amb la Comissió d’Experts, la necessitat d’eliminar progressivament la figura del professor-funcionari del sistema universitari, substituint-la per docents amb contracte laboral, seleccionats en funció de criteris d’excel·lència (després d’unes proves públiques que no s’especifiquen), i combatent d’aquesta manera l’endogàmia que esclerotiza la universitat. Llàstima que la independència dels docents sigui essencial per garantir tant el pluralisme ideològic com la llibertat de càtedra i de producció científica que ha de liderar sempre la tasca universitària.
Com sabem, a més, aquestes apel·lacions gastades a l’endogàmia formen part d’aquesta retòrica neoliberal que Ciutadans utilitza de forma tan enganyosa i menyspreable, perquè en realitat el que es pretén no és acabar amb l’endogàmia, sinó justificar la desregularització laboral i la precariat en l’àmbit universitari. Lluitar contra l’endogàmia només és possible quan hi ha seguretat en l’ocupació i es guanya un salari digne, com bé assenyalava Indocentia en una recent entrevista publicada en aquest diari, i no és en absolut compatible amb substituir les condicions generals que han de presidir tota contractació pública per un sistema que permeti als departaments establir les seves pròpies regles de contractació, marcant d’aquesta manera la línia docent i investigadora de cadascun dels seus membres. Vaja, el que vol Ciutadans, a la catarsi del cinisme, és eliminar l’endogàmia per implantar una democràcia a dit, però no una qualsevol sinó una d’excel·lent i de qualitat (és a dir, orientada per lògiques competitives). Farien bé en llegir-se la ‘Carta de desexcelencia‘ que han signat certes universitats franceses i belgues i que no pot ser més clarificadora al respecte.
En fi, benvolguts amics, el que tenim aquí és aquesta universitat-empresa, aquest professor excel·lent-empresari de si mateix, aquest estudiant-client-mà d’obra adotzenada i barata, amb que somiava el PP, només empaquetat feliçment per Ciutadans, en un exercici inusitat de ‘nova política’, neta i endreçada.
Amb el seu Reial-Decret Llei 14/2012 de mesures urgents de racionalització de la despesa pública en l’àmbit educatiu, el PP ja va posar la Universitat al servei del business as usual, i en això mateix es va tornar a insistir en l’Estratègia Universitat 2015: el més important del coneixement, es deia, és allò que pot ser útil al mercat. Ara Ciutadans ve simplement a acabar la tasca; a perfeccionar aquest ‘ambiciós’ experiment educatiu on el primer conillet d´Índies serà la Universitat Complutense de Madrid per petició pròpia. Per tant, ja sabem el que ens espera si el PSOE arriba al govern amb el suport de Ciutadans i acorda amb ells, com pretenen, un Pacte Nacional d’Educació. No pots ser més clar que, com diria Monterroso, quan ens despertem d’aquest ‘bonic’ somni el maleït dinosaure encara seguirà aquí.
