Una criatura que gaudeixi dels seus anys a l’etapa d’infantil, quan aquests anys estan carregats de moments feliços, serà una persona sana en el futur. Els records positius romanen en la nostra memòria marcant una empremta que roman viva en anys posteriors. Una criatura que ha viscut riques experiències, acord a les seves necessitats, capacitats i ritme evolutiu, que a més ha estat estimada i respectada per sobre de tot, tindrà més possibilitats de ser una persona adulta amb grans capacitats. Si això s’acompanya amb un suport mutu en el grup d’iguals i un respecte profund a la llibertat individual en un procés carregat d’afecte, estarem contribuint a fer de la infància una etapa plena i feliç. L’afecte mou el món.
No obstant això, malgrat la seva màxima importància, de vegades se’ns oblida la necessitat de treballar les emocions en la vida quotidiana i, de manera sorprenent, a les nostres aules.
Docents i alumnat solem estar immersos en una voràgine social d’horaris rígids, estructures espacials de contenció, festes pomposes, de vegades extra valorades, tot això envoltat de continguts que es donen i s’absorbeixen a velocitats màximes; una rutina diària en què la rapidesa és l’important, on l’eficiència és sinònim d’una bona tasca professional i en la qual la visibilitat del que es fa és el fonamental, semblant així que donem més valor a la nostra professió docent.
I amb això arriba l’oblit, en silenci, de puntetes … I ens roba el temps, el nostre i el dels nens i nenes de la nostra escola, col·legi o institut. Ens anul·la el somriure, ens absorbeix la mirada, ens treu l’abraçada matinera, ens arrabassa les carícies, les preguntes de si han dormit bé, la necessitat de saber si vénen amb fam, amb fred, amb son, amb alguna preocupació … Ens extirpa la capacitat d’expressar com ens sentim, com ens trobem… La capacitat d’escoltar com se sent el company, com es troba la companya… Les paraules boniques que ens fan forts, grans, insuperables i a les que no se’ls dóna importància. I no obstant això, seran aquests recursos els que propiciaran que aquests nens i nenes en un matí siguin persones amables, alegres i, sobretot, que siguin i se sentin estimades.
Immersos en la rutina escolar oblidem dedicar moments i espais a dialogar amb els nens i nenes sobre el que pensen, però sobretot sobre el que senten. A la societat actual està demostrat que hi ha problemes de socialització, que les persones pateixen d’estrès, d’ansietat i que es crea depressió i malestar en un mateix i amb els altres. De vegades, segons experts en el tema, aquests problemes vénen per mancances en l’expressió de les emocions. Les emocions que no es nomenen, que no s’expressen o que no es gestionen es queden dins i es mengen a poc a poc l’alegria i a un mateix.
A l’escola, on els nens i nenes són pura essència emocional, hem de permetre que aquestes capacitats aflorin i es fomentin. I això no només es realitza posant nom a una hora del currículum, sinó sentint i expressant-les amb la màxima expressivitat perquè ens apoderin. I quan diem això ens referim tant a emocions considerades boniques com l’alegria, la sorpresa, la il·lusió… Com a les no tan boniques, però igual de necessàries, com la tristesa, la desesperança i, fins i tot, la ràbia. No cal culpar la criatura ni fer-li veure que hi ha emocions bones o dolentes. Hi ha emocions i han de viure-les, assaborir-les i expressar-les en tota la seva esplendor guiant-los per entendre-les i gestionar-les en benefici seu i d’altres i altres.
I això és incompatible amb la pressa.
PROU! Aturem el temps. Omplim l’aula de moments de trobades: riguem amb els nostres nens, abracem-nos amb les nostres nenes, parlem amb els nostres cossos, les nostres mirades, els nostres somriures i les nostres paraules. Cridem, saltem, correm, saltem sols/es i acompanyats/es en totes les situacions en què sigui possible, moltes més de les que els atorguem si triem enfocaments metodològics que permetin l’activitat lliure i espontània. Visquem el temps d’Educació Infantil com només podem fer-ho en la infància i més enllà si volem: amb intensitat, amb un paraigua d’amor.
Darrere dels continguts deixem al calaix els afectes abraçats a sentiments i emocions. Obrim aquest calaix, deixem que surtin, que omplin les nostres aules i fem que siguin el motor de cada dia.
