Aquest estiu ens hem trobat als mitjans els productors de llet de casa nostra ben i raonablement empipats perquè se’ls està empenyent a un carreró sense sortida, forçant-los a cobrar el preu de la llet per sota dels demostrables costos de producció. Ja fa temps que a Catalunya els productors de llet van tancant. Paral·lelament anem incrementant la importació de làctics.
No és novetat –diversos estudis ho van posant de manifest– que els ciutadans de l’Estat espanyol, comparativament amb la mitjana dels europeus, prioritzem el preu en les nostres decisions de compra i, estadísticament, no contemplem tant factors de proximitat, mediambientals, ètics, de futur… És com si tinguéssim (insisteixo, estadísticament) una visió més a curt termini que la dels nostres veïns. ¿Assumim el perill que suposa, en un taulell d’escacs, no contemplar més enllà de la jugada present?
No se sol qüestionar la funció emancipadora de l’educació. Sortosament, en tenim força evidències. Però potser no hauríem de precipitar-nos a valorar aquesta capacitat de l’educació com a indiscutible. N’hauríem de subratllar la potencialitat i treballar per assolir-la, mantenint sempre aquell sa escepticisme davant de qualsevol idea massa estesa. I és que també es donen indicis que podrien conduir a una visió oposada: l’educació com a instrument perpetuador d’un sistema amb clars desajustos, viciat i perillosament (autodestructivament) pagat d’ell mateix. ¿Com anem, en matèria de foment de l’esperit crític a les nostres escoles? Quin és el termòmetre de l’esperit crític entre els nostres mestres?
¿Per què no ens plantegem el repte, veritablement transformador, de potenciar més i millor l’autèntic esperit crític entre els infants i joves, demà ciutadans i consumidors decisius?
El 1950, Bertrand Russell, en aquella joia de lucidesa que caldria rellegir cada estiu o tenir sempre ben a mà –Assaigs impopulars–, ens alertava ja dels riscos del sotmetiment de l’educació als mandats d’aquells que no tenen cap experiència a tractar amb joves i que entenen l’educació com un instrument de propaganda. I demanava dels docents:
“La funció del mestre, tanmateix, no és solament la de mitigar l’ardor de les controvèrsies. Té tasques més positives a fer, i no pot ésser un gran mestre si no està inspirat pel desig de dur a terme aquestes tasques. EIs mestres són, més que qualsevol altre estament, els guardians de la civilització. Haurien d’ésser profundament conscients del que és la civilització, i estar desitjosos d’impartir una actitud civilitzada als deixebles”.
Les nostres comunitats educatives estan demostrant tenir una gran capacitat de gestió del canvi. Més enllà del raonable sentiment d’orgull per la reeixida resposta donada fins ara a la covid19 als centres, estem duent a terme una intensa renovació pedagògica, sistèmica, en xarxa, que aprofita tot el coneixement i la tecnologia d’avui. Paral·lelament, amb molt de retard, sembla ser que per fi ha arribat la dècada de la formació professional. Ens en comencem a sortir (amb excepció, està clar, de la previsió de places per al curs 2021/22 per part de qui no ha valorat encara el bé per a l’alumne i per al sistema productiu que suposaria una bona relació de concertació amb diverses modalitats de centres de formació professional).
Per a nosaltres, els mestres, l’any comença l’1 de setembre. És ara, havent gaudit de temps de silenci, lectures i reflexió distanciada, el moment de llançar bons desitjos i d’adquirir compromisos. ¿Per què no ens plantegem també el repte, veritablement transformador, civilitzador, de potenciar més i millor l’autèntic esperit crític entre els nostres infants i joves, també ciutadans i consumidors decisius demà? Que tinguem, tots plegats, la saviesa de distanciar-nos de l’aparença i viatjar al fonament de les coses.
