No estem parlant únicament de la quotidianitat de l’ordinador, sinó també de recursos presents a la pràctica educativa ja des de fa uns quants anys (i per tant, ja no caldria referir-s’hi amb el terme noves tecnologies). Ens referim a eines bàsiques de Google (Drive, Classroom, formularis, sites…) per a la gestió de les tasques d’aula, tant presencialment com a distància.
Aquesta fonamentació general es veu ampliada amb aplicacions per a l’autoaprenentatge de determinades àrees (Innovamat, Science Bits) i per a l’autogestió de tasques i d’agenda personal (Clickedu i Google Calendar). Però encara podem anar un pèl més enllà i fomentar la creativitat (!) dins de l’àmbit digital amb sessions de robòtica i de programació.
Tot l’entramat a què ens hem referit ha passat des de finals del segle passat progressivament, gairebé imperceptiblement, de ser un complement anecdòtic dins l’aula a esdevenir el marc necessari per a la realització de projectes i per a la confecció de productes diversos (presentacions digitals, àudios, vídeos…) per plasmar l’aprenentatge.
Malgrat tot, tinguem en compte que de cap manera hem de renunciar a pràctiques i concepcions d’abans. Una pàgina padlet presenta molts avantatges (vistositat, rapidesa, intuïció, creativitat, cooperació, versatilitat), però no ha d’eliminar necessàriament la cartellera de classe de tota la vida, si està dotada dels mateixos atributs que la «versió» informàtica.
L’inventari de recursos digitals, que sens dubte podríem ampliar, ha d’estar al servei de l’aprenentatge, i no pas convertir-se en l’aprenentatge en si o en l’eix al voltant del qual tot giri. A banda, cal tenir sempre ben present fer-ne un bon ús (i també posar-se d’acord sobre què significa això). I sobretot adonar-se que la facilitat i la quantitat d’informació obtinguda no pot substituir el procés i la necessitat mateixa de construir el propi pensament. O encara més: davant la sobreinformació (de vegades directament infoxicació) avui més que mai hem d’explicitar a l’aula criteris que ajudin a discernir el gra de la palla. Ser crítics, en una paraula.
Tant a l’escola de l’època de Pla (la del tifus i del còlera) com a la d’avui (la del coronavirus) el més important continua sent el mestratge de la paraula, que implica el del raonament, conduït i induït per una tasca docent
Encara que sortosament hagin variat les formes i les concepcions, tant a l’escola de l’època de Josep Pla (la del tifus i del còlera) com a la d’avui dia (la de les diverses onades del coronavirus), el més important continua sent el mestratge de la paraula, que implica el del raonament, conduït i induït per una tasca docent.
Avui més que mai cal una tasca docent reflexiva, flexible, capaç de manejar apps diverses, és clar, però alhora també inclinada i generosa a l’hora d’escoltar i acompanyar. Acompanyar emocionalment per raons òbvies, sense oblidar la diferència entre ús i abús de les pantalles.
Una educació audiovisual és totalment imprescindible avui dia. Fer una anàlisi crítica de l’ús de les xarxes socials, de la publicitat, dels videojocs, del ciberassetjament… hauria de formar part dels aprenentatges quotidians de l’alumnat.
Per acabar, tot i la indiscutible importància a les nostres vides de les aportacions tecnològiques, no ens hem de limitar a buscar imatges i informació a Google de fulles diverses: observar-ne directament de la natura, o collir-ne, és una experiència alternativa, necessària i engrescadora per si mateixa.
