Estimats reis,
A casa tots sabem que no podem dir reis mags, perquè si ho fem l’avi s’enfada i molt. Esperem que s’enfadi menys si ho escrivim en minúscula. Sóc la mare de la Martina i del Lucas. Abans, a banda de mare, tenia altres rols, però d’ençà el 18 d’agost de 2018 sóc mare dedicada a la cura de la Martina 24 hores al dia. També per les nits, també a l’escola, també a les excursions… No és pas poca cosa! És una feina que no s’acaba mai. Esdevenir una mare pàncrees és esgotador, malgrat que per molts simplement sigui diabetis. Tenen la sort de no estimar ningú amb diabetis.
Aquest any us vull demanar quelcom que ja fa molts anys que demano als Departaments de Salut i d’Educació, però no m’escolten. No és res excepcional, simplement complir la Llei d’Educació de Catalunya i desplegar el Decret que regula l’atenció a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu. El meu desig permetria que l’administració vetllés per garantir que tots els centres educatius disposessin de recursos per atendre la diversitat.
La diversitat és qualsevol etiqueta diagnòstica que acompanya infants i joves, un bocinet d’aquesta diversitat és l’alumnat amb situacions sanitàries complexes. Desitjo atenció sanitària de qualitat a l’escola; desitjo que sempre hi hagi algú amb temps per controlar els nivells de glucosa de la Martina; desitjo que la seva mestra sempre estigui acompanyada, perquè és difícil fer els àlbums de 28 alumnes i remuntar una hipoglicèmia sense que es dispari fins a 300; desitjo que la Martina pugui anar d’excursió amb un acompanyant col·laborador de l’Associació de diabetis, no vull acompanyar-la jo, però sembla que el Departament d’Educació ha decidit no assumir el cost d’aquest recurs; desitjo que la Martina pugui anar de colònies amb tots els seus companys… No és res excepcional, només desitjo que es garanteixi el dret a participar en condicions d’equitat i igualtat d’oportunitats.
Desitjo que la mestra de la Martina sempre estigui acompanyada, perquè és difícil fer els àlbums de 28 alumnes i remuntar una hipoglicèmia sense que es dispari fins a 300
De vegades, tot i que el sol resplandeix, el dia és gris i fosc, però cal practicar l’optimisme intel·ligent i avançar sempre cap endavant, malgrat tot. Estic convençuda que moltes mares comparteixen el meu desig, i possiblement també tenen dies de tempesta. Desitjo un pessic de la vostra màgia per totes elles, perquè la llum ompli els dies de foscor. Totes som una, totes volem el mateix, que els nostres fills i filles siguin feliços i puguin fer tot allò que fan els altres. Per a totes vosaltres, lluitadores, valentes, que no us conec i us admiro.
Potser també fora bo una mica d’aquest polsim màgic d’Orient per totes les persones que poden fer fàcils vides difícils.
Un últim desig que esdevingui la brúixola del nostre camí. Regaleu aquestes dolces paraules d’en Roc Casagran plenes de guspires de purpurina que tan agraden a la Martina: “Parlo per donar la veu als qui no poden parlar… I brindo per l’esperança d’anar fent un món com cal que el demà ja s’atansa i us desitjo un bon Nadal”.
