Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Cristina de Sancha (Vic, 1978) és mestra d’infantil i primària, certificada en disciplina positiva en primera infància (0-6) i en la família, i s’ha format en educació emocional. Compagina la seva feina amb l’assessorament a famílies i la formació de formadors a l’Institut de la Infància, i també és la creadora del blog Marona de colors, pel que va guanyar el premi Madresfera al millor blog d’educació l’any 2019. Acaba de publicar A ritme d’infant. Acompanyament a nens de 3 a 6 anys (Eumo), en el que defensa la necessitat de no atabalar la mainada i dona alguns consells per connectar-hi.
Què ha volgut explicar amb el llibre?
En el llibre he volgut encomanar una altra mirada vers la infància. Una mirada més tranquil·la i propera cap a l’infant al seu ritme, sovint, diferent al de l’adult.
L’ha escrit pensant més en les famílies o més en les professionals de l’educació?
L’he escrit pensant en les famílies i els docents. Les famílies necessiten eines, conèixer en quina etapa madurativa i de desenvolupament es troba el seu fill/a, i els docents necessitem recordar que l’infant és com una planta que cal regar amb cura, amor, estima i tendresa. Que cada nen, cada jove, té unes característiques, uns interessos i unes necessitats diferents.
Quin manual/llibre/autor/a sobre petita infància us ha inspirat més i per què?
No hi ha el manual o llibre que tingui tot el què necessitem, però a mi m’ajuden els llibres de disciplina positiva, on parlen d’una mirada d’educació entre la fermesa i l’amor.
Hi ha algun prejudici, clixé o tòpic en relació a la vostra feina que hagueu volgut rebatre o desmentir?
La nostra feina està contínuament en boca de la societat. Jo sola no puc rebratre ni desmentir, és perdre el temps. Jo tinc molt clar el que vull aconseguir amb els alumnes, amb les famílies; a partir d’aquí, el què pensi la gent jo no ho puc canviar.
Té la sensació que l’educació infantil encara no està prou valorada?
A vegades sí, però crec que mica en mica ho anem canviant.
A aquestes edats, o s’aprèn jugant o no s’aprèn?
El joc és fonamental en la vida de les persones. Als adults ens permet deixar-nos anar, rebaixar l’estrès d’aquest ritme frenètic de vida, ens estimula la imaginació i la creativitat, pot ser un moment de satisfacció, de llibertat… I jugar, per a l’infant, ho és tot, és la seva activitat principal, el seu motor de vida. Juga per jugar i mentre juga aprèn, ja que l’infant explora, manipula, experimenta, descobreix, imagina, crea, comparteix, viu! Sóc més de pensar que sense emoció, no hi ha aprenentatge.
Quan els meus fills eren petits a la llar d’infants ‘aprenien’ anglès i estaven de moda els ‘bits’ per estimular la intel·ligència. Tot això ja ha desaparegut o encara es fa?
Desconec si es fa servir a nivell general a les escoles. A l’escola on treballo, per exemple, l’aprenentatge de l’anglès es fa a través de contes, cançons, titelles…
Com en la majoria de mètodes o pedagogies, hi ha partidaris i no partidaris de segons quins materials o recursos. Jo crec que hem de mirar què necessita cada infant i partir dels seus interessos, motivacions i necessitats. Ni tot és tan bo, ni tot tan dolent.
Quin consell doneu a uns pares que us diuen que el nen/a dorm molt malament per les nits o no s’adorm si no és amb ells?
Aquesta pregunta podria portar molta cua… Després de dues maternitats molt diferents, sobretot amb el tema del dormir, és que no aconsello. Una nit sense dormir no passa res, dues les aguantes, tres… Però quan el no dormir es perllonga en el temps, és dur. Per tant, el meu consell és utilitzar el sentit comú i que cadascú a casa seva faci el que trobi convenient i millor per a tots. Tan respectable és que un infant dormi amb els seus progenitors, com l’infant que ja dorm a la seva habitació tota la nit.
Anar de bòlit tot el dia no crec que sigui sa, ni per ells ni per nosaltres, ni ajudar les persones a créixer i desenvolupar-se amb respecte, amor i empatia
Si el nen o la nena van contents a l’escola vol dir que tot va bé?
És un bon senyal arribar contents i feliços a l’escola, a la feina. Però no té perquè anar tot bé.
Per què escriu al seu llibre que estem estressant els infants?
Cada dia observo els infants més estressants per excés d’activitats, amb tot programat, fins i tot el cap de setmana. Les criatures necessiten temps per relaxar-se, per jugar, escoltar-se, per avorrir-se… i som els adults que hem de procurar-los aquest temps. Si pensem en la nostra infantesa, com la recordem? Era tot més lent, més acompassat… ara és tot ràpid i corrents.
Demana que respectem el ritme dels infants, perquè és el que diu la neurociència, però això no va en contra de la necessitat de detecció precoç de possibles problemes, com el TEA, el TDAH o la dislèxia?
Desconec si això ho diu la neurociència, jo veig el dia a dia dels infants. I anar de bòlit tot el dia no crec que sigui sa, ni per ells ni per nosaltres. Crec en ajudar les persones a créixer i desenvolupar-se amb respecte, amor, i empatia. Respectant el seu ritme, empoderant-los i proporcionant-los les eines necessàries per créixer en autonomia i una sana autoestima.
Quan t’atures a observar un infant, a què juga, com es relaciona, què diu, com ho diu, quins interessos i necessitats té… la mirada et canvia. Cal aturar-se. Crec que quan observem als infants ja es poden veure algunes necessitats o mancances molt evidents, sobretot després de la pandèmia estan sortint cosetes. Per això és necessari que família i escola i, si cal, serveis externs, ens posem a treballar de valent per poder acompanyar l’infant que ho necessiti i amb les eines que necessiti.
