L’alumnat és el membre de la comunitat educativa més avaluat a Catalunya. Els docents l’avalua contínuament des dels 3 fins als 18 anys, el Consell Superior d’Avaluació dissenya una avaluació diagnòstica per a 4rt de primària i 2n d’ESO, i també fa una avaluació al finalitzar primària i l’ESO. PISA l’avalua als 15 anys i la llei Wert té previst avaluar l’alumnat a 3r i final de primària, a final de l’ESO i a final de batxillerat.
Amb tanta avaluació seria raonable pensar que hem après molt, que tots els agents que intervenen en el sistema educatiu i la societat catalana saben què passa a l’aula, i perquè . I, per tant, la conselleria, els serveis territorials, la inspecció, els serveis educatius,les escoles, el professorat, les famílies i l’alumnat estan immersos i col·laborant en un procés de millora continua dels aprenentatges, ja sigui de l’alumnat, de la governança o de la gestió del sistema educatiu.
El procés de millora continua anterior, probablement, hauria de tenir la seva gènesis en el coneixement derivat de la reflexió del professorat, dels centres educatius, de la inspecció i dels serveis educatius, i també en la recerca realitzada pel Departament d’Ensenyament, el Consell Superior d’Avaluació, les universitats i altres centres de recerca. Tot gràcies a la “facilitat” que tots tenen per accedir als resultats de les avaluacions i a les dades estadístiques de PISA, del Departament d’Ensenyament i d’altres ens públics, i al seu ús altruista i compromès d’investigadors, doctorands i altres alumnes universitaris amb la finaltiat de generar coneixement útil. I també gràcies al finançament de diferents institucions públiques i privades interessades en el progrés econòmic i social del país.
El coneixement derivat dels resultats de la reflexió i la recerca a partir de les dades de l’avaluació hauria d’haver permès: implicar tots els agents del sistema educatiu a través de la concreció de reptes compartits i alineats; disposar de millors i/o innovadores estratègies i línees de treball sobre com aconseguir-los a tots els nivells, i, sobretot, actuar a partir de la confiança i la probabilitat d’èxit que aporta el coneixement.
Complementàriament, el sistema educatiu català compte amb la complicitat de la LEC per facilitar l’ús de l’autonomia i la responsabilitat, el rendiment de comptes, l’avaluació de tots els agents implicats i la cooperació entre l’administració educativa i l’administració local. També són rellevants les aportacions de la UE i l’OCDE, en base als seus estudis basats en evidències, que proposen una assignació equitativa i eficient dels recursos per assegurar unes condicions d’educabilitat adequades i l’assoliment de l’èxit educatiu de tot l’alumnat. I, per últim, també resulta d’interès el treball realitzat per l’OCDE per millorar el marc de l’avaluació actual com a font rellevant d’aportació de coneixement.
Però realment estem aprenent i utilitzant el potencial coneixement derivat de les avaluacions? Em temo que no. I el que és pitjor, en general, no hi ha indicis que la presa de decisions a tots els nivells i la millora continua en la governança, la gestió educativa i el procés d’E/A (procés d’ensenyament aprenentatge) es basi en evidències i en el coneixement existent, encara que aquesta sigui la línea de treball desitjable.
Tenim molt marge de millora? Em temo que sí. Malauradament, l’escenari del sistema educatiu català descrit en els primers paràgrafs no es correspon amb la realitat. Les raons que l’expliquen, les possibles conclusions i estratègies innovadores o de millora en aquest moment les deixo a consideració dels agents del sistema educatiu implicats i convido el lector, com a ciutadà, professional de l’educació o polític, a reflexionar, a incidir, a demanar o a articular millores i/o innovacions en la governança, la gestió educativa i el procés d’E/A, perquè l’avaluació no sigui una vegada més una oportunitat perduda.
