Opinió

Freire i la mutació dels opressors

El 1945, quan George Orwell va publicar Animal Farm, va narrar la història d’una revolta animal contra els humans, amb l’esperança de crear una societat justa i lliure. Inspirats pel vell porc Major, els animals van enderrocar els seus opressors, però amb el temps, els porcs més astuts van prendre el control, convertint-se en una nova elit que va reproduir els mateixos mecanismes de dominació que abans havien combatut. La revolució es va transformar en una dictadura disfressada de llibertat, i els animals van acabar tan explotats com abans, incapaços de distingir entre els antics amos i els nous.

Paulo Freire, com el vell Major, va sacsejar la consciència dels oprimits, ensenyant-los que l’educació no era només un instrument per assimilar coneixements, sinó una eina per comprendre i transformar la realitat. Però, com a la granja d’Orwell, les seves idees van ser apropiades per una nova casta de tecnòcrates i reformadors educatius que, sota el discurs de l’emancipació, han construït un sistema que perpetua la submissió. Avui, en nom de la innovació pedagògica, es desposseeix el docent del seu rol crític i s’ensenya als estudiants a adaptar-se al món, però no a qüestionar-lo. El somni de Freire, com el del vell Major, corre el risc de ser traït pels qui diuen defensar-lo.

En aquest moment, ens trobem en un moment d’inflexió. Si en l’època del capitalisme industrial el control s’exercia mitjançant les necessitats de l’Estat, avui el poder s’ha desplaçat cap a una aliança complexa entre empreses supranacionals i governs nacionals. Aquesta nova fase, marcada pel capitalisme digital, redefineix les formes d’opressió, traçant un nou escenari que Freire mai va poder preveure del tot quan escrivia Pedagogia dels oprimits. En aquell moment, la lluita es plantejava entre el domini ideològic explícit i la resistència del pensament crític. Ara, el combat es juga en un terreny més subtil i insidiós: l’accés al cos i la ment dels infants mitjançant la tecnologia, la biopolítica i l’imaginari digital.

L’escola, tradicionalment un bastió per a la formació de ciutadans crítics, és avui una mina d’or per a les lògiques extractives del capitalisme digital. Les seves promeses de modernitat i connectivitat amaguen un mecanisme de control sofisticat que converteix els infants en consumidors i productors digitals, subordinats a un sistema que disfressa la submissió com a llibertat. És aquí on rau la mutació dels opressors: ja no es limiten a imposar les seves ideologies de manera directa, sinó que converteixen els mecanismes educatius en eines de reproducció del poder.

El combat es juga en un terreny més subtil i insidiós: l’accés al cos i la ment dels infants mitjançant la tecnologia, la biopolítica i l’imaginari digital

Quan Freire denunciava l’educació bancària, criticava la idea d’un educador que diposita coneixements en un alumne passiu, com si fos un compte corrent. Aquesta visió, tan pertinent aleshores, avui pren una dimensió diferent. En un món on els algoritmes i les dades substitueixen la interacció humana, l’educació bancària es reconfigura: ara són les plataformes digitals les que exerceixen el paper d’educadors, mentre els infants esdevenen mers receptors d’informació estructurada per interessos comercials. Aquesta nova forma d’educació bancària no només limita el pensament crític, sinó que també anul·la qualsevol possibilitat de resistència, ja que els alumnes són dirigits cap a un horitzó imposat, camuflat sota la bandera de la innovació i la tecnologia.

Però aquest canvi no hauria estat possible sense la col·laboració activa d’una part del sistema educatiu. La recepció interessada de Freire ha jugat un paper fonamental en la consolidació d’aquest nou paradigma. Algunes veus pedagògiques han adoptat un discurs que equipara la crítica de l’educació bancària amb la necessitat d’una educació no directiva. Aquesta interpretació, aparentment progressista, ha servit per legitimar l’eliminació del paper actiu del docent, convertint-lo en un simple facilitador. El resultat? Un context educatiu en què els infants són abandonats a les seves pròpies limitacions socials, reproduint les dinàmiques de classe i perpetuant les desigualtats estructurals.

La lluita per ocultar la ideologia és un altre element central d’aquesta mutació. Els defensors de l’educació no directiva sovint acusen de retrògrads aquells que qüestionen la seva postura, etiquetant-los de nostàlgics d’una escola autoritària. Aquesta simplificació del debat, però, ignora les múltiples arestes del procés educatiu. Si bé Freire advocava per una relació més horitzontal entre educador i educand, mai va renunciar al paper del docent com a guia capaç d’oferir eines per qüestionar les coercions socials. Per contra, el model actual deslegitima aquesta funció, delegant-la a les tecnologies i les plataformes, que no només perpetuen les ideologies dominants sinó que les amplifiquen sota l’aparença d’un progrés neutre.

Si bé Freire advocava per una relació més horitzontal entre educador i educand, mai va renunciar al paper del docent com a guia capaç d’oferir eines per qüestionar les coercions socials

Dins d’aquest context, la memorització s’ha convertit en un altre camp de batalla. Sovint es rebutja la memòria com un residu de pedagogies autoritàries, posant èmfasi en la necessitat d’adquirir habilitats en lloc de continguts. Aquesta dicotomia és enganyosa, ja que oblida que les habilitats no són més que formes performatives de memòria. Quan recordem, imaginem i conceptualitzem, estem desplegant un mateix mecanisme cognitiu, un procés que Freire considerava essencial per al pensament crític. No es tracta, doncs, de recitar per recitar, sinó de comprendre per transformar. Però aquesta comprensió només pot sorgir d’una pedagogia que valori la memòria com a eina de resistència davant els relats imposats pel sistema.

En aquest escenari, les pedagogies directives adquireixen un nou significat. Lluny de ser eines d’opressió, poden esdevenir instruments per exercir una veritable pedagogia crítica. L’autoritat del docent no ha de ser vista com una imposició, sinó com una possibilitat d’obrir espais de reflexió que qüestionin les narratives dominants. Això és especialment important en un context on els alumnes ja no només són educats pels seus professors, sinó també per algoritmes, xarxes socials i plataformes digitals. Si el docent renuncia al seu paper actiu, deixa el camp lliure perquè aquests nous opressors consolidin el seu domini.

Freire partia de la idea que l’educand podia desenvolupar un pensament crític si se li donaven les eines adequades. Però què passa quan l’educand està immers en un sistema que el defineix com a consumidor passiu des del naixement? En aquest cas, la pedagogia no pot limitar-se a acompanyar; ha d’intervenir, guiar i, en molts casos, confrontar. El supòsit freirià d’un educand capaç de dominar el seu procés d’aprenentatge una vegada que ha pres consciència ja no és aplicable en un món on les estructures de poder han aconseguit penetrar fins als nivells més íntims de la subjectivitat. Per això, l’educació crítica d’avui ha de partir d’una base diferent: reconèixer que l’educand està sotmès a forces que excedeixen el seu control, i que només mitjançant una intervenció activa del docent pot alliberar-se d’aquestes dinàmiques.

La mutació dels opressors no és només una qüestió de formes. És un canvi profund en les estructures de poder que defineixen el sistema educatiu. Si en l’època de Freire la lluita es centrava en desmuntar les ideologies explícites, avui hem de combatre un enemic més subtil però igualment perillós: la neutralitat aparent del capitalisme digital i les seves eines. Això requereix una pedagogia capaç de reconèixer les limitacions de l’escola burgesa, si només optem per reformes, perpetuarem la confusió entre humans i porcs, com ens va advertir Orwell.