Anàlisi

El meu batxillerat o la selecció com a norma

Amb aquest text d’Alejandro Tiana continuem amb la iniciativa d’obrir un espai de memòria on cadascú pugui aportar la seva història o el seu coneixement, viscut, escoltat, llegit, sobre l’escola franquista ara que se celebren 50 anys de la mort del dictador. Envia’ns el teu text a redaccio@diariecucacio.cat

El curs 1960-61 vaig preparar i superar l’examen d’ingrés al batxillerat, cosa que vam fer 158.837 nens i nenes espanyols. Tenint en compte que el 1951 el total de naixements va pujar a 567.474, aquesta xifra representava una proporció del 28,0% dels nascuts deu anys abans. El curs següent vaig començar els meus estudis de batxillerat, que es van estendre per espai de set anys i vaig finalitzar el juny del 1968. Per tant, aquest recorregut educatiu s’inscriu plenament en la segona fase del franquisme, en què el nacionalcatolicisme aniria donant pas, fins i tot sense esvair-se completament, al període tecnocràtic. Per tant, la meva memòria escolar està plenament associada al franquisme.

He començat parlant de quan vaig iniciar el batxillerat perquè, en realitat, mai no vaig trepitjar una escola primària pròpiament dita. La legislació educativa vigent, anterior a la Llei General d’Educació (LGE) de 1970, configurava un sistema educatiu que Manuel de Puelles ha anomenat bipolar i que estava longitudinalment escindit en dues trajectòries ascendents paral·leles clarament diferenciades. Els fills de les famílies del medi rural (per exemple, els meus cosins del poble de Terol de la meva família materna) i de les classes subalternes del medi urbà anaven a l’escola primària, on romanien, en el millor dels casos, fins als catorze anys, sent l’habitual que l’abandonessin amb anterioritat, ja que existia un abundant treball infantil, fos formal o informal. Després d’aquell temps estaven destinats al món laboral i els més privilegiats a cursar ensenyaments professionals o tècnics, alguns amb bona consideració, però de cobertura escassa. Els fills de les classes mitjanes i altes del medi urbà i alguns privilegiats del medi rural (escassament dos o tres dels meus cosins del poble) es preparaven per entrar al batxillerat als deu anys i després el cursaven en instituts o col·legis específics (alguns en seminaris menors provincials, encara que mai seguissin després una carrera eclesiàstica). Després d’aquell període ens esperava la universitat als qui havíem tingut èxit al batxillerat i, als que no, el reenganxament en aquestes altres vies professionals o tècniques considerades de segona categoria, si no l’accés a algun lloc de treball.

Alguns dels meus professors i diverses d’aquestes experiències van contribuir notablement a la meva formació personal, intel·lectual i ètica des d’una perspectiva crítica, socialment i políticament compromesa

Així doncs, les meves primeres experiències escolars, que recordo com a gratificants, es van desenvolupar en cursos anomenats de “parvulitos”, “pàrvuls” o “elemental” (les classes anteriors al batxillerat de les meves germanes, en un col·legi de monges, tenien noms més pintorescos, de sants). Era aquell un col·legi religiós a què assistiem majoritàriament fills homes de professionals liberals, quadres de les empreses espanyoles i alts funcionaris. Encara que es pogués considerar un col·legi d’elit, no era gaire exclusiu; al cap i a la fi, el 36,2% dels estudiants de batxillerat el cursàvem en col·legis religiosos, cosa que implicava una certa amplitud social. D’altra banda, la meva escola, igual que alguns altres, encara que atenia fills de les classes mitjanes i altes, no es podria qualificar de reducte ideològic franquista. Els aires del Concili Vaticà II que es respiraven a l’Església catòlica també hi arribaven. Alguns dels meus professors van ser catòlics compromesos en divers grau amb la resistència antifranquista, religiosos vaticanistes o fins i tot cures obrers. També vaig poder viure experiències educatives enriquidores, per exemple, a la pràctica intensiva de l’esport o a les activitats dels boy scouts. He de reconèixer que alguns dels meus professors i diverses d’aquestes experiències van contribuir notablement a la meva formació personal, intel·lectual i ètica des d’una perspectiva crítica, socialment i políticament compromesa. Sense algunes de les ensenyances que vaig rebre en aquelles aules i en aquell entorn formatiu m’hauria costat més adoptar algunes de les decisions que vaig prendre en el meu període universitari.

El fet de ser un alumnat exclusivament masculí ens va marcar també. Alguns dels trets masclistes de la nostra societat es van forjar o es van reforçar en aquests entorns. No vull dir que l’ensenyament que rebíem fos declaradament masclista o antifeminista, però l’ambient masculí que respiràvem diàriament dificultava la construcció de personalitats obertes a relacions igualitàries entre gèneres (encara que personalment vaig tenir la fortuna de viure en un medi familiar amb alta presència femenina, cosa que sempre he agraït). Les noies, les dones, eren les altres, desconegudes, desitjades, infravalorades o sorprenents. He pogut reconèixer els rastres d’aquesta formació a la meva vida i a la de molts de nosaltres durant molts anys. I aquest entorn exclusivament masculí fins i tot arribava a afavorir alguns comportaments agressius, intolerants o assetjadors. No puc dir en rigor que fossin molts, però a vegades resultaven clarament identificables i es feien presents entre nosaltres, malgrat els esforços que van fer molts dels nostres professors per evitar-los.

El que em crida més l’atenció és el caràcter clarament selectiu que tenia aquella etapa de formació

Passats els anys, he pogut reflexionar sobre la meva experiència escolar i el que em crida més l’atenció és el caràcter clarament selectiu que tenia aquella etapa de formació. Tot i això, no és un tret que tots els meus antics companys hagin reconegut obertament després d’aquells anys. De fet, algun m’ha arribat a comentar que, a la seva memòria, una característica del nostre temps escolar és que tots estudiem el batxillerat. Crec que es va oblidar d’afegir que érem tots nosaltres, però no els altres. I és que, quan hom fa la mirada enrere, amb el propòsit de reviure la nostra experiència escolar, com és el propòsit d’aquestes línies, es corre sempre el risc de caure en el biaix del supervivent, de creure que les coses van ser millors del que efectivament van ser o, dit altrament, d’edulcorar els records. I aquest risc és encara més gran quan un ha tingut una experiència escolar exitosa, com va ser el cas de molts d’aquests nosaltres.

La meva curiositat per explorar aquest procés de selecció em va portar a bussejar a les dades de l’Institut Nacional d’Estadística (Anuaris estadístics i Estadístiques de l’ensenyament a Espanya), aconseguint resultats de gran interès. Ja he esmentat l’escàs número que vam començar aquella trajectòria el 1960-61. A més, el 1964-65, quan complíem catorze anys, estàvem matriculats 132.539 estudiants al quart curs del batxillerat general i vam aprovar el grau elemental un total de 76.850; aquestes xifres representen respectivament el 23,4% i el 13,5% dels nascuts el 1951 (encara que hi hagués els qui aprovessin aquest any amb més de catorze anys, també hi hauria qui ho faria en anys posteriors, per la qual cosa la xifra val com a aproximació raonable). El curs 1967-68 érem 34.927 els matriculats en preuniversitari; encara que no hi ha estadístiques dels aprovats aquell any a la prova de maduresa, prenent com a referència la proporció del curs anterior, hem de ser uns 15.330, cosa que representa un 2,7% dels nascuts el 1951. És cert que caldria afegir les xifres del batxillerat laboral i tècnic, que es va posar en marxa en els anys cinquanta, però la matrícula el 1967-68 gairebé no arribava al 4% del batxillerat general. Com es pot apreciar, les xifres, escandaloses per a la nostra sensibilitat actual, parlen per si soles.

Aquestes xifres tan baixes s’expliquen per l’abandonament de l’Estat franquista de la seva responsabilitat en matèria d’educació i la seva transferència a l’Església catòlica i a l’ensenyament privat: el 1961-62 només el 16,5% dels estudiants de batxillerat assistien a instituts oficials. És clar que el 1939-40 hi havia a Espanya 113 instituts de batxillerat i el 1960-61, vint anys després, només un total de 120. El resultat d’aquest procés va ser la caiguda en picat de l’alumnat de l’ensenyament oficial i el creixement aclaparador de l’ensenyament catòlic i el privat. Aquesta tendència començaria a canviar amb la necessitat del franquisme tecnocràtic de comptar amb una mà d’obra més formada i es va plasmar en l’aprovació de la LGE el 1970, cosa que va fer invertir més l’Estat en l’ensenyament públic. Així, la proporció d’alumnat oficial del batxillerat general que hi havia el 1940-41 (34,1%) va disminuir de manera continuada fins al 1957-58 (15,4%) i després va tornar a pujar de mica en mica, superant-se la del 1940 el curs 1970-71 (35,6%). Quan acabava de finalitzar el batxillerat començaven a notar-se nous temps a l’educació.

La universalització de l’ensenyament secundari és un dels trets més característics i audaços del projecte educatiu modern

Com es pot apreciar fàcilment, el tret més característic d’aquell batxillerat que jo vaig viure era el seu caràcter selectiu, que continuaria vigent fins que la LGE del 1970 vingués a obrir la nova etapa d’educació per a tothom, que ja es completaria als anys finals del segle. Aquest caràcter selectiu gravitaria sobre els projectes d’ampliació de l’escolarització secundària que van representar la LGE i la LOGSE i encara arriben a nosaltres els seus ressons. Al meu entendre, la universalització de l’ensenyament secundari és un dels trets més característics i audaços del projecte educatiu modern. No sé si l’etapa anterior, la que jo vaig viure i he rememorat breument, és aquesta suposada etapa educativa daurada que alguns consideren que hem arrumbat negligentment i a la qual hauríem de tornar com més aviat millor. He de dir que, quan he tingut ocasió de trobar alguns apunts meus d’aquella època escolar, he pogut comprovar que el nivell dels nostres estudis no era exactament el que de vegades s’imagina (ai, el biaix del supervivent!). Sincerament, després d’haver viscut i analitzat la realitat escolar d’aquella època, no puc estar gens d’acord amb aquests miratges.