Opinió

‘Wolfgang’ i ‘Por todo lo alto’

Què tenen en comú dues pel·lícules com ”Wolfgang” i “Por todo lo alto”? Doncs que són injeccions de bondat directament a la vena. Són d’aquelles obres que els perdones algunes incoherències de guió, alguns moments redundants… Vaja, que el teu esperit crític està en bany maria i que arribes a pensar que si aquesta mena de pel·lícules no t’agraden t’ho has de fer mirar. Surts del cine amb un somriure, amb ganes de continuar vivint i penses que el mal al món perd intensitat i que encara hi ha històries on hi ha gent que té cura de la gent, que está disposada a rectificar errors i a pensar que encara existeix alguna cosa semblant a la bondat. Durarà poc, aquest sentiment, perquè arribaràs a casa i miraràs les notícies, però com diu aquell “que te quiten lo bailao”.

“Wolfgang” ens explica la història d’un nen dotat per a la música, molt dotat, potser un geni. Asperger? Potser sí, però aquest detall serveix per alimentar moments de comicitat de la història. Fins que arriba la mort de la seva mare, una mort molt tràgica que feriria a qualsevol persona. A més, no ha conviscut amb el seu pare. Mare i àvia materna han tingut cura d’aquesta criatura tan especial que es fa estimar per l’espectador des del primer moment, tot i els entrebancs que posa al seu pare, que se n’ha de fer càrrec per petició de la mare abans de morir i en contra del criteri de l’àvia, que intueix que el pare no sabrà assumir les responsabilitats lligades amb l’exercici de la paternitat.

Per tant, la pel·lícula és també un model d’aprenentatge, de com un pare, seguint les necessitats del fill expressades de maneres diferents, però que fins i tot les més dramàtiques estan tenyides d’humor, ha d’aprendre què vol dir fer-se càrrec d’un fill. A més, el pare és actor i la vida dels actors és molt accidentada llevat de la de Carlos Cuevas, personatge real, a qui totes li ponen i que la pel·lícula recull unes quantes seqüències, sobretot la que hi posa punt final que són per petar-se de riure.

Bon ritme, un guió ben construït amarat de tendresa, unes interpretacions i una direcció molt ben ajustades, tot ben combinat, fa que aquesta pel·lícula sigui apta per veure-la diferents membres de la família, a partir, per exemple, de dotze anys o potser abans i tot si podem conversar amb els petits sobre el que està passant perquè la mort de la mare, una mort molt dura, obre molts interrogants i angoixes.

La segona és la història de dos germans que no ho saben que en són, de germans. Un d’ells és un gran director de música que volta per tot el món i l’altre viu en un poblet i toca un instrument a la banda municipal.

El germà famós pateix una greu malaltia que exigeix un trasplantament d’algú que sigui compatible i és quan troba aquest algú que no és altre que un germà desconegut fins a aquell moment. I comença una relació en què tots dos es veuran enriquits amb la descoberta. I passa com a la pel·lícula anterior, estem davant de gent bona, de bona gent que actuen com a bona gent, és clar, i jo soc dels que penso i necessito trobar-me amb històries gratificants.

M’agrada molt el cine, m’agraden tots els gèneres, històries de tota mena, però hi ha pel·lícules que a més d’agradar-me són necessàries per poder consolar-nos de la buidor del present, per poder suportar els trumps de torn, les mentides diàries que ens volen fer empassar, pel·lícules treves que narren històries plenes de tendresa que venen a salvar-te de la sordidesa del dia a dia. I és que una de les funcions de la ficció és precisament aquesta.