Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Sembla que un dels grans aprenentatges a fer avui en dia és el de poder acceptar que, en el mateix moment, és dia i nit. Aquesta setmana llegia, seqüencialment, dos grans titulars provinents del mateix Govern. El primer, aplaudia els centenars de milions que deixaria la Fira ISE (Integrated Systems Europe), convertida en el centre global de la tecnologia audiovisual i la integració de sistemes, en la qual, cofoiament, TV3 té un gran estand de produccions de realitat augmentada.
El segon titular, anunciava: “Educació i Formació Professional proposa prohibir els telèfons mòbils a les aules de tots els centres a l’etapa obligatòria. Es crea una Comissió per una Digitalització Responsable als Centres Educatius”.
El negoci volava, innovant per seduir. L’educació, per si de cas, intentava situar-se en el territori de les precaucions, en un recer analògic, esperant passivament ser conquerida.
Per la meva part, acabava d’enviar a l’editorial la darrera correcció del llibre “No sense el meu mòbil. L’educació dels adolescents a l’univers digital”. Havia afegit el petit capítol “No puc viure sense chatgpt” que acaba així: “Reiteradament, he insistit que la immersió en l’univers digital transforma bona part dels processos mentals adolescents. Ara torno a insistir per alertar que no podem fer com si alguna de les formes claus d’accedir i gestionar la informació, com ara la IA, poguessin quedar al marge de l’escola, dels aprenentatges i de l’educació, sense pensar a fons sobre què està significant la seva presència”.
No podem fer com si alguna de les formes claus d’accedir i gestionar la informació, com ara la IA, poguessin quedar al marge de l’escola, dels aprenentatges i de l’educació
Fa temps que estic escrivint, opinant, divulgant sobre el que significa ser humans a l’univers digital i sobre les urgències educatives per fer educació i escola en aquest univers i no vull seguir amb falsos debats. No es tracta d’estar a favor o en contra o de representar una posició grisa-síntesi, sinó de descobrir amb voluntat activa com s’educa ensenyant en aquest món.
Així que aparco la discussió sobre problemes construïts. M’estimo més escriure, parlar, suggerint formes de fer. Tot recordant que el món no tornarà a ser analògic, que el desenvolupament de la infància i l’adolescència és avui diferent (continua sent profundament desigual i injust) i que a la indústria tecnològica el que l’interessa és tenir alumnes passius, enganyats des de la primera pantalla que obren. Així que anem a compartir unes primeres idees sobre un dels reptes: “l’acompanyament digital”.
Si tot és soledat educativa, potser cal acompanyament
Si a la primera infància considerem que el problema no és que estiguin mirant una pantalla sinó que estiguin sols mirant-la i només els miri la pantalla. Si a les etapes infantils intermèdies considerem que el problema no és que facin funcionar una pantalla sinó que ningú els ajudi a descobrir què té a veure el que veuen amb les preguntes i les activitats de classe per descobrir com funciona el món, amb la seva curiositat per aprendre. Si, quan experimenten, descobreixen, fan preguntes impertinents a l’adolescència, ningú acompanya les experimentacions, serveix de punt de referència per navegar i no dedicar-se al surf. Si…
Si, la realitat és aquesta, podem acordar que necessiten velles i noves formes de ser acompanyats. I podem parar-nos a pensar com garantir-les i com posar-les en pràctica. Garantir que no estan sols en dues dimensions: viuen en grup, comparteixen experiències, aprenentatges i vivències (contra el negoci digital que força l’individualisme); estan entre presències adultes significatives (adults accessibles interessats pel seu món i interessats en ajudar-los a descobrir altres mons).
Les formes d’acompanyar són pròpies i singulars en cada etapa evolutiva
Educar és acompanyar vides. Acompanyar és caminar al costat i compartir. Les formes d’acompanyar són pròpies i singulars en cada etapa evolutiva. Quan diferents treballs insisteixen en la necessitat de l’acompanyament digital, cal posar matisacions. No els acompanyem perquè el món digital estigui ple de perills (no posem al seu costat àngels de la guarda protectors) sinó perque comporta endinsar-se en mons cada vegada més desconeguts, que necessiten orientacions, estímuls, valoracions adultes, seguretats respecte a les invasions d’un món que no respecta la infància.
El contingut de les motxilles que ajudem a portar
L’acompanyament educatiu actual comporta considerar entorns d’influència múltiples (molts i molt canviants). Comporta considerar els impactes humanitzadors i els deshumanitzadors. La motxilla amb la qual creuen cada dia la porta de l’escola té molts components vitals i bona part d’ells sorgeixen en entorns digitals i no físics. Mirar, veure, observar, saber preguntar són encara més claus per poder acompanyar vides. Si fa temps que no podem diferenciar allò que passa dins i allò que passa fora de l’escola, no podem pensar que hem d’acompanyar només una dimensió de la seva existència.
L’acompanyament, en la seva dimensió digital, diferent en cada etapa, ha de considerar, si més no, cinc dimensions:
- Ajudar en el descobriment d’un mateix i a situar-se en la realitat (com fins ara) però considerant tota la realitat. Ser i situar-se en l’univers digital. Ser i situar-se virtualment. Per poder descobrir-se com a únics i poder anar trobant el seu canviant lloc al món.
- Gestionar la informació (sotmesos a una allau constant). Parar-se a descobrir-la, saber on trobar-la, donar-li un sentit o un altre, sospitar que pot ser mentida, retenir allò que pot ser important, saber com tronar-lo a trobar, crear i divulgar, etc. Ajudar a aclarir-se entre imatges, paraules, veus, escrits.
- Sempre hem acompanyat els aprenentatges (ensenyem com poden descobrir, allò que paga la pena saber, el plaer de descobrir que saben). Ara, acompanyar ocupa el lloc preeminent. Transmetre passa ser estimular a descobrir. Saber passa a ser ajudar a trobar sentit. Influir és aconseguir connectar sabers i vides. L’escola no pot pretendre acompanyar aprenentatges analògics de vides que, fora de l’escola, són digitals. No es tracta de metodologies i didàctiques més o menys digitals. Tot és digital i a l’escola construïm entorns d’aprenentatges (amb lògica digital) que no sempre estan mediats per una pantalla.
- Acompanyem el joc, la diversió, les vides en la seva dimensió de descobriment creatiu. Sortosament, bona part del que fan o poden fer en les dimensions digitals és jugar. I jugant s’aprèn i l’aprenentatge pot ser divertit. Marina Umaschi deia en aquest mateix diari: “Es pot ensenyar a programar d’acord amb el desenvolupament dels nens, a través del joc, el moviment o el cant”. És ben curiós el rebuig digital del món de l’educació infantil perquè espatlla la infància i del món de la secundària perquè distreu d’aprendre allò important (que hem oblidat després).
- Acompanyem la construcció de la convivència. No ens dediquem només a prevenir el ciberbullying. Si l’univers digital té alguna dimensió especialment significativa, aquesta és la de les relacions. Canvia sistemàticament la forma com ens relacionem, la forma com infants i adolescents van construint les seves relacions amb els altres. Acompanyem en el descobriment de la singularitat i la diferència, en la construcció de l’amistat, en els drets de tothom, en la confrontació respectuosa, en l’experimentació pròpia o aliena del patiment, etc. Quan estan a l’aula el seu món de relacions digital no pot ser per nosaltres una capsa negra.
La dosi mínima de companyia
Tot això i més ens porta a la tutoria, a la singularitat de tota la professió docent, a acceptar que som oportunitats en les vides que van creixent passant per l’escola, descobrint de quina manera hi són a l’univers digital. Igualment, ens porta a reclamar una dosi mínima d’acompanyament per tots els infants i adolescents. Fent possible la dosi d’acompanyament familiar i la dels altres professionals socioeducatius i terapèutics. L’acompanyament col·lectiu (comunitari dèiem abans) o dit d’una altra manera, ressituant els recursos del barri per ser al costat digital d’infants i adolescents.
Quan escrivia el capítol sobre la IA del que he parlat a l’inici, un estudiant de quart d’ESO (“estudio però haig de viure”) m’explicava com gestiona amb IA (a totes les seves “pantalles”) les redaccions, ampliacions d’informació sobre temes que l’interessen o li fan fer, les activitats divertides, i afirmava: “li pots preguntar al ChatGPT però abans has de saber què vols saber i després entendre el que t’està dient”. Suposo que és aquesta la gran qüestió. No necessitem aclarir quantes hores ordinador es poden fer servir a cada assignatura, tenir un nou protocol i respirar tranquils.
