Opinió

Afegir el juliol al calendari: l’enèsim greuge

Ara fa un any que se’ns anunciava la mesura estrella d’aquesta conselleria: l’avançament del calendari. Una mesura justa, feminista, conciliadora. Altrament dit, una mesura per fer treballar més els mandrosos dels profes, que permet que les mares puguin deixar els seus infants a l’escola més temps per anar a la feina, i que ajuda els progenitors a estalviar-se uns calerons en casals i mainaderes. Tot seguit, es va anunciar una de les vagues més contundents a Educació des dels mítics 80 i es va desencadenar una campanya de desprestigi del cos per part de qui més l’hauria de cuidar: el govern.

Tanmateix, és real, que els docents no volem treballar? O que no estem disposats a patir més retallades, més humiliacions, més greuges comparatius de sou i de condicions amb els nostres companys del nord i del sud? Després d’uns anys molt durs per les mesures anti-covid, de formacions al centre de dubtosa utilitat, d’un nou currículum, d’un procés d’estabilització a vida o mort o de l’exigència del C2 de català, el canvi de calendari va ser la gota que va fer vessar el got. És evident que els de màrqueting saben el que fan: collem, collem, i l’última, la innegociable, la mare de totes les retallades, que sigui la més vistosa i la que ens dona més rèdit electoral, perquè tothom sap que als docents no els agrada treballar i viuen massa bé. Farem un invent que consistirà a responsabilitzar les direccions de convocar, o no, els docents al juliol (una altra divisió), farem que els de primària facin tot el mes de setembre en jornada intensiva (un altre horari) tot posant monitors (que no n’hi havia prou) a les tardes i, si passen calor, que facin jocs d’aigua (Núria Mora, secretària de transformació educativa, dixit).

Fer-nos anar als centres els quatre primers dies laborables del juliol és l’enèsim atac d’aquesta conselleria envers els seus treballadors

Clarament allò va ser una prova perfectament planificada per tal que fos un «xurro» i així poder vendre que el millor per a tothom, sobretot per a la fundació Bofill, és que es comenci amb jornada partida des del primer dia. Això, no obstant, comporta que, pel que sembla, tots els docents siguin convocats de manera obligatòria els primers quatre dies de juliol, fins i tot en el cas d’ensenyaments en què les direccions han dit que no ho veuen necessari, com en el cas de la formació d’adults. El juliol ha estat tradicionalment un mes de formació i de preparació de feina des de casa, però no oblidem que si cobrem uns 6.000€ menys a l’any del que ens pertocaria per escala funcionarial és precisament perquè tenim molts dies de treball no lectiu. Així doncs, fer-nos anar als centres els quatre primers dies laborables del juliol és l’enèsim atac d’aquesta conselleria envers els seus treballadors. I en un context en què no s’estan cobrint un 80% de les baixes, en què tenim alumnes de Batxillerat sense un professor de matemàtiques o de llatí abans de la selectivitat, o en què hi ha professionals plantejant-se deixar la docència perquè no poden més, cal preguntar-los: què coi feu, kamikazes?!

Si abans era pertinent parlar tot el dia dels positius de covid, ara ho és parlar dels rècords de calor. Emergència per aquí, emergència per allà, tralarà. Però quina emergència és més emergent? La d’avançar el curs peti qui peti no se sap gaire bé per què? O la de rostir-nos als centres quatre dies més, tenir alumnes i docents desmaiats de calor, cosa que ja ha passat, i fer-nos cremar més benzina per anar a poblacions més allunyades del nostre lloc de residència? – ja que també heu tingut la gran idea de no deixar triar municipis a les adjudicacions d’estiu. És que, ves per on, sou uns GENIS. Quo vadis, Esquerra Republicana? Teniu un govern de 33 diputats que se sosté amb pinces autonomistes, i aquesta deriva cap a la dreta monàrquica, sempre tan inflexible i tan del ordeno y mando, us passarà factura. Paraula de votant.