Entrevista

Aida C. Rodríguez: “Cal una política ambiciosa per garantir el lleure inclusiu i equitatiu per a tots els infants”

Aida C. Rodríguez va arribar al Síndic de Greuges de Catalunya l’any 2023, quan va començar a treballar com adjunta per a la Defensa dels Drets de la Infància i la Joventut. Des de llavors, la seva tasca ha consistit a protegir els drets dels infants i els adolescents i en investigar i resoldre les queixes que arriben en qüestió de vulneració d’aquests drets. Un moment destacat en la seva trajectòria com a adjunta ha estat la publicació d’un informe sobre l’estat del lleure el passat abril, actualitzant l’últim de fa més d’una dècada.

En aquesta entrevista, parla sobre l’estat de l’educació catalana, sobre la segregació escolar i residencial i sobre el lleure educatiu, així com de l’estratègia pel lleure i de la necessitat de fer polítiques adequades per acompanyar-lo i de trobar un lideratge clar per part de les institucions. 

Quina és la situació durant l’estiu per als infants, un període en el qual no hi ha classes, i on hi ha famílies que es poden permetre fer activitats de lleure o unes colònies i d’altres que no?

El que ens indiquen les xifres és que hi ha una diferència molt gran entre aquelles famílies que es poden permetre accedir a activitats de lleure durant l’estiu (pot ser un casal, unes colònies, campaments…) i aquelles que no s’ho poden permetre. Les xifres durant el mes de juliol, sobretot a la primera part, són bones; però si mirem la mitjana de tot el mes, no arriba al 20% d’infants que participen en un casal d’estiu, és a dir, les xifres globals de participació en activitats de lleure són baixes.

Això ens indica que probablement hi ha un gruix d’infants que estan amb algun familiar, com poden ser els avis, que sabem que en moltes ocasions són els encarregats de tenir-ne cura per una manca de polítiques públiques que posin el focus en acompanyar a les famílies en aquest sentit. Arribats a determinada edat, quan els infants arriben a l’adolescència, també podem deduir que aquestes hores que no es dediquen al lleure, els infants les passen sols o a càrrec d’una pantalla.

Per tant, a l’estiu és quan més es posa de manifest aquesta manca d’equitat en l’accés a les activitats de lleure educatiu. D’una banda, perquè ens falten ajuts que garanteixin que els infants que tenen dificultats econòmiques puguin accedir al lleure i, d’altra banda, perquè l’oferta ha de poder garantir que hi ha suficients places per tal que els infants puguin dur a terme aquestes activitats.

Quina seria una possible solució a aquesta problemàtica?

Un infant no hauria de quedar fora d’una activitat de lleure educatiu en horari no lectiu per una qüestió econòmica. És a dir, cal comptar amb ajuts per evitar aquesta exclusió per motius econòmics. Però no només és una qüestió d’ajuts, també és important garantir prou places, diversitat en l’oferta i assegurar que aquesta és de qualitat i volguda per tots els infants.

Hi ha prou consciència social i institucional que les extraescolars també formen part de l’aprenentatge de l’alumnat?

El mateix terme extraescolars ja ens pot conduir a error i pensar que es tracta d’un a més a més. Nosaltres parlem de “lleure educatiu” i, amb aquest terme, ja ens estem referint a tota activitat que no es fa al temps escolar i que té una activitat. Aquí entra també el temps de l’espai migdia, enormement valuós. Es valora suficientment l’espai migdia, s’aprofita, està prou reconegut? La resposta és que no prou, malgrat ser un temps on la majoria d’infants es troben a les escoles.

Històricament, Catalunya és un territori amb una bona tradició de lleure educatiu, li ha donat molt de valor i l’ha considerat com un pal de paller social per les oportunitats que suposa. Sorprenentment, aquesta tradició no s’ha acompanyat prou des de la perspectiva de política pública i ara precisament estem en un moment socialment clau, en què estem pendents de l’Estratègia de lleure que el govern ha de presentar, i volem veure com es concretarà. Esperem que, d’alguna forma, doni resposta a la necessitat social de donar al lleure educatiu l’espai que mereix.

Catalunya és un territori amb una bona tradició de lleure educatiu, li ha donat molt de valor i l’ha considerat com un pal de paller social

Creiem que el lleure educatiu és una oportunitat d’ascensor social, com ho pot ser l’escola, perquè obre la porta a altres experiències, maneres d’aprendre, d’acompanyar i de ser acompanyat durant la infància i l’adolescència. Hi ha una manca de política sòlida i de lideratge clar per part dels diferents departaments que treballen el lleure; tots aborden dimensions d’aquest, però cap acaba de tenir un lideratge, ni una política prou sòlida. La manca de regulació n’és un clar exemple. Per això, també hem fet un informe que estudia el lleure educatiu i que valora si en aquesta dècada hi havia hagut prou progrés.

Relacionat amb aquesta futura regulació institucional, quines són les directrius o el que volen fer les institucions?

Nosaltres, des del Síndic, ens hem pronunciat per tal que sigui un lleure de qualitat, també hem parlat amb el Consell Assessor Jove, el nostre consell de joves per tal que ens assessorin des de la seva visió, com adolescents que han participat i participen en diverses activitats de lleure des que eren petits. És interessant veure que per a ells, qualsevol lleure és educatiu, si està fent amb criteris de qualitat: monitoratge preparat, activitats dissenyades específicament, espais… Des de la nostra perspectiva el lleure és un dret i l’administració té el deure de garantir-lo. Considerem que l’estratègia de lleure és una oportunitat per reforçar aquestes mancances detectades. Ha de ser un lleure regulat, consistent des de la perspectiva de la dotació econòmica i l’acompanyament a entitat i municipis i ha de ser un lleure en condicions d’equitat, inclusió i en no segregació; els tres elements que l’estratègia ha de considerar per tal que sigui un lleure amb garanties.

Es té prou en compte el paper del món local/municipal en l’educació i en el lleure educatiu? Els ajuntaments tenen iniciatives pròpies per defensar el lleure educatiu?

Els ajuntaments poden comptar amb una línia de subvenció per treballar la qüestió del lleure. Aquesta línia, però, és insuficient i els suports amb els quals es troben no són prou per desenvolupar una estratègia pròpia. Tot i això, trobem municipis compromesos amb aquesta idea de lleure i que han desenvolupat polítiques molt actives també, per exemple, amb la cessió d’espais municipals per a la realització d’activitats de lleure per part d’entitats amb base associativa.

Trobem exemples destacats en l’àmbit de la inclusió. Quan arriba l’estiu, moltes famílies ens diuen que els apunten al casal, que el seu fill té unes necessitats especials i que després l’ajuntament els diu que no poden atendre a l’infant o que no pot participar en determinades activitats; bé perquè no hi ha personal, bé per la ràtio o per l’especialitat, una habilitat indispensable per poder fer un acompanyament de qualitat.

Quan arriba l’estiu, moltes famílies ens diuen que els apunten al casal, que el seu fill té unes necessitats especials i que després l’ajuntament els diu que no poden atendre a l’infant

També és cert que trobem ajuntaments que sí que fan aquest pas i que es preocupen per fer un lleure inclusiu. No només per les necessitats especials, sinó també per les econòmiques. Això ho fan desplegant una bona cartera d’ajuts a les famílies quan arriba l’estiu, contractant monitors amb una formació adequada i dissenyant activitats universals. Per tant, sí que veiem municipis que treballen de manera molt clara i molt convençuts i que per ells el lleure és una aposta clara, sobretot amb els estàndards de qualitat.

Un exemple és el projecte d’Estiu Enriquit, que treballen en l’àmbit municipal. Com es valora això?

Es valora molt positivament. És un exemple que posa de manifest com hi ha molts municipis que aposten per oferir un lleure de qualitat, que no sigui excloent, que sigui no segregador, que sigui equitatiu… Si tenen l’oportunitat d’intercanviar idees, bones pràctiques, bons exemples de com superar obstacles concrets i es generen espais per compartir, veus que això es pot contagiar entre municipis. Ja n’hi ha que estan a l’avantguarda de tota aquesta aposta i tota la resta poder sumar-s’hi. 

Els reptes en el món educatiu són enormes. Es parla de l’abandonament escolar, de la segregació, de la inclusió, del lleure educatiu, de l’educació emocional… Què seria més urgent de tractar?

En qualsevol societat moderna exigim molt a l’educació i al mateix temps també la responsabilitzem molt de tot allò que no va bé; per tant, té un mal paper, un paper difícil. Hem de poder fer alguna reflexió sobre això, per exemple, els resultats PRISA l’any passar, van ser bastant negatius on es posava de manifest que s’havien fet molts canvis en el sistema educatiu en un període de temps molt curt. L’educació ha de tenir mirada llarga.

Aquí, a Catalunya, com a molts llocs, el sistema educatiu afronta un repte important com és la baixada demogràfica; en els últims 20 anys hem rebut molta població d’origen estranger, que significa la incorporació d’alumnat nou i el sistema ha tingut dificultats per dimensionar, abordar i atendre tota la diferència. Alguns dels reptes que té el sistema per davant son la relació amb la tecnologia digital, la salut mental i el benestar emocional dels infants, l’educació inclusiva, la segregació escolar i educativa…

El fet que tots els infants vagin a l’escola pot semblar obvi, però l’obligatorietat de tenir una escolaritat és dels anys 70, i implica tenir tots els infants d’una societat dins del sistema educatiu, durant un període llarg, el qual fa que l’escola sigui un espai molt potent, una oportunitat enorme. L’educació ha de ser emancipadora, tant a escala individual, amb un aprenentatge que em farà pensar per mi mateix, com en terme socials, ja que ajuda a equilibrar totes les desigualtats que poden existir en una societat per fer d’ascensor social per a aquells que venien d’un espai menys afavorit.

Per tant, a l’educació li hem de demanar coneixements, metodologies adequades; hem de tenir present el paper que fa el professorat, reconèixer-lo, necessitem que estigui ben format i afavorir que la seva sigui una tria vocacional. I per això cal deixar que puguin centrar-se en la seva funció, que és educar amb condicions adequades per poder-ho fer. Un mestre o una mestra poden tenir un rol cabdal a la nostra vida, ens poden marcar d’una forma específica i valuosa.

Un altre punt important és la relació amb la tecnologia. Fa uns anys es va fer una aposta basada en certes fal·làcies com la idea que el món havia passat a ser digital i que hi havia “nadius digitals”, quan el que hi havia era adults poc destres en aquestes eines. La tecnologia és molt present en les nostres vides,i ens aporta un guany ens molts aspectes, però a l’escola ha de ser, només instrument més per a l’aprenentatge. La seva presència hauria d’estar molt més justificada i, en cap cas, substituir altres metodologies, això pot ser un error.

Has mencionat la relació amb la tecnologia, en quin punt es troba aquesta amb les aules catalanes i l’ús dins de l’espai escolar?

El Departament ha acceptat durant molt de temps tot el que té a veure amb les pantalles sense plantejar un debat amb els docents, les famílies i l’alumnat. Quin paper creiem que ha de tenir la pantalla a l’escola? Cal que hi sigui? Per a què? Com a societat hauríem de ser més crítics amb aquesta entrada de l’entorn digital a l’àmbit educatiu. Ens hauríem de preguntar si està justificada des d’una perspectiva pedagògica, no simplement per una qüestió vinculada a elements contextuals pel que fa a les polítiques de la UE. Com a ciutadans, famílies, alumnes, docents, hauríem de poder estar més informats i tenir veu respecte de certes polítiques implementades. Potser hem permès aquesta entrada de la pantalla a l’aula perquè tenim un prejudici positiu cap a la tecnologia basat en la por a quedar enrere, fora del progrés tecnològic, però aquesta és una visió reduccionista.

Amb la qüestió de la tecnologia hem d’anar més enllà del debat de prohibir el mòbil a l’aula i plantejar-nos quina és l’estratègia digital del sistema educatiu català. El sistema ha de ser un catalitzador d’oportunitats i no de diferències.

El Diari de l’Educació va publicar una notícia sobre un informe del Síndic que alertava que hi ha més de 400.000 infants vulnerables i que si ho ajuntàvem amb adolescents, arribava a 700.000. Quina resposta poden donar les escoles i les institucions per donar una educació de qualitat i quines són les principals barreres per accedir-ne a aquesta en condicions d’equitat?

Si l’escola és un espai emancipador, també ha de tenir una funció de generar equitat o de reduir-ne la inequitat. Cada infant arriba a l’escola amb unes característiques concretes i, a vegades, en situacions que podríem considerar de desavantatge. És l’escola qui té l’encàrrec principal a través de l’educació de poder equilibrar i igualar les oportunitats per reduir les situacions de desequilibri. Un bon aliat, en aquest sentit, és el lleure educatiu, com ja hem explicat abans.

Algunes de les barreres que dificulten l’equitat són la segregació escolar, un fenomen que ens ajuda a entendre que si no intervenim en el sistema, ens trobarem amb una societat que genera que els infants més vulnerables s’agrupin i es concentrin en barris i escoles determinades. En aquest sentit, amb el Pacte contra la Segregació Escolar, el sistema educatiu ha de fer servir els mecanismes per intervenir i promoure els espais de mixtura social, limitant la matrícula viva, treballant amb una reserva de places que generi una entrada determinada d’alumnes…

Les polítiques d’infància estan infrarepresentades econòmicament

No es tracta només d’una qüestió de nombre, estem parlant d’infants, de famílies, d’identitats i de persones. El motiu pel qual tenim aquesta quantitat d’infants vulnerables (400.000), i la vulnerabilitat no només és per una qüestió econòmica, és una vulnerabilitat social, té a veure amb diversos elements. Les polítiques d’infància estan infrarepresentades econòmicament. És a dir, hi ha una manca de dotació econòmica per sostenir la infància a Catalunya.

En aquest sentit, des del Síndic, s’ha plantejat que hi hagi prestacions específiques per aquestes situacions. Parlem, per exemple, d’una renda garantida que contempli el nombre d’infants a càrrec que té la família. Hi ha una qüestió econòmica que no només es tracta de més recursos, sinó de distribuir-los millor. Una distribució ben pensada, però sobretot focalitzada.

En determinades ocasions es veuen polítiques de reducció de ràtio o ajuts com el val escolar, però aquestes no han seguit un criteri de focalització. Si tenim identificats aquests 400.000 infants vulnerables, cal saber de quin tipus de vulnerabilitat es tracta i trobar la forma d’intervenir en el moment de desplegar una política. Hem de focalitzar els recursos per tal que els més vulnerables aconsegueixin el millor impacte. Per tant, cal prioritzar els recursos, una major focalització i una major cobertura.

Tornant al tema de la segregació escolar, en els centres d’alta complexitat de vegades existeix l’etiqueta que són centres complicats, fins i tot dins de la mateixa comunitat educativa, com es podria treure aquesta etiqueta o lluitar contra els prejudicis que existeixen envers els infants que formen part d’aquestes escoles?

La pobresa i la vulnerabilitat, efectivament, condicionen l’educabilitat dels infants. Si no tens garantits els àpats, la teva capacitat d’atendre, d’aprendre i de sostenir una jornada escolar es veurà limitada i condicionada. Quan parlem d’infants vulnerables no és només un número, són infants concrets que van a escola amb condicions de desavantatge.

Si a un barri o municipi existeix segregació residencial (el que anomenem de tota la vida guetos), infància la infància pot ser més vulnerable i pot estar en pitjors condicions per accedir al procés d’aprenentatge. També és cert que els centres de màxima complexitat han d’estar preparats per aquests perfils.

D’una banda, aquests centres han de comptar amb el millor professorat possible, que tingui tota la predisposició per treballar amb aquests infants i les seves famílies. D’altra banda, s’han de desplegar tots els recursos disponibles per tal de reduir els índexs de segregació. La segregació és un objectiu a combatre, tant l’escolar com la residencial. També en el moment de la tria de centre per part de les famílies, s’ha de treballar amb transparència i amb convicció des dels centres, per evitar que es deixin endur per les pors i les incerteses.

La segregació és un objectiu a combatre, tant l’escolar com la residencial

Imaginem-nos que els centres d’alta complexitat es convertissin en projectes forts i atractius, això provocaria que es desactivessin moltes lògiques que intervenen en el criteri de la tria de centre per part de les famílies.

Aquí la zonificació també ajuda. Si, d’alguna forma, acompanyem i empenyem a les famílies per tal que vagin a centres que no tenien prevists, però on poden trobar el que busquen, es desfant dinàmiques que tenen impacte negatiu a llarg termini en els centres. . La complexitat no és negativa per ella mateixa, però sí requereix de recursos especialitzats i focalitzats, així com de vocacions específiques. Moltes vegades, aquests centres són molt acollidors i oberts, amb molt bons professionals, disposats a atendre aquesta vessant més humana. S’ha de desmuntar aquesta imatge negativa que tenim de la complexitat.

Què caldria per aconseguir una inclusió real de l’alumnat dins i fora de l’aula?

Calen espais de qualitat. L’escola i també el lleure han de ser espais el màxim d’oberts possibles, en hores i també en la capacitat d’atendre amb qualitat. Propiciar la barreja, que és una riquesa si s’entén i s’acompanya adequadament i difuminar els horaris i el calendari per crear espais acollidors per als infants.

El sistema i la societat tendeixen cap a la segregació? Un exemple són els estereotips que existeixen envers la població gitana i el prejudici que hi ha respecte a què acostumen a no tenir estudis o als nouvinguts i la seva forma de ser, que sembla que ja està determinada.

L’ésser humà és gregari i tendeix a agrupar-se amb els que considera similars. Potser caldria començar per reconèixer que en allò important ens assemblem força les persones. Al mateix temps, cada societat construeix elements d’identitat i de diferència. Moltes vegades el que acaba d’arribar a un poble, a un barri, a una escola és el diferent, tot i que no sempre és així. Hem de ser molt conscients de l’impacte negatiu que els prejudicis que tenim sobre els que considerem diferents poden tenir en les trajectòries educatives de les persones, el que se’n diu el mite autocomplert o labeling approach; la categoria acaba generant una realitat, com és el cas de l’exemple que m’has donat del poble gitano. El sistema ha d’oferir el màxim d’oportunitats i el màxim vol dir en tots els espais que siguin possibles i durant tot el temps que sigui possible.

Existeixen riscos perquè ja coneixem el comportament humà que tendeix al prejudici, a la categoria, a l’etiqueta; com a sistema hem d’advertir aquests riscos i identificar-los, buscant maneres de revertir-los. El mateix sistema haurà de tenir en compte quines metodologies fa servir, com inclou aquest alumnat i no mirar-lo com a categoria de grup, sinó com a individu. La tria personal de cada individu forma part de la seva llibertat, però havent donat totes les condicions perquè realment es doni la igualtat.

Existeix la sensació, parlant d’igualtat d’oportunitats, que com més etapes educatives avances menys diversitat es troba a l’aula. És això cert? Per què passa?

Aquí està la importància de tenir les xifres i estudiar-les. Les dades ens parlen d’una diversitat molt alta a l’entrada del sistema educatiu i es va reduint a mesura que puja l’edat, i no només per qüestions econòmiques o d’origen, sinó també de necessitats especials. El 98,6% dels infants amb necessitats educatives especials estan en centres ordinaris i, per tant, això és una boníssima notícia; les escoles estan rebent aquest alumnat i l’estan acompanyant i incloent, treballant amb ells; al mateix temps, veiem que a mesura que l’edat avança, aquesta inclusió no es manté.

El 98,6% dels infants amb necessitats educatives especials estan en centres ordinaris

Hem de continuar treballant, no només en educació inclusiva, també en la qüestió de l’origen i en la qüestió socioeconòmica. També pot ser la tria familiar i el projecte de cada família, però hem d’intentar evitar que el motiu sigui econòmic, evitar que cap infant acabi determinant la seva tria d’estudis per una qüestió econòmica. El que veiem és que les trajectòries educatives com més sostingudes, més ens garanteixen una inclusió en el món laboral; no només és un prejudici, després aquestes trajectòries educatives tenen un impacte positiu en la vida de les persones.

Pots donar-me algun exemple de com funcionen la segregació escolar i la segregació residencial i quina relació tenen aquestes amb el temps de lleure? Quines propostes es podrien fer per combatre aquestes situacions?

El creixement de la població ha estat poc planificat amb l’arribada de població migrant igual que va passar als anys 60 quan va arribar població d’altres indrets d’Espanya. Aquest creixement no sempre és planificat i endreçat. Quan tens població concentrada segons l’origen o la classe social, per una qüestió també de l’actual mercat de l’habitatge, on han apujat molt els preus, la gent es queda a viure on pot pagar i això genera una concentració.

La segregació residencial s’ha d’abordar perquè té un impacte en la infància i en les condicions de la seva escolarització. Un barri segregat dona lloc a escoles segregades i les escoles segregades amb manca de barreja social tenen un impacte negatiu en les condicions d’educabilitat, en les trajectòries educatives…

Hem de donar oportunitats per oferir un lleure garantit, que sigui un lleure que no estigui segregat i que promogui una barreja social, però també de gènere i de diversitat funcional; el lleure ja té aquests valors de coeducació, de qualitat, d’inclusió. Ha de ser un lleure que els acompanyi al llarg del creixement i per tota la vida, per què no?

Durant la teva ponència a la presentació del projecte Estiu Enriquit, vas mencionar que quan es fa el salt de la infància a l’adolescència hi ha una forta baixada del temps dedicar al lleure educatiu i que, en part, això pot ser a conseqüència de la càrrega d’estudis. Com es podria fomentar el lleure entre els adolescents?

Les dades ens expliquen que no es tracta d’un tema de sobrecàrrega, com d’un element de mancança d’oferta prou atractiva. Els adolescents veuen que es limita molt l’oferta d’activitats, per exemple, en esport federat. Perden l’oportunitat de mantenir una pràctica esportiva simplement com a activitat d’oci. Desapareixen moltes activitats que els hi poden interessar i aquestes es concentren en especialitzacions i aquestes demanen un esforç d’hores molt gran. No tothom vol jugar ni dedicar-se a un esport federat, hi pot haver simplement el gaudí de l’activitat. Ens cal escoltar molt més als adolescents que sovint són vistos de forma molt negativa i conèixer millor com senten, com pensen i què els preocupa sobre el present i el futur. El lleure és un àmbit on aquesta manca d’escolta per part dels adults és molt clara.

Fent referència al nou informe sobre el lleure educatiu heu publicat deu anys després de l’últim (es va fer públic el passat mes d’abril), que podries destacar d’aquest i per què és important llegir-lo?

És un informe que actualitza un anterior que es va presentar fa deu anys, el 2014, on veiem que hi ha hagut alguns progressos, però que no són suficients. No s’ha tingut prou en compte ni reforçat aquest potencial igualador d’oportunitats que és el lleure educatiu. En aquest nou informe expliquem la necessitat de reconèixer el valor positiu del lleure educatiu i, per tant, la necessitat de regulació, de lideratge per part de l’administració i de donar un major suport a les entitats i als municipis. Bàsicament defensem la universalització del lleure educatiu a Catalunya amb criteris de qualitat, equitat, inclusió i no segregació.

Per finalitzar, em podries posar algun exemple o algun cas d’èxit educatiu a Catalunya?

Jo reivindico un optimisme pel que fa a l’escola i la seva importància en la biografia de les persones. S’ha de militar en l’optimisme, en aquest sentit Penso que l’educació representa encara la gran oportunitat per a cada infant i com a societat tenim l’obligació de creure en el sistema i ser optimistes. Crec en el bon professorat i en les bones escoles i com juguen un paper clau en fer possible bones persones, bons ciutadans.

Podem enumerar algunes bones pràctiques. Per exemple, tot el que té veure amb aquelles escoles que estan pràcticament obertes tot el dia, amb famílies entrant i sortint diàriament, infants que senten l’escola com un espai segur i que es vinculen a aquesta com a part de la seva identitat de creixement i que veuen en l’escola el lloc on poden ser ells mateixos, un lloc on ser vistos. Aquestes escoles que són molt obertes em semblen una molt bona pràctica, però n’hi ha moltes més i l’èxit educatiu es dona cada dia a totes les escoles, en infinitats de casos.