Opinió

Als joves, Història Global

Quan als anys 1870 les nacions-estat van començar a posar en marxa l’educació universal, feia poc que la disciplina de la Història havia assolit dignitat científica de la mà d’historiadors com Leopold von Ranke. La Història era sobretot nacional i donava sentit a les comunitats europees constituïdes en estat. I a les noves escoles, la Història va fer el paper de potenciador de l’esperit nacional. La Primera Guerra Mundial va mostrar que potser se n’havia fet un gra massa. Estimar el que és propi fàcilment portava a injuriar el que no ho és. Nosaltres i ells.

El món ha canviat molt tot i que l’escola només tingui 150 anys d’història. Des dels anys 90, molts historiadors s’han decantat per una Història més realment “universal”. El llibre “Las redes humanas” dels McNeill (pare i fill) editat en castellà per Crítica va ser un dels trets de sortida. Tothom entén i les històries, escolars o no, ho reflecteixen, que el descobriment d’Amèrica enceta el camí d’una història planetària. Però abans de 1492, el Vell Món ja funcionava com una unitat de comerç i d’influències mútues. El “Nou Món” va ser descobert per una part del Vell i utilitzat com a base de domini mundial. I d’aquestes senzilles realitats de base en surt un complex món de conseqüències que es poden veure i explicar de moltes maneres.

I qui són els nostres alumnes? Quina és la Història que pot explicar la seva realitat? Probablement no és estrany trobar en les escoles d’un sol poble descendents de tots els continents d’aquest planeta que en algun moment fou doble. Qui això escriu no pensa que sigui el moment de promoure ciutadans espanyols, catalans, francesos o xinesos. Si l’escola és la institució més avançada i sensible de la civilització humana, el que més li toca en aquests moments és universalitzar. Les comunitats humanes locals s’entenen amb les seves llengües i es reconeixen pels seus rituals socials. Ningú no voldria a hores d’ara un món uniforme ni uniformitzat. Potser això ens obligaria a parlar tots xinès mandarí, fent un còmput “democràtic”.

Si l’escola és la institució més avançada i sensible de la civilització humana, el que més li toca en aquests moments és universalitzar

Insistir en el concepte d’història nacional en la tercera dècada del segle XXI és entercar-se a mantenir una concepció decimonònica del món que perpetua un imaginari de món desunit. I és difícil no fer-ho perquè el costum i la formació dels mestres ens hi porta. El coneixement de la Història és desequilibrat fins i tot per als mestres especialistes. La mateixa disciplina va començar a Europa tal com avui la coneixem, encara que la Xina hi tingués una tradició potent. De manera que encara avui, qui adquireixi una suposada “Història Universal” en 10 volums, rebrà a casa 6 o 7 volums d’història europea i 3 o 4 de “la resta”.

Probablement les universitats africanes, asiàtiques i americanes encara han de fer un camí llarg per inserir-se en una tradició historiogràfica que es pugui dir comuna i fins que es pugui dir que una autèntica història universal avança equilibradament en el món acadèmic. Però això no ens excusa de fer un esforç per oferir als nostres alumnes una comprensió global de l’aventura humana.

El coneixement de la Història és desequilibrat fins i tot per als mestres especialistes

La globalització serà un fenomen econòmic més o menys disfuncional, però la planetització i la constitució d’una Humanitat com a espècie masovera del Déu que sigui se’ns imposarà per necessitat material. És una necessitat antropològica. O això o una prolongació del neoliberalisme a través de l’univers amb espècies “humanes” escapçades (ningú no tindrà la força de dir als Elon Musk o als José M. Aznar quant vi consumir o quants planetes explotar).

A través d’un currículum d’Història com el següent crec que difícilment quedaran alumnes mal representats en les discussions de classe:

• Evolució de l’animal humà i expansió pel planeta
• Sedentarització i separació de la natura d’un animal que crea ecosistemes propis
• Humanitats locals anomenades civilitzacions: interaccions i competències
• Units i separats. Tendències centrípetes i centrífugues de les civilitzacions
• Estructures comunes i diferenciades de la creativitat humana
• Justícia i injustícia: factors que les promouen
• Els 500 anys d’unificació
• Esperances i problemes de futur

S’hi pot fer entrar el que es vulgui i no em sembla massa matèria per investigar o discutir en una escolaritat. Tampoc no enfrontarem els nens i joves amb complexitats més incomprensibles que les que fins ara poblaven els currículums d’Història. Jaume I i Felip II segurament estarien d’acord que el seu moment és passat, encara que seguiran disponibles per a qualsevol que els vulgui convocar a classe.