Entrevista

Heike Freire: “Un pati renaturalitzat obre les portes de l’escola”

Freire va coordinar gairebé just fa dos anys un llibre de l’editorial Octaedro en el qual participaven molt diferents perfils professionals lligats no sols a l’àmbit educatiu, sinó a l’arquitectura, la sociologia, el paisatgisme, etc. Es tracta del llibre Patios vivos para renaturalizar la escuela, un llibre en el qual, a més d’oferir els exemples de diversos centres educatius en els seus processos d’introducció d’elements naturals als patis, es reflexiona sobre la necessitat i oportunitat de dur a terme aquest tipus d’actuacions.

Per a Freire, existeixen molt diverses raons per dur a terme la renaturalització d’un pati. No sols perquè fomenta la innovació educativa en sortir de l’aula i haver d’utilitzar diversos materials i eines poc habituals per a ensenyar; o perquè el contacte amb l’espai exterior i la natura ajuda a atreure l’atenció, a millorar la capacitat de concentració de nenes, nens i adolescents, poc donats naturalment a passar tantes hores en un interior; o perquè es pot realitzar una reflexió sobre l’ús de l’espai en funció del gènere de les persones i com és important garantir que totes les que formen part de la comunitat educativa han de poder tenir un buit suficient en aquest pati. Tal vegada, la raó més important per a aquesta mena d’actuacions, en realitat, “va més enllà de l’aprenentatge i el benestar” de l’alumnat i és necessari “un canvi de cultura, urgent, pel benestar de tots i la continuïtat de la vida en el planeta”.

Tinc la sensació que la renaturalització de patis ha tingut un cert protagonisme, abans fins i tot de la pandèmia, encara que entenc que després, més…

Fa 20 anys a tothom li semblaven bé els patis; després va creixent un percentatge elevat de famílies d’escoles, comunitats, de persones en l’administració i docents als qui els semblen fatal. Sembla que hem despertat d’un somni i hem vist que els patis eren lletjos. Ha explotat un espai bombolla dels patis, que s’ha reforçat respecte a la covid. En les conferències que dono pas algunes fotos de la pandèmia, de gent que havia tret les aules, les cadires, els encerats als patis. Fins i tot gent que ha portat l’aula a la platja.

Heike Freire comenta que normalment, quan les comunitats educatives “s’adonen que els patis són lletjos” i decideixen transformar-los, realitzen un primer procés que ella descriu com “del nan”. Tothom vol posar bonic aquest espai, decorar-lo. “La comissió de pati, les famílies, els docents volen posar-ho bonic i sol falta el nan de jardí” i atès que vivim en una societat de consum “comprarem uns bancs o un rocòdrom”, entre altres coses, perquè el pati és l’aparador del centre.

Sense que siguin excloents, Freire descriu que també es passa per l’etapa de fer coses educatives en relació a aquest espai. Normalment, relacionades amb el gènere, amb els jocs tradicionals o la diversitat. “És un moment en el qual alguns nens diuen: ‘Tan bé com estàvem al pati mitja hora sense haver de fer res’”, fa broma l’experta.

En qualsevol cas, comenta que la renaturalització “és un procés que pot ser llarg, és una cerca de raons fins a aconseguir la maduresa” que és, precisament, “tenir raons per a fer les coses”.

Entre les raons que poden esgrimir-se per transformar un pati, sens dubte, estan les educatives. Un dels capítols del llibre, precisament, l’escriu Jaume Martínez Bonafé i tracta sobre la possibilitat d’utilitzar el pati per ensenyar parts del currículum més o menys oficial. Posa l’exemple d’una classe de matemàtiques.

Canviar a un espai natural restaura l’atenció i millora les capacitats cognitives i el rendiment acadèmic

Per a Heike, “sense voler baixar als usos concrets”, un dels avantatges que s’obté de tenir un pati renaturalitzat és “guanyar un espai que afavoreix un canvi de ritme, un reequilibrar l’atenció”, assegura. “Estar moltes hores en un espai no és natural per a l’humà, que necessita veure’s estimulat per l’espai. Canviar d’escenari al pati afavoreix la concentració… si aquest espai és natural”. L’experta assegura que ja en els anys 70 es va estudiar, en entorns laborals, l’impacte que tenia, tan sols, tenir a prop una finestra amb vista a un espai natural en l’atenció de les persones. “Canviar a un espai natural restaura l’atenció i millora les capacitats cognitives i el rendiment acadèmic”.

A això, Heike suma el canvi de metodologia al qual obliga traslladar una classe a l’espai exterior d’un pati renaturalitzat. “Necessitem provar altres formes”, assegura, “provar metodologies més participatives. Fora no treballes igual que dins, necessites que les persones participin molt més”. Segons l’experta, el fet de treballar tant dins del centre com en l’exterior afavoreix que es realitzin “una projecció pedagògica” que “permet construir coneixements molt més interessants que vagin del concret a l’abstracte”.

“Es fa de tot per enriquir les aules quan l’espai més ric està en l’exterior: caben més éssers vius, més elements, hi ha una riquesa més gran. Una mestra em va reconèixer que portava bosses de sorra a la seva classe”. “Matem l’aprenentatge de tant voler que revisqui, com un foc que de tant bufar, s’apaga”, exemplifica.

Segons l’experiència i el coneixement de Heike Freire, sortir de l’aula per a treballar en l’exterior “fa que canviem l’estructura de l’aula i que ens centrem més en les persones” perquè, sortir de classe “requereix acció i personalització”.

A més, educar en entorns renaturalitzats fomenta l’automotivació, “provocada pel sentit de sorpresa”, afirma Freire. “Aquesta capacitat de meravellar-se, innata, és motor infinit de les ganes d’aprendre. El moment de la sorpresa es posa en marxa amb una força enorme. Pot ser molt poderós”.

El pati no és per moblar sinó per veure quines necessitats tenim, quin tipus d’espais necessitem, quines característiques té l’espai i què li falta o sobra

Fer del pati un espai renaturalitzat en el qual sigui possible estar sense necessitat de fer o practicar algun esport, el que és habitual als patis convencionals i les seves pistes de futbol i bàsquet, “obre l’escola a l’entorn físic, al social i cultura, és com una frontissa”. Hi ha centres en els quals “les famílies utilitzen el pati a les tardes, com a parc. És un espai que travesses, on veus fauna i flora de l’entorn, que et convida”, afirma Freire, qui, a més, assenyala que això pot ajudar també a acostar-se al barri en el qual s’enclava el centre educatiu. “Un pati renaturalitzat obre les portes de l’escola, enfront d’un pati cimentat que les tanca”, ja que en aquests llocs succeeixen esdeveniments més socials.

Per a què

“El pati no és per moblar sinó per veure quines necessitats tenim, quin tipus d’espais necessitem, quines característiques té l’espai i què li falta o sobra. Reflexions que no són en termes d’objectes i coses. Aquests no canvien, els qui canviem som les persones, com solia dir Thoureau. Les coses estan al nostre servei i, per això, hem de reflexionar sobre el que volem que hi hagi al pati, per què una cosa i no una altra, què volem que succeeixi. Per què i per a què”.

“S’estan malbaratant milions en patis, és una cosa exagerada”. Els patis de centres de nova construcció es continuen dissenyant com a pistes cimentades. Estil carcerari. “És una despesa; en uns anys la comunitat educativa demanarà renaturalitzar-lo”, amb la consegüent despesa “per posar-lo bonic”.

“No es tracta que sigui bonic, sinó d’apropiar-nos d’aquest pati per créixer, perquè el nostre projecte educatiu es desenvolupi més, perquè, com a docents i alumnat, tinguem més benestar, una millor manera de treballar, alternativa… d’això es tracta”.

“Parlem d’un procés vinculat al projecte educatiu del centre, a les necessitats de la comunitat educativa”, cosa que xoca amb diverses coses com, d’una banda, els terminis de lliurament de les constructores i la seva manera de treballar (a base de subcontractes) i, d’una altra, la burocràcia de les administracions autonòmica i local. “La rigidesa de l’administració és brutal”.

En l’Administració hi ha por, rigidesa i una certa supèrbia entre els seus tècnics

Freire parla d’un centre en el qual l’AMPA està en guerra amb el tècnic municipal perquè “es nega” a treure una de les dues pistes que tenen per qüestió de normativa. “O altres escoles amb zones amb cautxú que volen treure perquè s’aixeca per la calor i hi ha caigudes, i el material és tòxic… no hi ha manera”.

“En l’Administració -resumeix-, hi ha por, rigidesa i una certa supèrbia” entre els seus tècnics. “Però la tècnica ha d’estar al servei de les persones i el seu benestar”.

“Costa molt fer les coses diferents a com les feien sempre, costa moltíssim. Però en l’administració ha d’haver-hi una voluntat política, almenys, per donar una formació perquè els seus tècnics no poden seguir agarrats als mateixos procediments. La societat ha canviat; el clima, canvia; canvia tot. Vivim en una societat caracteritzada per la incertesa i la fa algunes coses igual que en els 60 o els 70”.

A més d’alleugerir la rigidesa de l’Administració, és important la participació en els processos de disseny i transformació dels patis. Precisament, per respondre a aquest perquè de l’espai. “La participació és fonamental perquè no hi ha dos centres ni comunitats iguals”. Explica que ha treballat en centres sense pati, escoles plenes de pistes que volen mantenir per donar un cert servei a la seva comunitat, “en alguns moments hem annexionat un tros del jardí d’una finca confrontant” o, com a compte, “hem treballat amb una escola el pati de la qual era la plaça del poble”.

Heike Freire assegura que en aquests processos hauria d’explicar-se, com fa ella en el llibre, amb perfils diferents. “Cal treballar així, amb antropòlegs, pedagogs, filòsofs, biòlegs, arquitectes, naturalistes”. I cal fer-ho així perquè el pati “és un lloc de trobada en el qual se salten les disciplines”. Un lloc en el qual pots treballar per projectes, “lloc de trobada de les famílies, amb la comunitat, el territori, associacions, comerciants, veïns”.

Salut

A més dels beneficis que pugui reportar la renaturalització en el procés d’ensenyament aprenentatge, també impacta en la salut de les persones. “La naturalesa és fonamental avui dia per a la infància i la joventut perquè és una eina preventiva”. Freire es refereix a una cosa que s’ha pogut veure durant la pandèmia, el confinament i la volta a les aules. “Han augmentat els problemes de salut mental, també els relacionats amb el desenvolupament i l’aprenentatge”.

Segons els estudis que l’experta maneja, “les nenes i nens que passen més temps a l’aire lliure, emmalalteixen menys, tenen millor salut, creixen millor i millora el benestar, baixa l’estrès i millora la resiliència”. Assegura que qui més nota aquests canvis són, precisament, “els qui viuen en entorns més desfavorits”.

L’activista assenyala que, els entorns naturals o renaturalitzats tenen un impacte positiu en les infàncies que tenen més contacte amb la tecnologia. “Hi ha entorns que són tòxics i el tecnològic ho és”. Parla aquí de la denúncia, coneguda fa uns dies, de centres educatius als Estats Units contra grans empreses tecnològiques per l’impacte negatiu en el desenvolupament de nenes i nens; “esperem replicar la denúncia a Espanya”, assegura.

Necessitem escoles més naturals i menys robòtiques

Per a Freire, la pressió d’empreses i administracions sobre l’escola és gran en el sentit d’introduir la tecnologia. “La natura acull -diu- l’ésser humà i la tecnologia l’expulsa. Necessitem escoles més naturals i menys robòtiques”.

Més enllà de la tecnologia, la naturalesa té impacte en l’estrès. Segons diu, l’espai lliure, la naturalesa, els arbres i fins i tot l’aigua “equilibren el sistema nerviós”; “vivim en una societat que va amb l’accelerador sempre trepitjat”. Els espais naturals suavitzen aquestes situacions.

Por

“Fa anys es van fer estudis en parc renaturalitzats a Alemanya: hi havia una mica més d’accidents lleus dels quals hi havia en parcs convencionals, però els accidents eren menys greus i els nens s’ajudaven més: es fomentava l’autonomia, la resolució de problemes…”. Segons Freire, aquest tipus d’espais més naturals ofereixen a la infància la possibilitat “d’enfrontar-se a la vida, que és el demanen”. “L’escola és que els ofereix un condensat de la vida mastegat elaborat i el que demanen és tenir reptes de veritat, ajudar-se”.

Són precisament les possibilitats que nenes i nens tinguin accidents en els espais exteriors, als parcs o patis escolars el que ha promogut en els últims anys una sèrie de normatives a l’hora de dissenyar i construir aquests espais que generen una gran quantitat de dificultats a l’hora de renaturalitzar-los.

La seguretat és una quimera, la vida sempre implica un risc. A més, la seguretat no es pot comprar, es desenvolupa

Per què espanten tant als adults?

“Hi ha una espècie de campanya de por entorn de la infància que s’ajunta amb la reducció de la maternitat i potser tenim més pors, que són estimulats per una indústria de la seguretat”, afirma Freire, qui comenta, per exemple, l’ús que algunes famílies fan de dispositius GPS amb els quals conèixer a cada moment on estan les seves filles i fills, com capítol de Black Mirror.

“La seguretat és una quimera, la vida sempre implica un risc. A més, la seguretat no es pot comprar, es desenvolupa. La capacitat de cuidar-te, la treballes. Si la diposites en un dispositiu exterior, inhibeixes les teves capacitats”. A més, opina, fa tòxiques les relacions entre pares i fills, en reduir als progenitors a un paper de controladors. “Nenes i nens no necessiten un adult per controlar-los”.

Un pati renaturalitzat és perillós?

“Les pors dels docents estan en el fet que no se’ls han ensenyat a treballar a l’aire lliure. Els costa el canvi”. Ensenyar en l’exterior “cal preparar-lo, posar-se (com a docent) reptes que motivin. Si el repte és massa gran, hi ha un efecte rebot”.

Canvi cultural

Des del principi d’aquest text s’han apuntat diferents raons per a la renaturalització dels espais. Raons que tenen a veure amb la salut, amb la millora de l’educació, amb l’autonomia i el benestar. Però Heike assenyala una altra que està en el centre de l’activitat humana. “Allí on es construeix una escola -com qualsevol altre edifici- s’ha destruït un ecosistema”.

“La renaturalització té un profund sentit cultural”, assegura Freire, que creu, a més, que l’escola ha de ser líder. “És per al que va néixer l’escola en el seu moment”.

Té un nou exemple. Un centre en la renaturalització del qual va participar. Una escola de nova construcció la constructora de la qual “va lliurar” amb una zona de terra. Terra de la qual havien eliminat qualsevol mantell d’humus, cremada pel sol. La comunitat estava en el procés de pensar què fer amb el pati. “Els vam convidar a fer alguna cosa amb la terra i van començar un procés de regeneració”. Suposa un procés de canvi cultural i de valors. “Aquest és l’esperit amb el qual cal portar aquests processos de renaturalització en la mesura del possible”, assegura.

L’objectiu de la renaturalització dels espais és aconseguir “un canvi de la cultura antropocèntrica a una biocèntrica, en la qual els éssers vius no només siguin recursos per a l’humà, sinó que aquest pugui aprendre i conviure compartint espai amb altres espècies”.