Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Hem assistit, aquests darrers mesos, a un esclat del malestar docent manifestat per diferents raons. El fons, però, és el mateix: la situació insostenible de la professió. El malestar docent és un fenomen que ja a la dècada de 1980 alguns estudis detectaven en forma d’erosió o de desgast professional (Prats 2023).
Actualment aquest desgast s’està detectant en un estrès laboral acusat que, si no es tracta adequadament, sol derivar en desànim i acaba en desafecció. A la llarga, tot plegat es tradueix en abandó professional. Tot i que a Espanya la intenció de deixar la docència és relativament baixa, les dades d’estrès comencen a ser preocupants. El debat, doncs, ve de lluny i informes recents apunten cap al benestar docent com a pedra de toc per començar a superar la situació (Viac & Fraser 2020).
Visió internacional
Una mirada internacional ens l´ofereix l´informe TALIS 2025 de l´OCDE, amb dades que permeten comprendre com viuen els docents la seva professió (OCDE 2025). Tot i que l’estudi està basat en percepcions i, per això, s’ha d’usar amb cautela i complementant-ho amb dades, identifica tendències generals que cal analitzar amb detall.
En síntesi, el context global de l’informe mostra una dificultat creixent per atraure i retenir professorat, amb signes de desgast, augment de l’estrès i abandonament professional. Tot i això, també emergeix una paradoxa: els docents declaren alts nivells de satisfacció amb la seva professió, sobretot a Espanya, perquè els aporta algunes recompenses, com assistir al creixement personal de nens i joves, acompanyar en l’èxit d’aprenentatges instrumentals en condicions complicades i, per als més idealistes, contribuir a la transformació de la societat.
Un professorat motivat i compromès tendeix a aplicar millors pràctiques pedagògiques, mentre que un desgast perllongat redueix la capacitat d’innovació
Aquesta paradoxa, entre un acusat creixement de l’estrès i una satisfacció sostinguda en el temps, reflecteix problemes estructurals del sistema educatiu que afecten la qualitat de la docència. Així, cal entendre que un professorat motivat i compromès tendeix a aplicar millors pràctiques pedagògiques, mentre que un desgast prolongat redueix la capacitat d’innovació, les expectatives sobre l’alumnat i l’eficàcia a l’aula.
A més, com que la satisfacció no és només una qüestió individual, sinó col·lectiva i estructural, aquesta situació compromet la sostenibilitat futura de la professió, ja que disminueix el seu atractiu i dificulta el relleu generacional, generant un efecte de fugida cap a altres sectors més suggestius en termes materials i immaterials.
L’atracció i la retenció de docents apareix, doncs, com una de les conseqüències directes d’aquest malestar, ja que llança un missatge preocupant a la societat sobre una professió en dubte.
Així, la UNESCO estima que seran necessaris 44 milions de nous docents per cobrir les necessitats educatives globals del 2030 (UNESCO 2025). Aquest dèficit afecta tant països en desenvolupament com economies avançades, especialment en determinades matèries i en entorns socialment desafavorits. Tot i això, l’estudi de l’abandó docent pateix manca d’indicadors homogenis i fiables per mesurar el fenomen, cosa que dificulta un diagnòstic precís que permeti prendre decisions precises (Di Pietro 2023).
Un ràpid diagnòstic
El que mostren les dades de TALIS és que més del 90% del professorat se sent satisfet amb la feina i que la intenció d’abandonament és relativament baixa. Tot i això, com s’ha esmentat, al voltant de la meitat declara experimentar un significatiu nivell d’estrès, que ha augmentat notablement en els darrers anys, i un de cada cinc reconeix que això impacta en la seva salut mental.
Les principals fonts d’estrès són la burocràcia, els canvis legislatius i curriculars, la sobrecàrrega d’avaluacions, la disciplina a l’aula, la relació amb les famílies i la responsabilitat sobre el rendiment i el benestar emocional de l’alumnat. Aquestes tasques generen una percepció d‟excés de treball i de desgast, a les quals s‟afegeixen l’atenció a la diversitat o la necessitat d‟adaptar-se constantment a les dinàmiques socials, com la immigració o l’atenció a alumnes amb necessitats educatives específiques.
Les dades també mostren algunes de les característiques del professorat actual: professió envellida, especialment a secundària, i una presència rellevant de docents amb experiència prèvia en altres sectors, cosa que indicaria un cert atractiu de la docència en tant que nínxol laboral de refugi, principalment en èpoques de crisi.
Per aquesta raó, com a professió refugi, l’abandonament docent no resulta encara un problema a Espanya, encara que d’un temps ençà comença a ser visible l’escassetat de professorat en diverses especialitats o etapes i en contextos vulnerables, cosa que afecta l’equitat del sistema: els centres situats en aquests contextos són els més afectats per la rotació de professorat i la manca d’estabilitat.
Semblen evidents les causes del malestar docent vinculades a les retallades econòmiques que durant dècades ha patit un sistema educatiu que ja era fràgil, amb un increment de la burocratització, i principalment amb una tensió constant entre eficiència i equitat que ha de resoldre el professorat: d’una banda, la pressió per assolir excel·lents resultats acadèmics, un dèficit que informes com PISA acostumen a recordar-nos cada tres anys; d’altra banda, l’obligació compromesa d’una escola inclusiva que aspira a no deixar ningú enrere.
Caldria afegir causes una mica més profundes, produïdes per canvis culturals en societats dinàmiques i obertes, que acaben afectant l’autoritat docent i fins i tot el paper de l’escola en una societat que prioritza la felicitat de la ignorància o el desig de no saber (Lilla, 2026). I fins i tot no descartem la relació del malestar docent amb les tendències globals d‟augment general de l‟estrès en una societat altament tensionada (Gallup 2025).
Sobre la gestió del malestar
No hi ha una solució fàcil i simple a aquest problema complex. El malestar és el resultat de restar els recursos o les fortaleses que tenen aquesta professió de les demandes que se li exigeixen: d’una banda, l’autosatisfacció percebuda pels mateixos professionals, la col·laboració entre docents, l’autonomia en la presa de decisions, l’equilibri físic i mental, el potencial cognitiu, i el suport social i laboral que troba al seu entorn, com ara col·legues.
Tot això es pot veure anul·lat per l’excés de càrrega laboral, els ambients disruptius al lloc de treball (pensem en la situació de moltes aules) o les barreres al desenvolupament de la carrera professional, que en el cas d’Espanya té un caràcter pla, sense incentius ni atractius laterals (Bakker i Demerouti, 2007; Schaufeli1 i Taris.)
La investigació recorda la necessitat de reforçar actuacions preventives al terreny organitzatiu de l’escola per afavorir la salut mental
En conseqüència, quan la balança s’inclina cap a demandes intenses i recursos insuficients augmentaria l’estrès i la insatisfacció. En aquest sentit, la investigació recorda la necessitat de reforçar actuacions preventives al terreny organitzatiu de l’escola per afavorir la salut mental docent, així com la importància de centrar la solució en els processos laborals i en les condicions de treball (Quick et al., 1998).
Sens dubte, la satisfacció docent depèn també de les condicions institucionals i de l’adequada canalització de demandes socials que sobrepassen l’àmbit estrictament escolar, com les polítiques d’habitatge o l’ús social de la intel·ligència artificial i les tecnologies.
El benestar s’incrementa quan es percep una autonomia docent real, sense traves. Els entorns professionals basats en la cooperació, el lideratge distribuït i la participació a la presa de decisions milloren el clima laboral i redueixen l’estrès. Per això, cal reduir la burocràcia, professionalitzar tasques administratives, potenciar cultures organitzatives més obertes i participatives, optimitzar a la baixa les ràtios d’alumnes i ampliar el ventall de professions educatives a escoles i instituts.
Finalment, seria important establir marcs clars d’expectatives i avaluació docent amb sistemes coherents, estables i transparents que puguin generar més seguretat i compromís. L’avaluació docent s’ha d’orientar a la millora professional, mitjançant processos formatius i de coavaluació entre iguals, evitant enfocaments punitius, però que tampoc no condemnen els que mostren més dedicació.
El benestar docent no depèn únicament de la vocació individual, sinó de les condicions estructurals en què es desenvolupa la professió. Millorar aquestes condicions és la peça clau per garantir la qualitat educativa, equitat i sostenibilitat del sistema.
Referències
Bakker, AB, & Demerouti, E. (2007). The Job Demands-Resources model: State of the art. Periòdic of Managerial Psychology , 22 (3), 309-328. https://doi.org/10.1108/02683940710733115
Di Pietro, G. (Ed.). (2023). Indicators per a monitoratge teacher shortage in the European Union: Possibilities and constraints . European Commission. Publications Office. https://doi.org/10.2760/874479
Gallup. (2025). State of the World’s Emotional Health . Gallup.
Lilla, Mark (2026) Ignorància i felicitat. Sobre el desig de no saber . Penguin Random House.
OCDE (2025). Informe TALIS 2025. París: OECD Publishing.
Prats, E. (2023). Una «nova» erosió docent a l’època digital i global. A JM Valle & M. Matarranz (Eds.), Discursos supranacionals i estudis comparats sobre la professionalització docent (pp. 190-213). Dykinson.
Quick, JD, Quick, JC, & Nelson, DL (1998). The Theory of Preventive Stress Management in Organizations | Theories of Organizational Stress. A CL Cooper (Ed.), Theories of Organizational Stress . Oxford University Press. https://academic.oup.com/book/52481/chapter-abstract/421376414?redirectedFrom=fulltext
Schaufeli, WB, & Taris, TW (2014). A Critical Review de Job Demands-Resources Model: Implications for Improving Work and Health. A GF Bauer & O. Hämmig (Ed.), Bridging Occupational, Organitzational and Public Health: A Transdisciplinary Approach (p. 43-68). Springer Netherlands. https://doi.org/10.1007/978-94-007-5640-3_4
UNESCO. (2025). Informe mundial sobre el personal docent: Afrontar l’escassetat de docents i transformar la professió . UNESCO. https://doi.org/10.54675/DMNB3339
Viac, C., & Fraser, P. (2020). Teachers’ well-being: A framework for data collection and analysis (OECD Education Working Papers No. 213). OCDE. https://www.oecd.org/en/publications/teachers-well-being_c36fc9d3-en.html
