Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
L’11N tenim vaga general. L’educació també hi serà present. El malestar s’escampa com un reguer de pólvora i, amb el malestar, la mobilització popular a tota Europa. No és casual: l’ofensiva de l’onada reaccionària mundial està devaluant drets polítics, econòmics i socials arreu. Al nostre país, en particular, el preu de l’habitatge i l’augment de l’IPC ja fa temps que funcionen com un dispositiu de desigualtat social: les pujades salarials assolides a la negociació col·lectiva en els convenis marxen, via la macroeconomia i la geopolítica, cap a les rendes altes. És l’antiga disputa per l’apropiació de la riquesa que, alhora, vista globalment, revesteix la forma d’una lluita democràtica i civilitzadora.
En aquesta cruïlla, l’educació també hi és. Per molt que aconseguim millores per a l’educació, els professionals no viuen de l’aire ni aïllats de la societat. L’espiral del cost de la vida i, especialment, la crisi de l’habitatge, no només amenacen de devorar els avenços salarials aconseguits i d’altres millores, sinó que suposen un factor de desigualtat social i segregació punyents que afecten professionals, famílies i alumnat. L’especulació immobiliària es tradueix en docents i interins que es veuen obligats a renunciar a ofertes de feina en determinades poblacions perquè el lloguer s’hi menja el 60% de la nòmina, també en alumnat que es queda sense sostre, amb la conseqüència greu que això suposa per a la seva educació. Gran part de la creixent complexitat als centres educatius tampoc és casual; com tampoc ho és l’augment de les temperatures a les aules, ni els problemes creixents de salut mental que pateixen els professionals de l’educació. Al contrari, tot plegat és l’efecte directe de polítiques que generen desigualtat i destrucció de l’ecosistema.
L’11N és necessari que buidem les aules per omplir els carrers pel dret a l’habitatge, les millores salarials i la defensa de la democràcia
En aquest context, la vaga és una eina extremadament valuosa, no un estat d’ànim ni una finalitat en si mateixa; desgasta la nòmina de qui la fa, i el seu ús estèril acaba cremant els que la fem. En l’àmbit educatiu en sabem prou, d’això. Perquè l’eina sigui eficaç, el conflicte que articula no ha de fer del malestar un parany, sinó un motor que produeix fruits i apropiació democràtica civilitzadora: d’això va anar l’Acord del 9M. Ara mateix, l’eina de la vaga s’ha de situar en allò compartit pel conjunt de la classe treballadora, i que, conseqüentment, requereix un xoc de país: aturar l’especulació immobiliària, la desigualtat, el racisme i l’avenç social i polític de l’onada reaccionària que els fa possibles.
Per tant, les respostes per assolir una millor educació no s’haurien de llegir en clau particular, sinó com a part d’una lluita més general que aborda problemes globals que tenen el seu reflex a l’educació. Això no és cosa d’uns quants: és cosa de tothom, de tota la classe treballadora. I no és una lluita corporativa perquè no és només nostra: és la de les famílies treballadores que no poden pagar casa ni lloguer, la de l’alumnat que viu la inseguretat habitacional, i la del PAE o el personal del lleure que, amb condicions precàries, també sostenen els centres. L’11N és una oportunitat perquè famílies treballadores, docents de tots els nivells educatius, estudiants, PAE, personal de serveis, sindicats d’habitatge i plataformes de barri s’uneixin en lluita per allò que ens uneix a tothom.
L’11N és necessari que buidem les aules per omplir els carrers pel dret a l’habitatge, les millores salarials i la defensa de la democràcia. L’endemà, tornarem al Parlament per rematar la feina de la ILP del 6%. Perquè es tracta d’unir i no de separar: millors condicions de vida fora del centre, i més recursos i estabilitat a dins. Això és fer avançar l’educació a Catalunya.
