Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Després d’uns quants anys, participant als actes previs del II Fòrum català per l’orientació, he retrobat un company psicopedagog jubilat com jo. Ens hem posat al dia i hem recordat la nostra feina. Vam ser de la primera promoció de psicopedagogs que va establir la LOGSE, de feliç memòria. Ara se’n diuen orientadors. Vam arribar als instituts on ens anomenaven els paquistanis: Pa qué estan aquí? Era una novetat important la nostra presència als centres de secundària. Alguns companys i companyes de la nostra promoció van demanar als centres que els respectessin la seva especialitat, assessorar el professorat i atendre alumnes individualment, una manera semblant al que fan els membres dels EAPs. Nosaltres dos vam posar-nos a disposició de l’equip directiu de l’institut que ens va tocar i vam fer allò que ens van encomanar. Al meu amic li van demanar que fes classes de suport de les matèries bàsiques, llengües i mates, a l’alumnat de tercer i quart d’ESO amb dificultats d’aprenentatge. Era el darrer curs del segle passat. Dos cursos després van idear un grup de quart que funcionés a part dels altres grups amb l’objectiu que els nois i noies poguessin assolir el títol de graduat; i se’ls orientava a cicles formatius de grau mitjà. Evidentment, amb el títol hom podia fer batxillerat si volia, malgrat que no els ho aconsellaven. Això sí, se’ls explicava que després del grau mitjà es podia accedir al superior i després a la universitat, un camí més llarg que el del batxillerat, però més assequible per a qui els costaven els aprenentatges i, a més, assolien dos títols (mitjà i superior) que els permetien accedir al mercat de treball. L’orientació era una de les tasques encomanades i segons m’explicà, hi va dedicar moltes hores en la preparació d’activitats i en les entrevistes individuals a alumnat i famílies.
Més endavant, es va valorar que, malgrat aconseguir-se l’objectiu d’aprovar l’ESO per la majoria de l’alumnat d’aquell grup de quart, aquest agrupament era una segregació i es va intentar atendre tota la diversitat (tot l’alumnat d’un centre és divers) dins els grups classe, intentant reduir les ràtios tot el que fos possible (no gaire, malauradament).
Una altra característica per afavorir l’atenció a tothom era la tutoria orientadora; tot el professorat era tutor o tutora; per tant, corresponien dotze-catorze alumnes a cadascú. La relació amb les famílies, la resolució de conflictes i el seguiment escolar i acadèmic era menys complicat, atès el nombre d’alumnes que s’encarregava a cada professor o professora. Les famílies agraïen la proximitat, la facilitat de parlar i trobar al tutor o tutora del seu fill. Tant els aspectes d’aprenentatge com els de comportament (l’etapa adolescent que estaven vivint) es podien treballar de manera conjunta i favorable per a tothom, alumnat, familiars, professorat. Tots els membres del claustre tenien, al seu horari, una hora setmanal per la tasca de tutor. L’hora de tutoria grup es mantenia i el meu amic s’encarregava de preparar i coordinar les activitats d’aquesta hora. El seu horari estava prou ple. A més, la relació i la disponibilitat que va establir amb tot el claustre implicava diàlegs-consulta al llarg del dia, hora del pati, hora del cafè, a la sala de reunions… M’ho explicava content de com havia estat la seva etapa laboral, la recordava amb il·lusió i no es penedia gens d’haver escollit la feina de professor i de psicopedagog.
L’alumnat amb menys expectatives per la seva història familiar, socioeconòmica o cultural necessita que algú cregui en ell
El meu amic es va jubilar quan li tocava (va treballar fins als 65 anys); al final de curs era tradició a l’institut celebrar la jubilació dels companys o companyes que es jubilaven aquell dia o s’havien jubilat al llarg del curs. Un company va fer-li el panegíric d’acomiadament. Em deia que el que més li va agradar va ser el reconeixement que sempre havia confiat en l’alumnat, en els adolescents, que sempre havia apostat perquè se’n sortirien, aprovarien i tindrien èxit a la vida.
Penso que és important aquest aspecte. L’alumnat amb menys expectatives per la seva història familiar, socioeconòmica o cultural necessita que algú cregui en ell, confiï en ell i li faci saber. A voltes l’entorn familiar, per la mateixa història viscuda, no confia del tot, no espera que el seu fill o filla pugui assolir èxits escolars, i malauradament també a vegades, el mateix professorat no hi confia prou, no té expectatives suficients, no li exigeix com a la resta. Imagina que arribar al batxillerat és massa complicat per a segons quin tipus d’alumnat, per això se’ls orienta a cicles en acabar l’ESO, com es feia en aquell grup separat de quart uns quants cursos enrere.
La seva història m’ha fet reflexionar sobre com s’atén la diversitat als centres escolars. He recordat el que havia escrit fa temps.
La paraula diversitat es fa servir sovint, potser massa, al món de l’ensenyament. És fàcil trobar als projectes educatius de centre, i als curriculars, l’expressió atenció a la diversitat. Què volem dir amb aquestes paraules? A la pràctica ens referim a com atenem l’alumnat anomenat diferent. Però si tothom és diferent per què en destaquem uns quants? Hi ha alumnat més diferent que altre? A l’escola hem d’atendre, acollir i ajudar tothom a aprendre. Fent-ho així estarem atenent tota la diversitat present.
Per sort, des de sempre hi ha hagut diversitat arreu, a tota la societat humana. Mai no trobarem un grup de criatures o de persones que sigui homogeni. Tots els agrupaments humans són heterogenis. I afegeixo, per sort! Una humanitat clònica, amb persones repetides o molt semblants seria molt avorrida. Us imagineu un grup de nens o nenes iguals?, repetits? Actuant, pensant, jugant, comportant-se de la mateixa manera? Sense diferències per compartir, sense novetats per explicar-se…
Per algunes persones, però, la diversitat deixa de ser un element enriquidor per convertir-se en quelcom socialment patogen que cal «atendre». Des d’aquesta perspectiva es passa a etiquetar, a buscar què fa diferent i proposar una solució o alternativa per compensar el seu suposat dèficit. A més, l’etiqueta encapsula a la criatura i no permet percebre tot allò altre que té de bo, ni les possibles causes que han provocat la seva especificitat.
La convivència es fonamenta en la diversitat. Convivim de manera agradable i interessant per a totes les persones, perquè totes som diferents i aportem la nostra personalitat al col·lectiu que ens aplega, sigui quina sigui. La convivència no és difícil perquè hi hagi diversitat. Tot al contrari: és aquesta diversitat que la fa possible, rica, interessant i profitosa per a tothom. La diversitat és quelcom natural, la desigualtat és quelcom a combatre. L’alternativa no és només la igualtat, sinó l’equitat: tractar tothom segons necessiti i exigir-li tot allò que pugui. Serà una utopia, però les utopies ens indiquen el camí a seguir, com va escriure Galeano. Hem d’evitar que les diferències es converteixin en desigualtats.
Malauradament, no tothom es comporta com una persona humana. Els prejudicis prevalen per davant de la convivència, de l’empatia, de l’establiment de vincles, es remarquen les diferències i els supremacismes d’unes persones sobre d’altres. Els valors que la humanitat ha preservat al llarg de segles i generacions s’estan perdent. Qui està cometent genocidi a Palestina, qui ho aprova, qui hi ajuda i qui no protesta ni lluita per evitar-lo no s’està comportant com una persona humana.
