Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Vistos els resultats globals presentats dimarts, aviat començaran a sortir tot tipus d’anàlisis acurades, saberuts i “basats en evidències” on cadascú buscarà donar (les seves) explicacions, (les seves) raons i (les seves) excuses per justificar uns resultats molt molt i molt dolents, que per altra banda ja se sabien pels darrers resultats de les competències bàsiques. I cadascú ho farà per defensar o per atacar les posicions polítiques dels altres, sense considerar que el problema que tenim és, en primer lloc, uns joves cada cop més ignorants i una societat que perd competència, empenta econòmica i bagatge intel·lectual. I com més ignorants van sent els joves, menys importància hi donen. I ells decidiran aviat què és o no important. Mala peça al teler.
Malgrat que no està de moda a Catalunya, el que es veu que funciona és l’exigència, els coneixements, la memòria i l’autoritat en un ecosistema educatiu i social de pluralitat i la llibertat. La pluralitat de models, que les famílies puguin escollir i, per tant, implicar-se en el que trien. I la llibertat dels mestres de fer el que saben que cal fer i que saben fer. Des de les administracions es malfia tant de la capacitat de les famílies i dels mestres per fer allò que saben que és bo? La LOMLOE està sent una pedra gegantina a la sabata de tothom. És un dels elefants a l’habitació que tothom nega. Un altre elefant és la politització ideològica de l’educació, manllevant els pares la seva potestat parental. Però n’hi ha més, d’elefants…
Des de les administracions es malfia tant de la capacitat de les famílies i dels mestres per fer allò que saben que és bo?
Vàrem lluitar perquè no s’aprovés aquesta nova reforma, elaborada i aprovada amb traces antidemocràtiques, i un cop aprovada vàrem barallar que se n’ajornés l’aplicació perquè no era el moment, sortint dels confinaments, de fer experiments que han sortit fatal.
Una primera anàlisi “sorprenent” llegit a la premsa: la concertada té molts millors resultats. No és sorprenent, perquè respon a aquest duet de pluralitat i llibertat, on les famílies s’impliquen perquè trien i el professorat (amb més hores de classe i menys sou que a la pública) té un projecte clar entre mans i ben dirigit. Molt a millorar, sempre, però ja es veu que funciona.
Segon: l’anàlisi escoltada, i rectificat per políticament incorrecte: la diversitat i els nouvinguts a l’aula són un llast. Ja se sabia des de fa gairebé 20 anys, però no s’han destinat recursos a acollir, a l’escola inclusiva, a incrementar professorat i especialistes allà on calen. Les polítiques “de repartiment” són un fracàs si no hi ha al darrere un projecte inclusiu amb recursos.
Barrejant els dos anàlisi anteriors, se’n farà un tercer fàcil i totalment fals, perquè hi ha qui denuncia que a la concertada no hi ha nouvinguts ni diversitat. És la demagògia fàcil que sentirem, especialment des de l’esquerra postmoderna (atiada per tertulians ignorants que ens fa pensar que la majoria d’ells -amb honroses excepcions, que callen- són lloros estocàstics que repeteixen els mantres fàcils). Aquesta anàlisi és fàcil i fals perquè, segons les dades oficials, el percentatge de diversitat i nouvinguts és equivalent a la pública i a les escoles d’iniciativa social, en funció de la seva participació al Servei d’Educació de Catalunya.
Si ens hem equivocat, i s’han equivocat molt, parem. Cal consciència de l’error per part de tots, penediment, propòsit d’esmena i no tornar-hi.
1 comentari
És una vergonya, soc professora des de fa més de 25 anys i mai ens havia passat elque passa ara. Hem de dedicar tant de temps a la burocràcia que no tenim temps de preparar les classes bé, sobretot a la concertada, on fem més hores de classe i això comporta més hores no lectives que a la pública. Hem passat per molts models educatius, i cada cop es dóna més importància a que els nens no fracassin, i s’ha perdut la cultura de l’esforç. Cal que els nens tinguin petits fracassos per poder aprendre i remuntar i que s’adonen que les coses costen, no s’obtenen perquè sí. Les lleis s’haurien de fer des de les aules, no als despatxos.