Entrevista

Anna Ramis: «Els nens necessiten ser mirats i parlats, i les pantalles ho impedeixen»

L’any 2018 Anna Ramis va publicar De 0 a 3, res de pantalles? (Eumo), un llibre que no era només un llibre, sinó una acció més d’una campanya amb un nom molt similar (De 0 a 3, pantalles RES) que va tirar endavant en solitari per prémer el botó d’alarma sobre un nou fenomen social que s’anava fent més evident. Més o menys al mateix temps, l’Ajuntament de Manacor, a Mallorca, llançava una campanya amb idèntic objectiu. El llibre i la campanya van obrir la porta de moltes institucions educatives, ajuntaments inclosos, que han convidat Ramis a fer xerrades, si bé s’ha adonat que “venen els pares i mares ja sensibilitzats i no els que fan un ús catastròfic de les pantalles”. I també l’ha posada en contacte amb altres professionals de diferents àmbits (i a la vegada mares i pares) als quals ha anat atrapant el mateix neguit. Amb elles i ells han estat treballant en un Manifest Infància i Pantalles 0-6, que, com explicava aquest diari fa uns dies, es presenta aquest dilluns a Barcelona, coincidint amb el Dia d’Internet (17 de maig).

Com sorgeix la idea del manifest?

Surt de trobar-nos alguns professionals que ens dediquem a la petita infància i d’anar fent cada vegada el comentari de “ostres, això cada vegada és més alarmant”. I del “algú hauria de fer o dir alguna cosa” al final vam dir-nos: ho fem nosaltres. I portem des del mes de novembre reunint-nos i dedicant temps fora de les nostres feines. Partim de la defensa dels drets dels infants i diem alerta a aquesta realitat tan digitalitzada.

Era un tema de sensacions o teníeu dades?

Hi ha sensacions i hi ha corroboració professional. Quan la Dominica Díaz, que treballa a l’Hospital Althaia, amb adolescents que hi arriben quan ja necessiten ingrés, ens diu que el límit d’edat cada cop baixa més, o quan les mestres que estan a infantil de primer o segon cicle ens expliquen que veuen infants que no parlen, però que no és perquè tinguin cap trastorn sinó perquè a casa hi ha un excés de pantalles i molta poca interacció i moviment… Però és que també hi ha evidència científica. A través de la Liliana Arroyo, que és sociòloga, o de la Sílvia Urraca, que és pediatra, ens arriben estudis de com està influint aquesta situació en les criatures petites, i més a partir de la pandèmia.

Explicats molt ràpidament, quins serien aquests efectes tan nocius pels infants?

Ho hem agrupat en tres grups. En l’aspecte físic, el sedentarisme. L’infant necessita moviment, tant per desenvolupar la motricitat fina com la tonicitat muscular, i per això aquests infants s’atreveixen menys a fer moviments d’exploració, com enfilar-se en materials d’un parc, i això s’acaba correlacionant amb l’obesitat infantil. A més, es generen problemes de visió, perquè la pantalla apareix quan el nervi òptic està a punt per mirar a llarga distància, i tenim nens miops perquè els hem reduït el camp de visió. Després hi ha tots els problemes relacionals i emocionals, ja que per una banda l’ús excessiu de pantalles per part dels seus pares deixa aquests nens desproveïts de mirada, i per l’altra perquè el temps que estic veient pantalles no m’estic relacionant ni amb els pares ni amb companys, ni estic jugant o enfadant-me amb el meu germà… per tant és pèrdua d’entrenament relacional i emocional. I finalment hi ha els problemes de desenvolupament cerebral: la velocitat de les imatges excita el cervell i fa que es desenvolupi molt més a poc a poc el còrtex prefrontal, on hi ha la voluntat, la capacitat d’autolimitar-me, de regular-se, perquè les pantalles ens fan molt fàcilment addictes i més en un cervell en desenvolupament.

Tenim nens miops perquè els hem reduït el camp de visió, propensos a l’obesitat perquè no s’han mogut prou, amb problemes emocionals perquè no han tingut prou entrenament relacional…

Abans em parlava d’adolescents però el manifest es cenyeix al 0-6. Per què?

Perquè és on comença tot. El cervell neix completament immadur i fins als tres anys triplica el seu pes i multiplica per 1.000 les connexions neuronals. Si ens pensem que pel fet que saben passar el dit per la tauleta són nadius digitals, i seran enginyers o enginyeres quan siguin grans, no estem aturant una cosa que està ja afectant aquests nens en el seu present, i que els està marcant o creant un hàndicap de futur. Per això diem aturem-ho l’abans possible.

Al manifest us adreceu a diverses instàncies, però no hi ha cap al·lusió explícita al Departament d’Educació, que potser podria tenir un rol tant en l’àmbit de la conscienciació, com en el famós debat del mòbil a les aules…

Nosaltres hem fet 7 recomanacions finals, en alguna hi hem posat que va dirigida a les administracions i es pot entendre que les que es dediquen a formar professionalment les persones que es dediquen a la petita infància (pediatres, mestres i educadores de llars d’infants) han de donar elements perquè sàpiguen discernir amb quines eines poden per fer què i quan.

Entre els adherits no hi veig ni al Departament d’Educació ni al de Salut.

Les persones que hem impulsat el manifest l’hem fet córrer i algunes institucions han dit signo o no signo. De moment, només hem fet la difusió en l’àmbit Catalunya, i a partir del dia 16 esperem tenir més adhesions. El que esperem és que això vagi creixent, i que això permeti que en parlem i hi reflexionem. I fixa’t que el manifest no diu “no a les pantalles”. L’OMS diu que abans dels dos anys no n’hi hauria d’haver ni una, encara que cada vegada està més clar que hauria de ser fins als tres anys, i nosaltres diem que fins als sis pensem el per a què. Per tant, a les aules no hi ha d’haver ni una sola pantalla? Doncs no ho sé, però el que hem de pensar és que, havent-n’hi en sobreexcés en tots els àmbits de la vida d’aquests infants, potser ens hem de pensar amb quin criteri fem servir pantalla.

O sigui que la voluntat és que aquí s’hi sumin molt més actors.

La meva il·lusió seria que passés el que ha passat a Mallorca. Quan jo vaig començar amb això, el 2017, l’Ajuntament de Manacor ja havia engegat una campanya amb implicació de pediatria, escoles bressol i altres professionals, i ara, des de fa un parell de mesos, la Conselleria d’Educació de les Illes fa formació a totes les educadores 0-3 i fa tallers i envia materials a tots els pares de les bressol de les Illes, desaconsellant l’ús de pantalles. Això és fantàstic i és una tasca de prevenció en l’àmbit de tota la comunitat autònoma. Que bo seria que això es pogués fer a Catalunya.

A partir dels sis anys els perills baixen?

Amb els investigadors estem d’acord que, més que preguntar-nos per edats o per temps que es pot estar davant la pantalla, ens hem de preguntar per la quantitat i qualitat del temps que els nens fan coses sense pantalles. És a dir, si poses uns dibuixets una estoneta cada dia potser no passa res. Quan passa alguna cosa? Quan aquests dibuixos els poses perquè el nen dini, perquè el segresten de la seva sensació d’estar dinant. L’infant ha de veure que els dibuixos només són per una part del temps d’oci. Per tant, l’important és que la part d’oci digital mai se solapi amb activitats de vida quotidiana i que la vida d’aquesta criatura sigui rica: que es pugui bellugar, que tingui contacte amb la natura, que parli amb el pare i la mare, i amb altres nens i nenes… I això per tots els infants, al marge de la condició social. És més, si l’infant viu en un pis molt petit amb habitacions compartides ens hem d’assegurar que aquesta criatura té tots els parcs i espais lúdics que li calen per desenvolupar-se.

Més que preguntar-nos per edats o per temps que es pot estar davant la pantalla, ens hem de preguntar per la quantitat i qualitat del temps que els nens fan coses sense pantalles

En la seva campanya de 0-3, o en aquesta de 0-6, incloem la tele com a pantalla?

Sí, esclar. Tot i que també hi ha investigacions que diuen que la tele, pel fet que és la pantalla menys interactiva, és també la que comporta menys risc d’addicció. Són més addictives les interactives, com el mòbil o la tauleta.

Fins a quin punt s’ha de responsabilitzar la indústria d’aquesta deriva?

Més que per la indústria, tenim propostes per les institucions reguladores. A partir de les evidències científiques sobre la velocitat de canvi de pla en les imatges, que és una de les coses que més excita cerebralment, en especial als nens, demanem un nou codi PEGI que classifiqui els dibuixos o els productes de consum infantil segons la velocitat de canvi de les imatges. Segons si van més ràpides hauria de ser un contingut recomanable només a partir d’una determinada edat. Això no hi ha cap codi PEGI que ho tingui en compte. I també demanem que s’avisi, com amb el tabac, que a una determinada edat és preferible estar fent qualsevol cosa que estar-se assegut veient Disney Channel.

Quina responsabilitat tenim les famílies. Al cap i a la fi, si ens passem el dia mirant el mòbil, com no han de voler fer el mateix els infants?

No ens hem adreçat a les famílies, perquè les famílies fan el que saben i poden, i el que hem de fer és donar-los més informació i suports. Una de les nostres recomanacions és que tots plegats com a societat hauríem d’ajudar-les a prendre consciència d’una cosa molt greu que està tenint efectes en la salut i el desenvolupament dels nens. Els nens necessiten ser mirats, parlats i tinguts en compte. Estem veient que l’abús de pantalles dels pares i mares fa que deixin d’interaccionar amb les seves criatures, i això és un problema que desemboca en trastorns de salut mental. Per aprendre, el nostre cervell necessita que ens mirin, i per això quan un nen vol que l’escoltin et diu “mira!”. I per això una de les crides que fem és que la publicitat i les sèries deixin de normalitzar que les criatures petites facin servir pantalles. Fixa’t en la gran quantitat d’anuncis on apareix una família feliç representada per un papa, una mama i unes criatures petites amb tauletes.

Però a les famílies que cauen en el recurs del mòbil cangur ningú els obliga a fer-ho. I ja es veu que molt bo no pot ser.

Però si els dones informació sobre el que està passant en el cervell del seu infant quan juga una estona massa llarga amb aquest mòbil (que en nens tan petits seria més enllà de 5 minuts), si els hi dones informació s’ho pensen una mica més. I potser aleshores li donen algunes joguines a la criatura i la deixen bellugar-se en un espai de casa que estigui ben preparat. Hem de posar la informació a l’abast de les famílies. Per exemple, creiem que les llevadores són una figura clau, perquè informen de moltes coses i tenen una influència molt gran sobre els pares que acaben de tenir un fill.

I els pediatres, durant els primers anys també els visites molt sovint.

També. Les pediatres del grup estan esverades de com aquest ús tan fàcil està afectant el llenguatge, la motricitat, perquè són nens que parlen i manipulen molt menys, o com els està afectant a nivell mental i emocional. És que és molt fàcil… quan el nen està enrabiat, mòbil; quan el nen no menja, mòbil; per posar-los una vacuna, mòbil; mentre vas en cotxe, tauleta perquè no s’avorreixin… i així no surten d’haver de superar els seus petits traumes, les petites dificultats, i això és educació emocional. Llavors hi ha molt baixa tolerància a la frustració i són nens molt inquiets, han de passar constantment d’una activitat a l’altra.

Les educadores d’escola bressol potser no tenen tanta ascendència sobre les famílies.

Al contrari, tenen l’ascendència d’algú que coneix molt bé el teu fill perquè hi passa moltes hores. A banda, la proximitat que tenen les educadores de l’escola bressol amb les famílies no la trobes amb cap altra etapa educativa, i per tant hi confiem molt també. I després també les convidem a la reflexió, perquè està passant que alguns municipis instal·len pissarres digitals interactives a l’aula de dos anys de les escoles bressol municipals. Realment cal? Potser és que hem confós la innovació pedagògica amb innovació digital.

Com se sap que una criatura està molt ‘enganxada’ a la pantalla?

En el cas més extrem, perquè cada vegada que ha de deixar la pantalla que sigui agafa una enrabiada, fins al punt d’arribar a agredir el pare o la mare.

I això és reversible?

Tot té marxa enrere i més als sis, set o vuit anys. Què hem de fer? Hem de reforçar la corona parental, és a dir, hem de donar informació i elements de reforç a pare i mare, perquè el “no a la pantalla” ha d’estar acompanyat d’un assortit d’alternatives enorme i a l’abast d’aquests pares, i hi ha d’haver un acompanyament molt gran a aquesta família. Però si aquesta família, amb aquest acompanyament, s’hi posa, ens expliquen alguns experts que en 3-4 mesos hi ha un canvi dràstic en la vida dels nens i les nenes.

Tot té marxa enrere, la clau és que la família estigui acompanyada i que el “no a la pantalla” vagi seguit d’un assortit d’alternatives enorme

Quin tipus de professional ha de fer aquest acompanyament.

Un psicòleg infantil, el pediatra, les mateixes educadores de la bressol, o educadors socials…  Professionals que s’hagin format i sàpiguen detectar on hi ha els senyals d’alarma. I també es pot intentar en grup, perquè tots els reptes suportats en equip tenen més possibilitats de reeixir, i així els pares i mares poden anar compartint quines alternatives estan fent, o què estan aconseguint. És com tractar d’aprimar-se o deixar de fumar, són decisions que si es fan en grup se suporten molt millor.