Opinió

‘Annette’ i ‘Sempre amb tu’

‘Annette’

Vaig sortir del cine amb el convenciment que havia vist una de les pel·lícules de la meva vida. Amb la boca oberta. Encara no he esborrat en el meu rostre la impressió de l’última pel·lícula de Leos Carax.

Filma un musical fosc, estrany. El musical és un dels gèneres que s’aparta més de la realitat. Per desgràcia, no anem pel món cantant i ballant. Imaginem-nos una reunió d’escola on les aportacions que féssim es cantessin i s’acompanyessin amb moviments de ball. Les coses anirien d’una altra manera.

En aquesta esplèndida pel·lícula ens trobem amb un còmic àcid, políticament incorrecte, que triomfa amb el seu espectacle i que es casa amb una cantant d’òpera. Tenen una criatura, una nena, Annette, i no us avanço com resol el director aquesta presència en la vida de la parella.

El pare entra en una espiral autodestructiva i destructiva de tot el que l’envolta. Al final, una gran trobada entre la nena i el pare.

Una banda sonora excel·lent, partitura dels Sparks, i unes interpretacions magnífiques, sobretot de qui carrega el pes de tota la pel·lícula, Adam Driver. La seva primera intervenció pública dalt d’un escenari no la pots oblidar per anys que visquis. Crec que aquest paper representarà el mateix que el que li va passar a Joaquim Phoenix quan va donar vida a Joker: un reconeixement de la seva vàlua com a intèrpret. Driver impressiona quan parla, quan es belluga, quan dona vida a aquest home turmentat que ho va perdent tot, dominat per la gelosia i amb un enfrontament entre Eros i Thanatos.

Un bon inici de ressenyes del nou curs. Feu-me cas i aneu a comprar l’entrada.

‘Sempre amb tu’

Que la pel·lícula dirigida per Nir Bergman comenci amb unes imatges de The kid, excel·lent drama de Charles Chaplin, ja ens dona una clau interpretativa de la pel·lícula Sempre amb tu.

Un pare que ho deixa tot –matrimoni, feina, amistats, família…– per tenir cura del seu fill, autista, una cura total i absoluta, d’una abnegació admirable.

La mare representa el principi de la realitat: aquest jove haurà d’ingressar en un centre especialitzat que li obrin perspectives i el pare podrà ser altres coses, a més de ser pare. Però no és fàcil perquè el vincle és molt intens, el fill omple del tot al pare, el porta dins seu dia i nit, dies laborables i festes de guardar. I el pare decideix fugir amb el noi abans de portar-lo a un centre per bo que sigui i si cal enfrontar-se amb el món, doncs s’hi enfronta. Assistim amb emoció continguda –no penseu que trobareu escenes que convidin les llàgrimes a fer acte de presència, i aquesta contenció és un dels mèrits de la pel·lícula– als diferents moments del viatge, d’aquest viatge que com passa des d’Ulisses, és una font d’aprenentatge, una excusa per acceptar la realitat i saber viure amb el pacte que has de fer amb ella.

Hi ha escenes molt dures, com l’atac que agafa el noi a l’estació de tren, i escenes còmiques, com quan perd el control social i diu què pensa de veritat o quan manifesta la por que li fan els caragols.

Una pel·lícula molt recomanable, tendra i amb dos interpretacions esplèndides de la mà de Shai Avivi i de Noam Imber, que ens fan creure la veritat profunda que tots dos porten dins seu.

I l’ombra de Chaplin, que com passa amb els genis sempre és allargada.